L'any nou, la vella cançó

Any nou, vida nova; qui no folla per cap d’any no folla en tot l’any…pamplines. I aquí estic jo, sol com un mussol, renegant de la festa més odiosa mai concebuda i sens dubte, de l’estafa més espectacular mai vista. Posem que sí, que realment el desembre és l’últim mes de l’any (que també podria ser març, per exemple) i que s’ha de fer una festa per celebrar l’any nou. Això justifica que TOT sigui més car del normal? Hi ha alguna explicació lògica que faci que gent que ni t’importa vingui a felicitar-te? Jo crec que no.

Ben bé què és l’any nou? Racionalment, podem considerar un nou any quan es repeteix el cicle de les estacions. Té sentit. No obstant, gràcies a les avançades tècniques tecnològiques i, sobretot, químiques, les estaciones no ens importen gaire més que per qüestions culturals com anar a esquiar, anar a la platja o sofrir una insuportable al.lèrgia.

Així doncs, l’alegria de rebre un nou any no respon a demandes econòmiques (parlant del sector primari, es clar) i/o racionals, també és una qüestió merament cultural que s’ha anat engreixant amb els anys fins a convertir-se en un motiu ineludible de falsetat i de celebració descontrolada. L’arribada de l’any nou simbolitza la celebració del triomf no aconseguit i dels propòsits incomperts que queden enrere. El nou any vol ser una injecció d’esperança i nous objectius, quan definitivament trobarem un sentit, un rumb o un destí satisfactori a la nostra vida. Jo no hi crec, ja ho dic ara. Tot seguirà igual de bé o de malament que abans i no canviarà només perquè variem l’últim número de la data; però una cosa sí que és segura: començarem aquesta nova vida amb ressaca, que ja és com agafar-se un descans abans de posar-se a fer la feina, i converteix els propòsits de canvi de vida en una broma la mar d’irònica. Per mi l’any nou de cadascú és l’aniversari, que com a mínim té un cert valor i val la pena celebar. A més, t’estalvies de fer bona cara a tot quisqui perquè la majoria no sabran que aquell dia fas anys i no et felicitaran hipòcritament.

En fi, que cadascú celebri el que cregui que ha de celebrar, aprofitant que el 31 a la nit hi ha festa assegurada, però felicitar l’any nou…no, gràcies.

Las 10+1 películas más destacadas del 2008. Personal y transferible.

Antes que nada, debo matizar que he ignorado vilmente los metrajes que en su día ya fueron nominados a los Oscars 2008, como Juno o No es país para viejos, que también entrarían en esta personal lista. No obstante, como ya fueron cualificadas de alguna forma, ha decidido dejar espacio para otras películas no menos interesantes que hemos podido ver este año.

11. Iron Man

Sí, cine de palomitas a saco, pero sin duda Iron Man ha sido un éxito tan rotundo como inesperado, ni que fuera por el poco tirón de este superhéroe en nuestro país. De todas formas, esta película entretenida, con buen humor y, sobretodo, con un sublime Robert Downey Jr. tiene suficientes cualidades como para situarse un peldaño por encima dentro de sus posiblidades iniciales, y por eso la considero una de las películas del año.

10. Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal

No por buena, no por espectacular, sinó por esperada. Desde luego el nivel de esta cuarta entrega de Indy está muy por debajo de la saga que recordamos, pero ni el pastizal de efectos especiales ni el flojo guión empañan el entrañable (y notablemente entretenido) regreso de el gran emblema del cine de aventuras: Indiana Jones.

9. JCVD

A estas alturas no tiene precio ver como las viejas glorias se reivindican y demuestran que todavía tienen mucha guerra que dar. Stallone volvió a lo grande con los notables títulos Rocky Balboa y, sobretodo, John Rambo. Bruce Willis, para mi un gran actor, demostró que John McLane tiene cuerda para rato en La Jungla 4.0 i Jean-Claude Van Damme ha demostrado con esta película que el tío es un actor de verdad. El hecho de interpretarse a sí mismo no sabría de decir si le da o que le quita mérito, pero la verdad es que indiferente no deja. Además JCVD es una película interesante, profunda y que dura una hora y media. Vale la pena!

8. Mamma Mia!

Otra sorpresa y otro taquillazo. A pesar del musical que llevaba tiempo circulando por los teatros de medio mundo, la película del musical Abba sorprendió a todo el mundo por su gran puesta en escena y por el buen rollo que repartía por doquier. De hecho, más que de película se podría calificar de "fenómeno" (no fueron pocos los que la vieron dos e incluso tres veces al cine!). Una Meryl Streep formidable en plan diva y actores como Pierce Brosnan (James Bond!) o Stellan Skarsgard haciendo el paripé y una musica más que pegadiza son ingredientes suficientes, como mínimo, para pasarlo bien con Mamma Mia.

7. Los Cronocrímenes

He hablado de la opera prima de Nacho Vigalondo en un post anterior, y me reafirmo en que es una película realmente buena, con un guión que peca incluso de demasiada perfección y que demuestra que para hacer una buena película tan solo hace falta una buena idea (y talento, claro).

6. El Tren de las 3:10

También he hablado de ella y también me reafirmo en que me lo pasé de maravilla con la película. Christian Bale está estupendo y Russell Crowe va sobrado, y todo dentro de una historia sencilla con un constante rifi-rafe entre el bien y el mal, personados en cada uno de los personajes, y que se mezclan para dar a la película ese punto de atrevimiento que la lleva más allá de un western convencional y la hace más interesante. Y sí, por supesto que hay tiros y explosiones.

5. Buscando un beso a medianoche

Sorpresa! Se estrenó recientemente y no la he visto en ningun cine multisala, lo cual me entristece porque al no haberse hablado mucho de ella hará que pase más bien sin pena ni gloria por algunas salas independientes. Buen humor, personajes entrañables azotados por la vida, encuentros y desencuentros, fuerte carga emocional, etc. Hay de todo, es una especie de mezcla entre Clerks y Antes del amanecer, pero más del rollo reflexivo e independiente. Vale la pena.

4. Camino

La Gran Obra del cine español para este 2008. Se trata de una película que se tambalea entre la maestría y la desfachatez. La polémica que envuelve el metraje, y más tratándose de un tema delicado y una historia real, hace imposible que sea del gusto de todo el mundo; aunque nadie puede pasar por alto el extraordinario trabajo de Javier Fesser en la dirección, el poderoso reparto y, sobretodo, la fuerza de esta desgarradora historia que no deja indiferente a nadie con una pizca de moralidad.

3. Tropic Thunder

La gamberrada del año. Ben Stiller se desmelena como gran capitán de una nave en forma de película bélica. Stiller pincha y corta que da gusto, lleva las situaciones al límite y sale con un producto espectacular entre manos. Además, la historia jamás cae en los tópicos a pesar de mamar de todos los habidos y por haber en el cine de bélico y de acción. Añadiendo a Robert Downey Jr., de nuevo espectacular; a Tom Cruise bailando y unos trailers iniciales desternillantes, qué tenemos? Una gozada de película para pasarlo tremendamente bien. Y tan bien!

2. Wall-E

Supongo que no puedo añadir nada que no se haya dicho ya sobre esta enternecedora historia del robot Wall-E, seguramente uno de los personajes más entrañables jamás creados. Desde luego, se trata de una auténtica obra maestra de la animación y de una buena película que habla de la humanidad a través de unos androides protagonistas, mucho más humanos que los humanos que aparecen en la película (y que muchos de los que viven hoy en día, desde luego). Los niños lo pasarán bien y los adultos quizás aprendamos algo. Deberíamos, vaya.

1. El Caballero Oscuro

Una de las mejores películas de los últimos años e, indudablemente, la mejor de este 2008 que nos deja. La verdad es que convertir una película de superhéroes en una película casi de culto tiene su mérito, pero es lo que tiene cuando se juntan un talentoso director, un sobresaliente reparto, un buen guión y ambición y ganas de aportar algo más que entretenimiento del bueno. El Caballero Oscuro, pues, lo tiene absolutamente todo y no creo que sea necesario ser seguidor de Batman para disfrutar de esta película. Además, hay que decirlo, supongo que la muerte de Heath Ledger, gran artífice de este éxito, ha contribuido a agrandar la leyenda(?) de El Caballero Oscuro. Y como diría el amigo Schuster, "no hay que decir nada más".

Jean-Baptiste Grenouille: el monstre incomprès

L'altre dia vaig veure que per Antena 3 emetien El Perfume, pel.lícula (bastant molt ben aconseguida, per cert) basada en la popular novel.la de Patrick Süskind. Evidentment no vaig veure la pel.lícula sencera, ja que les pauses publicitàries d'A3 indignen al més pacient dels televidents (que precisament no sóc jo), però sí que em va donar una idea per omplir una mica aquest blog. La qüestió és que tant el cine, com la literatura o la televisió estan plens de personatges realment extraordinaris i, precisament, crec que Jean-Baptiste Grenouille, protagonista de El Perfume, n'és un.

Grenouille és un nen que mai hauria d'haver nascut, fill no desitjat d'una peixetera a la França del segle XVIII. De fet, tan aviat com neix la seva mare té la intenció de deixar-lo morir envoltat de tripes de peix, però el sentit de supervivència del nen fa que es posi a plorar com boig fins que el treuen d'allà (i matin a sa mare). La novel.la comença així, i aquest principi és molt significatiu perquè la resta de la vida de Jean-Baptiste Grenouille no distarà gaire d'aquests primers minuts d'existència. I és que Grenouille, és un individu especial. Té un do extraordinari que li permet veure la realitat a través de l'olfacte, i per tant, crear-se una realitat pròpia molt diferent del que la resta de mortals podem percebre amb la vista i descriure amb les paraules, un món molt més gran i complex. Però per contradictori que sembli donat el seu sentit de l'olfacte, Grenouille no transmet cap tipus d'olor i per tant, per ell mateix és com si no existís.

A mesura que creix i va aprenent els misteris de l'olor, l'essència de les coses que l'envolten, es transforma en un ésser obscur que deixa un rastre de mort per allà on passa. Ja que ell no es pot percebre s'obsessiona per trobar un perfum extraordinari i coronar-se com a una espècie de deïtat sobre la terra. Aquesta objectiu tan definit li dóna forces per no morir per culpa d'epidèmies o accidents i el transforma en un fantasma que con coneix res més enllà de les fragàncies i, sobretot, no distingeix entre el bé i el mal. Vol la bellesa i vol posseïr-la a qualsevol preu, ja que per ell la fi sí que justifica els mitjans. Encara que els mitjans siguin assassinar una dotzena de noies.

En resum, Jean-Baptiste Grenouille és una mena de monstre amb aspecte humà, encara que no té res a veure amb els humans que l'envolten. La seva percepció de l'entorn li impedeix convertir-se en un individu més d'entre tants, i arriba a ser un personatge únic en un món que ell mateix ha dibuixat i on no hi ha cabuda per ningú més. Per tant, personalment crec que hom no pot jutjar si és un personatge bo o dolent perquè Grenouille no coneix cap d'aquests matissos. De fet, aquesta capa tenebrosa i incomprensible que envolta el personatge és el que el converteix en un ésser absolutament fascinant i que val la pena conèixer.

El Dia de la Salut, per ous

Hola amics a qui no us ha tocat la loteria o que com a màxim recupereu els diners d'algún número. Avui hauria de ser un dia feliç, i en certa manera ho és, però no tot el que podria ser-ho perquè la sensació de passar en a penes uns segons de patir per poder comprar el pa a estar podrit de calers i saber que pots tenir el teu propi camp de blat hauria d'estar a l'abast de tothom. I ho està, què cony, ho està, el problema és que l'amiga fortuna no ens somriu a tots de la mateixa manera i mentre uns celebren que estan podrits de calés, la resta ens conformem mirant la cantrella de la loto-canalla pel telenotícies mentre canten un número que hom no té. Sí, tinc enveja.

Així doncs, per paliar aquesta enveja que em fan els que a partir d'avui es liaran els porros amb bitllets de 10 euros (mínim) proclamo, reclamo o demano que a Espanya, única i indissoluble; es declari el dia d'avui (i per consegüent cada dia que es faci el sorteig de Nadal) com el Dia de la Salut, perquè pobres amics, penseu que el més important en aquesta vida no és estar cobert de pasta, sinó gaudir de bona salut, tant un mateix com la gent que estimem.

Paraula de pobre.


PD: Ja us dic jo que al bon home aquest a qui l'hi ha tocat la grossa (llam d'ironia) no acaba les festes sense sofrir, com a mínim, un infart. Feliç Dia de la Salut a la resta.

I no és bonic?

De tant en tant la vida et sorprèn amb un detall sublim, i ara que s'acosta Nadal, època de regals, em sento molt content d'haver-me trobat amb aquest present que res ha d'envejar a l'or, l'encens i la mirra.

Així doncs, tots els que hem tingut una infància agradable hem disfrutat (o haurieu pogut disfrutar) de la que segurament és la millor sère d'animació de la història: Bola de Drac. Anys després del final de Bola de Drac GT, Akira Toriyama ens obsequia a tots amb un nou capítol de Bola de Drac Z.

El capítol en qüestió reprèn la història dos anys després de la batalla final contra el Monstre Boo, amb l'arribada d'uns curiosos enemics nous a la Terra. La veritat és que com a capítol no és de caire intrascendent, però té aquell encant que tenien capítols intermitjos (com el de Goku i Cor Petit treient-se el carnet de conduir) i que dibuixen un fàcil somriure als seguidors de la sèrie. De fet, aquest capítol és un autohomenatge per la sèrie, només cal veure la quantitat d'elements antics que desperten la nostalgia de l'espectador.

La veritat és que és d'agrair l'arribada d'aquest capítol, realment divertit i sumament distant de la futura estrena de la pel.lícula en carn i ossos encertadament titulada Dragonball Evolution. Almenys han tingut la decència de no posar un "Z" a la cua i queda clar que mínimament es desmarca de la sèrie. O almenys així em consolo jo.

En fi, sobren les paraules. Moltes gràcies i a disfrutar!

"Goku y sus amigos regresan": part 1, part 2, part 3 i part 4

Un par de pinceladas de cine español

El verano realmente es una época jodida para el cine, por mucho Caballero Oscuro o Wall-E que aparezcan de vez en cuando, la cartelera se llena de títulos intrascendentes e incluso insultantes para cualquier espectador que pida algo más que entretenimiento barato. Y barato es un decir, porque la entrada es un rato cara.

Por culpa de esta plaga de bombazos hollywoodienses algunos títulos quedan fuera de las multisalas, películas ciertamente interesantes, que aunque no sean maravillas, son mucho más que los tentenpiés en forma de metraje que nos sirven. Así pues, quiero aprovechar este post para reivindicar un par de películas que se "estrenaron" el pasado verano y que llevan el sello de dos directores españoles que debutaban con sus respectivas operas primas: Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo, y el Rey de la Montaña, de Gonzalo López-Gallego.

El Rey de la Montaña es una película un tanto incalificable, una especie de thriller y terror psicológico, con una elevada dosis de crítica social. Desde luego no es un peliculón, pero si que es un film muy interesante por varios motivos. El primero es el tono la película y la forma que va cogiendo la historia, que surge de un encuentro fortuito en una gasolinera y termina en una desconcertante persecución por los bosques de quién sabe dónde. Es novedosa también la manera como se ha rodado la película, con un abanico muy amplio de planos y con una cámera inquieta que acentúan la tensión en todo momento. Leonardo Sbaraglia y Maria Valverde realizan un excelente trabajo en la interpretación y la película goza de un magnífico ritmo de narración, aunque el clímax es muy flojo y el desenlace llega demasiado pronto, hecho que convierte una buena película en una crítica social exagerada y incluso molesta. De todos modos, sin ser una maravilla, es un film de una excelente calidad.

Siguiendo con la otra recomendación, creo que Los Cronocrímenes es verdadera pata negra para el aficionado al buen cine y una más que notable targeta de presentación de Nacho Vigalondo como director. Además de un vocablo sacado de la manga, los Cronocrímenes es una sencilla y sorprendente película de ciencia-ficción. Hay viajes en el tiempo y hay asesinatos, y sin efectos especiales i con sólo 4 personajes y pocos escenarios se va hilando una historia perfecta en su totalidad, como si de una tela de araña se tratara. Vigalondo no recurre nunca al giro inesperado ni a la sorpresa, y la película aparentemente resulta previsible. Digo aparentemente porque aunque puedes esperarte cómo avanzará la historia, no te imaginas lo que sucederá 5 escenas más adelante; así que más que previsible diría que implica a cualquier espectador que se entregue con atención a la historia que está viendo. Al final incluso es molesto que todo quede tan perfectamente cerrado y ligado, pero es discutible hasta que punto esto es un defecto (no son pocas las películas de este estilo que se meten en jardines de los que se sale de forma torpe).

En fin, que el cine español no está tan mal al fin y al cabo, y es bueno saber que hay directores buenos más allá de Almodóvar (que recuerdo, a mi no me gusta) o Amenábar. Así que ya sabeis, fervientes lectores, id al cinetube o al videoclub y apostad a lo seguro con cualquiera de estas dos películas. Los chicos como mínimo estareis contentos, porque aparecen un par de auténticas bellezas que valen una hora y media delante una pantalla, tanto Maria Valverde como Bárbara Goenaga. Que aproveche!

Ah, por cierto, si quereis un tastillo del talento de Nacho Vigalondo, podeis su corto, 7:35 de la mañana que en 2004 fue nominado a los Oscars. Ahí es nada.

Quantum of Solace: sóta les ombres de Sean Connery i Jason Bourne

Per fi ha arribat una nova entrega de la inesgotable saga de James Bond, la qual cosa és sinònim d’entreteniment i diners ben invertits en una entrada de cine. S’esperava molt de Quantum of Solace (títol que ha despertat certes controvèrsies), sobretot després del salt de qualitat aconseguit amb Casino Royale. I ja ho dic d’entrada, a mi m’ha agradat. Suposo que James Bond per mi és com Indiana Jones: un valor segur. Naturalment agraeixo bones pel.lícules, però en aquest cas, simplement amb que disfruti una estona d’un bon espectacle em conformo.

Quantum of Solace és, en tota regla, una pel.lícula d’acció, segurament tota la que li faltava la seva predecessora, però també perd en qualitat i riquesa argumental. Precisament, aquí està un dels problemes, s’havia activat el debat de com seria la nova entrega de Bond comparant-la amb el Ultimatum de Bourne, i Bond surt perdent; perquè aquesta peli ha mamat, i molt, de la saga de Jason Bourne. De fet, literalment s’han copiat escenes (només cal veure la persecussió a peu per les teulades) i la manera de rodar les lluites cos a cos i les persecussions en cotxe. Sens dubte no és mala senyal, ja que Bourne ha marcat un camí, el problema és que Marc Foster no és Paul Grengrass i el domini que tenen un i altre de la càmera i l’espai no és el mateix, ja que a Quantum of Solace moltes vegades et perds, no saps què estan fent els persontges i no tens ni idea d’on són i on van; i això devalua la pel.lícula. Per contra, hi ha escenes fabuloses com la de l’opera, que serveixen de recordatori que no fan falta filigranes amb la càmera per muntar una gran escena; i aquí és on precisament radicava l’èxit de Casino Royale.

Amb tots els pros i contres, però, Daniel Craig segueix a la seva i construeix el seu James Bond. Les comparaciones amb Sean Connery són inevitables i cadascú pot fer els seus judicis de quin és millor, però no hi ha dubte que aquest personatge necessitava un reset important, i la cara de Daniel Craig era precisament el que necessitava. Un Bond que encara no s’ha forjat a si mateix, un Bond humà, fort, violent i fins i tot maldestre; però sense perdre elegància i aquell to arrogant tan característic. I de fet, d’això va la pel.lícula: d’un James Bond descontrolat que busca venjança i que intenta convertir-se en el Bond que vam conèixer ja a 007 contra del Dr.No. De fet, aquí és on entra en joc la noia Bond de torn, l’espectacular Olga Kurylenko, que dibuixa un personatge paral.lel al del protagonista, i gràcies a ella James Bond troba el camí que ha de seguir i que el converteix en l’espia conegut per tots. SPOILER Significatiu és, dons, que no se l’acabi tirant al final de la pel.lícula, com seria normal FI DE L’SPOILER.

Així doncs, aquesta trama introspectiva i la sobrecàrrega d’adrenalina resten punts a una pel.lícula d’espies que presumia de ser millor del que resulta ser al final. Aquella organització superhipersecreta i malvada queda en no-res i el dolent, que al principi aconsegueix neguitejar sols amb la presència, al final resulta ser un mitja-tita ni la meitat de carismàtic que el senyor Le Chifre (o com s’escrigui). Si hi sumem que Olga Kurylenko, que compleix perfectament, no és Eva Green (una de les millors chica-Bond de la història), la cosa cau respecte Casino Royale. Menys mal que Judi Dench no plega, perquè per mi, M no pot tenir cap altre rostre, i les rèpliques que constantment es donen amb Daniel Craig donen uns moments brillants a la pel.lícula.

Jo ja estic esperant la propera entrega, on s’ha de veure si realment Daniel Craig es converteix en el millor Bond de la història, on realment farà de James Bond. L’ombra de Connery és molt allargada, i la de Jason Bourne també; però aquest personatge té una força i una història que sobresurt d’aquestes ombres. Espero que l’elecció del director i de la història siguin bones, perquè Bond encara té corda per estona, i si va més enllà del pur entreteniment, millor. Per anar fent boca, de moment ja tenim el principi de la nova entrega, al final de Quantum of Solace, amb la música mítica, les boletes blanques i Daniel Craig dins d’un canó de pistola disparant a la càmera. Oh.

El post curiós: EEUU digievoluciona en...Catalunya!

Ha guanyat Obama. Això semblava clar des del principi, ja que John McCain és menys carismàtic que les patates que porten el seu nom. Però aquesta no és la qüestió principal, el més important era el que ja sospitava des de feia un temps: EEUU vol assemblar-se a Catalunya, i això significa unes quantes coses. Per començar, significa que Catalunya no és la primera potència mundial (no sóm ni un país reconegut, de fet), però sóm el mirall de la primera potència mundial. Per tant, els catalans ens consolidem com la nació més donada per la retaguardra de la història, ja que francesos, espanyols i americans ens han manegat com han volgut, i nosaltres contents. De totes maneres, segur que us estareu preguntant d’on he tret aquesta afirmació, així que procedeixo a explicar els pilars que sostenen la meva teoria.

Com que la notícia és l’elecció del president, comencem per aquí. Els americans es benglorien que han donat un pas endavant i que són tan igualitaris i ben parits que han escollit un negre com a cap d’Estat. Per començar és mentida que sigui el primer negre, el primer negre president d’EEUU va ser Morgan Freeman a Deep Impact. I segon, mirem a Catalunya: primer “país” que escull un president forani; recordem que el nostre Montilla no és català, sinó que és un immigrant andalús que ha portat el seu ‘salero’ fins a la Generalitat. És a dir, sóm la referència. Seguint amb la política, mirem el símbol del partit demòcrata: el burro demòcrata (que lleig queda dit així). No us recorda sospitosament al Burro Català? Un animal autòcton de les nostres terres fent de símbol de la democràcia nord-americana.

Seguint amb les coincidències, passem a la diada de Catalunya. Imagineu per on vaig. Nosaltres celebrem una dolorosa derrota, i els nostres amics transatlàntics també commemoren la cossa al cul més grossa que han rebut en els últims anys, i un dels pitjors de la seva història, en forma d’atemptat. Sé que no és culpa seva, però a ulls del món l’11-S no tindrà res a veure amb Catalunya, mai més.

En tercer lloc, l’idioma. Quin és el segon idioma més parlat a EEUU? El castellà. I a Catalunya? També! Trobo bastant rastrer i absurd que ens copiïn el segon idioma més parlat al país, però ells sabran.

Passem ara a un dels valors més importants de Catalunya : el Barça. A EEUU són del Barça. De fet, ara el club ha comprat una franquicia per fer un equip de futbol allà, ja no en tenen prou en veure els nostres cracks jugant partits de costellada a l’estiu, volen l’equip. A més, han escollit un líder negre, amb el cabell curt i unes orelles característiques…descripció que podria correspondre perfectament a Samuel Eto’o. Doncs sabeu què us dic, yankis? El nostre és més negre!

A més per si no fóra prou amb el futbol, també ataquen el segon esport de Catalunya: el bàsquet. Pau Gasol, Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Rudy Fernández, més endavant Ricky Rubio…se’ls van emportant tots per jugar a la seva NBA. Com si no tinguessin jugadors bons allà, que volen els nostres.

En fi, no són pocs els detalls que demostren que EEUU s’està transformant en Catalunya, de manera que ningú s’estranyi si d’aquí poc temps comencen a cuinar amb oli d’oliva i a menjar pa amb tomàquet i seques amb botifarra, mentre ballen sardanes o canten els Segadors. De moment, els embotits els hi porta Santi Santamaria i la cuina de luxe Ferran Adrià. God bless Catalunya, compatriotes.

El post seriós: Yes, we can?

Ha guanyat Barack Obama. La pregunta és, el món ha guanyat alguna cosa? Ja portem bastant temps xupant campanya electoral nord-americana i mig celebrant la victòria d’aquest senyor de color que arribaria a la casa blanca. La veritat és que tinc els meus recels, la campanya pro-Obama ha estat més que espectacular (ell mateix va ser del primer que va destacar en el seu discurs com a pre-president), i per tot arreu ens hem cregut que aquest home és una mena de messies que ha de canviar, que ha de millorar, el món. Començant per EEUU.

El cert és que el canvi va començar quan va guanyar-se el liderat del partit demòcrata, passant la mà per la cara a Hilary Clinton. La voluntat de canvi hi és, vaja. I així s’ha transmès a la resta de la gent, amb un inusual entusiasme i una forta convicció que EEUU està fent un pas endavant com a primera potència i aquest país està disposat a liderar la humanitat cap a un futur millor. Sona utòpic i una declaració d’intencions de cara a la galeria, però el cas és que els americans han quedat escarmentats amb George Bush i realment s’han cregut el missatge d’Obama. O si més no tenen veritables esperances en que el que ven aquest home es pot fer realitat, que per alguna cosa són els més ben parits del planeta.

Si una cosa tinc clara, és que amb Barack Obama hem guanyat una persona honesta. Quan va començar poc es creia ni que pogués arribar a lluitar per la presidència, i gràcies a moltíssima gent (i a l’excelent campanya electoral, repeteixo) que ha cregut en ell ha arribat a la presidència. Igualment, a Europa, el seguiment d’aquestes eleccions ha estat més intens que mai, fruit també de l’esperança que guanyés Obama. Durant el seu discurs després de la victòria, se’l veia emocionat i amb ganes, creient-se el que deia. O això, o és un gran actor, però realment sonava sincer.

Així doncs, el primer pas està fet. Independentment que sigui el primer negre en assolir la presidència, això només és una dada anecdòtica. No crec que els americans hagin votat pel color de la pell, han votat perquè han vist que el país no va com hauria de fer-ho i creuen que aquest senyor pot donar un nou rumb a la història dels EEUU. No ho tindrà fàcil, ha rebut una patata molt calenta, i més amb la crisi econòmica, però sembla que té un pla i té ganes de treballar dur. Per alguna cosa es comença, de moment tots estem contents i d’aquí uns anys hem de veure si realment estem satisfets. Yes, we can?

L'altra cantera: de la Pedrera a picar pedra

Sóc com sóc, i m’agrada ser una mica tocapilotes en moments d’alegria. El Barça, i més concretament la cantera blaugrana, està d’enhorabona. Després de tants anys donant bons (i importants) jugadors, és ara quan està rebent la consideració internacional que es mereix, ja que segurament és la cantera europea (juntament amb la del Lyon) que dóna millors jugadors al panorama futbolístic. Noms com Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Cesc, Reina, Valdés, Bojan, Piqué, Busquets, De la Peña, Arteta o Oleguer formen part de la primera línia del futbol mundial.

No obstant, no tot són flors i violes. De la Pedrera també n’han sortit grans piltrafes que apuntaven a super estrelles o, com a mínim, a grans jugadors…i no només s’han quedat en el camí, sinó que han resultat una completa decepció. Com que a Can Barça estem d’enhorabona, suposo que és un bon moment per treure draps bruts, ni que sigui per recordar velles i joves glòries i riure una estona recordant com de dolents són o eren.

A la porteria podríem col.locar-hi a Felip. Militava al Barça durant la primera etapa de Van Gaal i era el titular del filial, per davant d’Arnau (el que ara juga al Màlaga). Ha passat per equipassos com el Salamanca, l’Extremadura o l’Orihuela, per acabar recalant al Nàstic de Tarragona. No era dolent, però estava clar que no seria un porter de nivell.

Els dos centrals escollits són Dani Tortolero i Iván Cuadrado. El primer apuntava maneres i semblava que havia d’arribar al primer equip, però l’Oleguer li va passar la mà per la cara, cosa que diu molt poc d’en Torto; fins que ha acabat al Nàstic també, on si que juga d titular. El segon era el líder de la defensa en èpoques de Puyol i Xavi, però va acabar de consolidar-se al Múrcia, on a les últimes temporades jugava més aviat poc. Actualment milita al Màlaga (on no juga).

Pels laterals aposto per Marc Valiente a la dreta i David Bermudo a l’esquerra. Per en Marc li deixo un interrogant, ja que és jove i actualment està a la cantera del Sevilla. Bermudo, en canvi, el que havia de ser el substitut de Sergi Barjuan; ha passat sense pena ni glòria per Tenerife, Algeciras, Almería i, actualment, el Pontevedra.

La posició de 4 és per David Sánchez, debutant amb Rijkaard que ha provat sort a Albacete i Nàstic. Els dos interiors de qualitat són per dos autèntics fracassos: Mario Rosas i Roberto Trashorras. Mario va passar de ser un dels preferits de Van Gaal a ser una falsa promesa que ha deambulat per Alavés, Salamanca, Cádiz, Girona i, actualment, al Castelló. ‘Bob’ Trashorras era la gran estrella del filial en èpoques de Serra Ferrer i Rexach, jugava sobrat i havia de ser una migcampista amb arribada i gol…però va marxar al R.Madrid-Castilla i es va apagar. Va recuperar-se lleugerament al Las Palmas i actualment juga al Celta de Vigo. Espero que torni a Primera i demostri que és algú.

Deixem el mig-camp i passem a la davantera, on juguen les grans estrelles. I per estrelles aquests 3 : Nano, Sergio Santamaría i Babangida. Nano era el substitut natural de Rivaldo i un dels orgulls, com no, de Louis Van Gaal. Com Babangida, el que havia de substituir a Figo. Actualment, Nano no juga al Cádiz i Babangida tampoc ho fa a l’Olympiakos. Santamaría és el cas més exagerat, el millor jugador sub-17 al Mundial de 1997 ha fitxat ni més ni menys que per l’Unión Deportiva Alzira (Karla, teniu un ‘pepino’ de futbolista i no ho sabeu! Muhaha).

Recordem l'11 de gala: Felip, Valiente, Tortolero, Cuadrado, Bermudo, Sánchez, Trashorras, Mario, Nano, Santamaría i Babangida. Oh!

Com bons culés, alavem la gent bona i riem-nos dels 'petardos', que quan s'està en moment de gràcia no hi ha millor manera de disfrutar-ho que recordant els que, per dolents, no ho estan. Són de casa, ens ho podem permetre. Que cruel, no? Visca el Barça.

Fesser muestra el Camino

A veces ocurre que terminas de ver una película y sales contento y feliz, has disfrutado. Otras veces ocurre que sales del cine con un mal cuerpo espantoso por culpa de lo que acabas de ver, pero igualmente sientes que has disfrutado porque has vivido una gran historia. Más o menos eso es lo que ocurre con Camino, el nuevo regalo de Javier Fesser para el cine español.

Cabía esperar mucho del paso que da el artífice de el Milagro de P.Tinto atreviéndose con un drama de los gordos, con una historia real y con la polémica que suscita el simple hecho de contar esta historia. Pues bien, no sólo no defrauda, sinó que se luce. Se nota que Fesser tiene ganas de contar lo que cuenta y de contarlo cómo lo cuenta; porque la intensidad que le da y el control que el director tiene sobre su proyecto son extraordinarios. Por este motivo no me parecen excesivas las dos horas y media que dura la película y me han gustado todas y cada una de las secuencias, por muy innecesarias que parezcan algunas. Fesser pincha y corta a su gusto, y da una clase excepcional de cine y de cómo contar y vivir una historia; así que no seré yo quién discuta su punto de vista.

Entrando propiamente en la película, Camino cuenta los últimos meses de la vida de una niña de doce años, que a su corta edad se encuentra con que debe afrontar, al mismo tiempo, su primer contacto con el amor, con la muerte y con la devoción religiosa de su família; lo que ciertamente constituye un triangulo bastante jodido.

La película luce en todo su esplendor cuando habla sobre los dos primeros puntos. La historia de amor de la muchacha con un chico al que realmente no conoce de nada es preciosa e inocente al mismo tiempo (al fin y al cabo es amor pre-adolescente), y resulta tremendamente enternecedora. Por otro lado, encontramos la dichosa situación de la enfermedad, que brinda los momentos más desgarradores del metraje al público. Y en medio del fregado, el Opus Dei.

Al principio todos los elementos combinan de forma sublime, vemos a una niña adoctrinada (por su madre) en unos valores enfermo-cristianos. Es inquietante y curioso ver cómo la muchacha es feliz con esas directrices, pero que sin saberlo se está haciendo mayor y descubre nuevos horizontes, de modo que se encuentra atrapada en tierra de nadie: entre el mundo que su madre le ha impuesto y que a ella no le gusta del todo; y el mundo que justo empieza a conocer, dónde hay otros hombres a parte de Jesucristo y hay más diversiones que la oración. Camino, la protagonista, nunca termina de entender esto, pero lo vive. Y llega a ser feliz con ello, a pesar de las presiones e intereses que pone la Iglésia en dirigir su vida. La niña ha conocido el amor en primera instancia, y pone toda su ilusión en este sentimiento nuevo, inexperto e inocente, porque es lo único que tiene y que tendrá, porqué es consciente de que va a morir y no es precisamente Dios el que ocupa sus últimos pensamientos.

De todas formas, no todo son flores porque no todo me ha gustado. El problema más gordo de la película lo encontramos en la contínua posición anti-Opus del film. No me ha gustado pensar repetidas veces, e incluso oír comentarios en la sala, que la Iglésia y su Dios se pueden ir a tomar por saco. Tampoco se trata de eso, creo yo, no es ni tiene que ser el eje importante de la película. La trama que gira entorno a la hermana mayor de Camino quizá cae demasiado en esta demagogia anti-eclesiástica y creo que se tendría que haber aprovechado más el vínculo y el amor que hay entre las hermanas. De todos modos, el magnífico trabajo de los actores que interpretan a gente del Opus, Carme Elias al frente, maquilla un poco esta posición dura y firme que adopta el director, ya que en ningún momento parece que se odien ni sientan asco de si mismos por los personajes que estan interpretando (y podrían hacerlo, de sobra).

Hablando de interpretaciones, me gustaría destacar al padre de Camino, Mariano Venancio. El Señor Súper de Mortadelo y Filemón, y nominado al Goya por mi desde ya. Su personaje es clave y su interpretación sublime, ya que cumple la difícil tarea de ser el nexo entre el espectador y la película, ya que su personaje evoluciona de la misma forma que lo hace el público a lo largo del metraje. Además, no puedo dejar de mencionar a la protagonista, Nerea Camacho. Con ella e Ibana Bakero (el Laberinto del Fauno) España se asegura un futuro cuanto menos prometedor en lo que actrices se refiere, porqué vaya una chica más brillante. Está encantadora en todo momento y tiene una expresividad enorme, envidiable diria yo. Tiene que aprender y trabajar mucho para ser una gran actriz, pero apunta maneras y talento le sobra.

Con todo esto, Camino se convierte en una película casi de culto para el cine español. Es una película diferente, por su atrevimiento y su fuerza bruta, además de un metraje narrado a las mil maravillas (con una descomunal lección de narrativa en el montaje de la última media hora). Es una historia triste y preciosa, desgarradora, dramática y llena de contenido. Es una película muy dura pero nada gratuïta. Y es que no podemos olvidar que está basada en hechos reales, no se hasta que punto es fiel porque la mano del director está presente en cada seqüencia; pero yo me creo esta historia. Quiero creerme esta historia. Porqué si no somos capaces de creer en algo así, por qué coño vivimos?

Benet la passa i Jornet l'esmaixa!

No ens enganyem, Benet i Jornet no és el que era, està de cap a caiguda i cada capítol de cada sèrie seva només fan que demostrar que TV3 hauria de començar a buscar un nou guionista que monopolitzi les seves telenovel·les. Sigui com sigui, no podem passar per alt els grans moments que aquest senyor ha donat als telespectadors catalans, i com a rememoració d'aquest passat diguem que gloriós, aquesta setmana ens ha regalat dos capítols especials de Ventdelplà.

Ventdelplà en sí és una sèrie dolenta amb ganes i escrita a base de pamflets; cosa que ja he dit a tothom mil vegades, així que tampoc em recrearé amb això, senzillament perquè no toca. A veure qui està d'acord amb mi, però després de tanta púrria els capítols especials han estat com un oasi enmig del desert. Per posar en situació, només dir que hem viscut una ficció paral.lela a la ficció de la sèrie, amb els personatges girats i amb un nom nou al poble: Breda (un punt que tard o d'hora havia d'aparèixer).

Així doncs, aquest cop de volant ha permès que Benet i Jornet sortís del camí i es trobés en un camp obert on podia fer el que volgués, i s'ha lluït. No per la historieta ni per una alta dosis d'originalitat, però sí perquè realment semblava que els actors s'ho passessin millor que mai interpretant una nova versió dels seus personatges ja desgastats. La ficció paral.lela ens ha permès veure la Mònica caminant de nou, el Julià vestit de Dora, el Ramiro parlant català correctament i, sobretot, recuperar dos personatges mítics com l'Eulàlia Montsolís (Nissaga de Poder) o en Pere Pau Esclatasangs (La Memòria dels Cargols).

Amb aquest agraït parèntesi, l'etern Benet i Jornet ens ha demostrat a tots, però sobretot s'ha demostarat a sí mateix; que el seu hàbitat són els culebrots extrems, amb personatges estereotipats però encantadors. Les històries humanes de la vida "real" no són ni la meitat de sucoses, a no ser que siguis un fora de sèrie de la inventiva i la narració. I Benet i Jornet no ho és.

Així que res, personalment estic molt agraït per aquest manantial d'aigua fresca i ara a seguir mirant el Ventdelplà original, el que fot cagar, ja que a falta de la Sexta i per repulsió a Mira quien baila! no ens queda res més. O si...

L'Univers de Zed, passin i vegin

Ja era hora de dedicar un post d'aquest humil blog al més inseparable amic de l'home (o dona) modern. No és el gos, que estem al segle XXI; em refereixo al telèfon mòvil. De totes maneres, alguns individus, anteriorment anomenats persones; seguint l'exemple dels seus homòlegs del segle XX, guarneixen els seus mòbils amb incontables infortunis; com si de diminutes rebeques de quadres i sabatetes per caniches mal pelats es tractessin.

Així doncs, i sense afany de lucre, he decidit exposar una recopilació amb els "ornaments" més repugnants, estúpids, desconcertants, o tot alhora; amb que hom pot decidir encutrir el seu telèfon personal.

COSES 'LOCAS'

Aquest és potser un dels grups més amplis que conformen l'univers de descàrregues, altrament conegut com l'Imperi de Zed, del Club Zed. Les 'locuras' són objectes i/o animals animats que es comporten com descerebrats consumits per les drogues dures. Normalment l'objecte/animal en qüestió canta una cançó super esbojarrada i divertida, com per morir-se (de fàstig), o fan ganyotes, criden i coses d'aquestes graciosíssimes que deuen ser com aigua de maig per la neurona de la persona que es baixa tals immundícies. Dins aquesta categoria, trobem aberracions com la Vaca Loca, el Despertador Loco o el Bicho Loco.

TU Y TU PAREJA

El títol està bastant mal trobat, però suposo que se m'entén. Invents més que fiables com "la Calculadora del Amor" o aquell de posar el nom de la teva parella i el mòbil te la rastreja per satèlit i et diu on està. Brutal, eh? Com per no gastar-se l'impost de Zed (0'20€ + més que probable comissió) per accedir a una tecnologia que no està a l'abast ni de la NASA. Però no és d'estranyar, què podem esperar d'una gent que envia monos a l'espai per no haver de pagar el sou als astronautes? És que en època de vaques flaques...

'XUMINADES'

Amics, aquest grup és del de caça-'primos'. Quina classe d'imbècil o bebedor de lleixiu és capaç de gastar-se diners per tenir el "Escudo de su Apellido"? No és que menyspreiï la heràldica, però m'apostaria calés a que si envies 30 cognoms diferents no reps 30 escuts diferents, i aquí ho deixo. De totes maneres, un altre membre important d'aquest grup d'estupideses són les fotos de "los chicos y chicas más sexys". Com ho diria...imagineu-vos un homínid (mascle o femella) admirant fotos extretes d'un catàleg de banyadors o del Cosmopolitan amb el seu mòbil...concentreu-vos amb la cara d'empanat/da i amb la mitja baba que comença a regalimar de la boca...es pot caure més baix?

JOCS

No tinc res en contra que la gent porti jocs al mòbil, al contrari. El que no entenc és per què si et vols baixar el Pacman has d'enviar 'cocos', si vols el Bubblegum has d'enviar 'bolas' i si vols el Tetris has d'enviar 'piezas'. Digueu-me tiquismiquis.


Però això no acaba aquí. No sé si algú ha notat que encara falta un element per mencionar. No sabria dir si es tracta d'una monstruositat abominable o d'un accident, però el cas és que es tracta de la més horrible creació de Zed. Els sensibles no continueu llegint i els valents apreteu ben fort els punys i els esfínters, perquè estic parlant d'un engendre terrible, pitjor que la mort o que la programació de Telecinco...estic parlant del Conillet monu el un món idílic de xuxes i aire ensucrat. No teniu ganes de morir? Jo sí.

I fins aquí aquest petit passeig pel món de la tecnologia, en la seva faceta més vomitiva i infernal. Però no es tracta de marxar amb les mans buides i sense espai per a la reflexió...i és que per què el nom més repetit en els anuncis de mòvils és "Cristina"? No ho sé, ningú ho sap, perquè ni jo sóc Íker Jimenez ni això és Cuarto Milenio (més voldria que em paguessin per escriure aquestes piltrafes).



PD: Avui, dia 10 d'octubre, és el DIA MUNDIAL DE L'OU. I aquest any 2008 està declarat l'ANY INTERNACIONAL DE LA PATATA per les Nacions Unides. Endevineu quin hauria de ser el plat estrella del sopar d'avui?

Vicky, Cristina i la Barcelona de Woody Allen

És un plaer veure com un cineasta arriba a un punt de reconeixemant en el que es pot permetre la llicència de fer el que li dongui la gana i com li dongui la gana. I en aquest punt es troba Woody Allen. Vicky Cristina Barcelona, a part d’un títol horrorós (i al capdavall encertat) és una estranya pel.lícula que, a mi personalment, em va encantar.

Cal entendre una cosa, Woody Allen no ha vingut a promocionar la ciutat ni a fer-ne un retrat, ha vingut a crear un context ideal per la seva història. Li agrada Barcelona i li agrada la forma de viure espanyola i catalana, on sempre hi ha alguna cosa interessant a veure i on es pot sopar tranquil.lament a les 12 de la nit. Que no em diguin que la Barcelona de Woody Allen no existeix, perquè existeix. Sinó ja podem començar a criticar la Londres aristocràtica i pulcre dibuixada a Match Point. La Barcelona de Vicky i Cristina és la visió i l’ideal d’una ciutat de la que l’amic Woody se’n declara enamorat.

I precisament Vicky Cristina Barcelona és això, una pel.lícula sobre l’amor. O una exposició sobre les diferents maneres de viure i entendre l’amor, que al final deixa a l’espectador plena llibertat perquè reflexioni al respecte. Per aquest motiu pot semblar que a la pel.lícula no hi passi res, perquè comença igual que acaba, com si no hagués succeït res del que viuen els protagonistes. De fet, aquesta estructura cap-i-cua és un dels grans valors del film, i un motiu més que omple la boca de tots aquells que qualifiquem de geni a Woody Allen.

Així doncs, sobre l’amor parla la pel.lícula i no es mulla a favor de cap opció: amor convencional, desvocat, irracional, malaltís, idealitzat,…tot són maneres de viure una relació de parella i tots et poden conduir en idèntica proporció cap a la felicitat o cap a la frustració. Amb això la pel.lícula s’acosta més a una mena d’assaig o exposició més que en una història apta per al cinema, però aquesta és la llicència que Woody Allen s’ha guanyat després d’anys fent cine: pot fer el que vol.

De totes maneres, no tot de la pel.lícula és alavable. La veu en off acostuma a ser innecessària i pesada, el doblatge és dolent amb ganes, recorre sovint als tòpics i alguns detalls del guió i del muntatge són rematadament forçats. El repartiment és molt potent i els personatges en essència són molt plans, només Rebecca Hall i Javier Bardem són capaços de dotar de profunditat els seus personatges; i no puc evitar pensar que Maria Helena (Penélope Cruz) podria ser molt més que quatre referències i el vèrtex histèric d’un triangle amorós.

En resum, bastants detalls difícils de comprendre i que desvirtuen un film que no té cap ingredient per ser una gran obra en la filmografia del director, però sí que, al cap i a la fi, és una bona pel.lícula. Una pel.lícula interessant, no per passar l’estona.

L'Esperit de Joanet

No sé si parlo en nom de la majoria de culés, però a mi el derbi d'ahir em va encantar. Per desencant propi, estic frustrat perquè va ser el típic partit del Barça de Guardiola, que juga bé però no sap guanyar, i aquesta falta de punteria només equiparable a la del malaurat Sporting és molt i molt preocupant per un equip presumiblement amb aspiracions a títols.

Però com que queixar-se és massa propi de l'aficionat barcelonista, vaig directament al que realment va molar d'ahir, és a dir, gairebé tot. En general és així perquè el Barça se'n va endur els 3 punts de Montjuïc i tot el que va passar allà va donar pel cul a l'Espanyol. Haguéssim pogut arribar al descans amb un 0-2 o un 0-3 claríssim, però vam anar a petar amb un 1-0 en contra, amb un gol on se sumen les cantades de Valdés (que cada cop recorda menys a aquell gran porter de París, val a dir-ho), del gairebé impecable Piqué i una falta clamorosa de Luís García.

A partir d'aquí és quan m'alegro de tot el que va passar durant el partit, m'encanta que 'perquè hasvingut' Henry marqués un gol de carambola i Messi sentenciés després d'un penal més que dubtós a l'últim minut. Això és pagar amb la pròpia moneda i estampar-li a la cara d'aquesta banda blanc-i-blava l'amarg sabor de la derrota, tan justa per mèrits, però tan injusta pels mitjans utilitzats. A més a més, ja va essent hora que nosaltres també tastem una mica d'aquest maleït 'espíritu de Juanito', el de les remontades i els gols a l'últim minut, que tants i tants partits salva al Madrí (el d'ahir, sense anar més lluny). Un equip gran ha de saber guanyar sempre, i per això aquesta victòria blaugrana és de vital importància. Una no-victòria ahir hagués suposat un sobrepès que la nau barcelonista no sap aguantar sense enfonsar-se a poc a poc; a més d'una injecció de confiança per un equipot que no juga a res com és l'Espanyol.

Si a tot això hi afegim les declaracions d'individus repugnants com Coro o el 'presi' perico Dani Sánchez-(llegeix-te un)Llibre( i aprèn a parlar), parlant d'injustícia i vergonya; el meu plaer de culé arriba fins a unes cotes estratosfèriques. De totes maneres la meva resposta per ells és: "això, senyors, no compensa una Lliga. Però que us donguin pel sac".

Menció a part tenen els Boixos Nois i les seves bretolades constants, encara que bona part dels aficionats de l'Espanyol (ahir exemptes de culpa) són de fruit del mateix arbre, cal dir-ho. Però també té raó el Bacó, quan defensa que això és problema de l'Espanyol per deixar-los entrar, ja que ell al Camp Nou no els deixa. Es clar que sí, que n'aprenguin!

Llums, càmera...acció!

Abans de poder fer la crítica de Wanted (Manel, et prenc la paraula), que encara no he tingut oportunitat de veure-la, he pensat que podria fer la meva pròpia llista sobre quines són les 10 millors pel.lícules d’acció de la història. D’aquesta manera, aprofito per, des d’aquí, intentar ratificar un gènere que sovint no es té prou en compte i tan la crítica com el públic solen titllar aquestes pelis de simple entreteniment. Persones que dieu això: la vostra opinió és tan vàlida com qualsevol altra, però NO teniu raó! I ara procedim al rànquing (l’ordre és aleatori):

1. La Roca

La millor pel.lícula de Michael Bay, sense cap mena de dubte, avalada per un repartiment magnífic (Sean Connery al capdavant) i amb una banda sonora per la història que posa la cirereta a aquest pastís de trets, explosions i bromes ‘chispeantes’ a dojo.

2. Heat

Michael Mann, paraules majors. Si hagués de definir el cine de Michael Mann diria que és un home capaç de presentar les pel.lícules sense un principi i un final. És a dir, no les presenta com una història tancada en sí mateixa, sinó com un moment donat en la vida dels personatges, una vida que havia tingut un passat i que segueix tenint un futur més enllà de la peli. I el més vibrant és que et fa partícep actiu d’aquest moment. No sé si m’explico.

En fi, que Heat és un peliculazo d’acció i no és un concert de trets. No diré res de l’argument, només que el repartiment l’encapçalen Robert de Niro i Al Pacino en el millor moment de les seves carreres; com per perdre-s’ho.

3. Ronin

Una de les meves preferides i també amb Robert de Niro. L’encant d’aquest ineludible film està en la capacitat de sorpresa de tots els personatges, ja que en tot moment et poden sorprendre i l’espectador n’és conscient. Si hi sumem una trama complexa i unes seqüències d’acció explícita magistralment rodades tenim una pel.lícula de culte.

4. Misión: Imposible

Impressionant pel.lícula d’acció, pràcticament sense trets ni explosions. Suposo que tots l’heu vist, com a mínim, parodiada, així que tampoc faré altra cosa que recomanar-la a qui no l’hagi vist.

5. Arma Letal

I parlo de pel.lícula i de saga. La primera part és brutal, amb un contrast marcadíssim entre dos protagonistes que es complementen a la perfecció i que s’acabarien convertint en parella de fet cinematogràfica. A més és una pel.lícula trencadora per l’època i la violència és d’una cruesa difícil de veure en qualsevol film actual. A més, cal dir que la saga no decau. Passa de la violència crua al cine còmic, però només el fet de veure la parella Riggs&Murtaw (o Gibson&Glover) ja és sinònim de diversió.

6. La Jungla de Cristal

No us devieu pensar que m’oblidaria de l’amic Willis, oi? Ens trobem d’una altra pel.lícula revolucionària, que va guanyar 4 Oscars tècnics en el seu moment (ve a ser el Ultimatum de Bourne dels 80). Gairebé dues hores sense respirar i un personatge protagonista emblemàtic com pocs fan d’aquesta pel.lícula una meravella entre les meravelles del gènere.

7. Speed

Una altra pel.lícula trepidant amb una banda sonora antològica. I aquí em contradic, perquè Speed no va més enllà de l’entreteniment; però sí que ha donat peu a que en altres pel.lícules hi hagi escenes i situacions límit similars. Sense inventar res Speed inventa alguna cosa. Té mèrit.

8. Mentiras Arriesgadas

A cavall entre la comèdia i l’acció, Mentiras Arriesgadas és dels films més ben valorats del gènere o, com a mínim, dels més simpàtics de cara al públic. Combina perfectament la part còmica i les escenes d’acció reglamentàries d’un film de “tio que tot sol dóna pel sac a tota una organització terrorista”. Jamie Lee Curtis fa un paper fantàstic com la dona enganyada de l’espia i…’oju’ qui és la filla!

9. Goldeneye

Personalment crec que és la millor pel.lícula de James Bond. O com a mínim, sense menysprear els clàssics de Sean Connery, el millor exemple de com actualitzar un clàssic als temps moderns. Gràcies a aquesta peli i a la següent, el mañana nunca muere, Pierce Brosnan s’ha guanyat ser un dels Bonds més ben considerats. Què més puc dir de Goldeneye? Que tots i cada un dels minuts de la pel.lícula molen, la música també i els personatges són dels millors dins de la saga Bond.

10. El Ultimatum de Bourne

Un altre cop com a representació de la trilogia. La deixo pel final per un motiu, perquè ha marcat un punt d’inflexió respecte com serà el cine d’acció de la pròxima dècada. A l’igual que La Jungla de Cristal durant els 80, ha estat reconeguda amb 3 Oscars tècnics molt merescuts. De fet, només cal veure la nova peli de Bond, Quantum of Solace, on 007 cada cop s’assembla més a Jason Bourne, i no al revés com seria normal.

"Aah...la muerte"!

Avui, 10 de setembre de 2008, és un dia guai perquè és, hauria de ser o, com a mínim; comença el compte enrere definitiu per... (redoble) LA FI DEL MÓN (taraaa*). Sí amics i/o lectors, suposo que us heu enterat que avui posen en marxa aquell 'pepino' d'accelerador de partícules que ha de servir per simular una mena de Big-bang i, d'aquesta manera, entendre l'origen de l'univers i del nostre món. No deixa de ser irònic que per estudiar l'origen del món ens haguem d'arriscar a reventar-lo, per cert.

De totes maneres, de moment estem fora de perill perquè les partícules en qüestió tot just avui comencen a donar voltes i encara falten uns dies perquè comencin a xocar, crear forats negres i aquestes coses que poden passar i que se m'il.lumina la cara només de pensar-hi. És més, només el fet de poder ser a Ginebra al costat dels 'lumbreres' que han fet això en el moment que tot peti ha de ser el plaer màxim, i només per poder dir: "veus, però si es veia a venir...".

Ara bé, el motiu d'aquest post no és informar ni benegloriar-me de l'apocalipsi, sinó donar una sèrie de consells i indicacions sobre què es pot fer en cas d'arribar irremediablement al final dels nostres dies, per tal de fer-ho tot plegat més planer. Doncs sense més dilació, entren directament en: QUÈ CAL FER EN CAS QUE ARRIBI LA FI DEL MÓN?

1. Sortir al carrer i cridar com un desesperat. Veritablement no serveix per res, però desfoga i anima a la resta de gent preocupada a fer el mateix.
2. En cas de ser religiosos, podeu substituir els crits d'histèria per frases com "la resposta és a la Bíblia", "Preguem junts, que Déu ens salvarà" o "Merda, en què pensava quan vaig fer el vot de castedat?!".
3. Un clàssic apocalítpic també és el vandalisme. El més habitual és irrompre a una botiga d'electrodomèstics i robar una tele o, per deferència, entrar a un taller mecànic a robar una roda de cotxe. No sabria dir quin dels dos utensilis serà més servible a l'hora de morir, però bé, per gustos els colors. Ah, i és important que, un cop realitzat el furt, correu mirant enrere com si a algú l'hi importés que sou delinqüents. No us oblideu tampoc de trencar els parabrises dels cotxes i cremar containers.
   
4. Si teniu l'esperança que potser sobreviureu, el vandalisme ha d'anar encarat cap al supermercat, on heu d'entrar i robar tots els pots de mongetes i fruita en almívar que trobeu. Són la base de la dieta post-apocalipsi.
5. Si sou gent familiar i poc activa, us podeu quedar a casa per escoltar les notícies a la ràdio. Dic la ràdio perquè la tele segurament us l'haurà robat un que hagi irromput tard a la botiga d'electrodomèstics. La ràdio en canvi és infalible, sempre hi ha algun pringat que dóna el butlletí de notícies mentre la resta de la humanita està saquejant, plorant, cridant o follant.
6. El sexe. Jo personalment sóc d'aquells que no aconsella borinar amb la primera persona que et passa per davant. Més que res per un motiu: i si al final resulta que no s'acaba el món? Et pots fer el longuis amb la tele, però a la persona que t'has tirat l'has de tornar a mirar a la cara (i imagina't que és el teu professor/a, cosí/na, mossèn o...no ho sé...qualsevol de qui us en pogueu arrepentir). Si el que voleu és sucar, sigueu una mica selectius (consell que també serveix per quan no esteu a punt de morir).
   

I ja està, em sembla que amb això podreu passar l'holocaust mundial entretinguts i tranquil.lament, o almenys us servirà per no preocupar-vos excessivament d'una més que provable mort horrible i dolorosa. Res més, a disfrutar!


PD: Si se m'acudeix alguna altra mesura o iniciativa interessant ja l'afegiré en posts posteriors. Sí l'accelerador de partícules suïs m'ho permet, es clar.

I arriba un dia en que vas al cine i t'emportes una sorpresa

Sí amics, el món del cel.luloide es reserva els seus asos a la màniga i de tant en tant es presenta a les sales amb una pel.lícula de puta mare sortida del no res. De fet no és ben bé així, però aquesta és la sensació que haurem tingut la majoria. El tren de les 3:10 és el remake d'un western de finals dels 50, que alhora era una adaptació al cine d'una novel.la curta. Doncs bé, l'any passat es va estrenar a EEUU aquesta nova entrega amb Russell Crowe i Christian Bale com a parella protagonista, i no ha estat fins a aquest divendres 5 de setembre que ha arribat a les pantalles espanyols (a qui se suposa que hem d'estar agraïts?).

Bé, ja situats toca parlar una mica de la pel.lícula. És un western. Això ja diu molt, perquè t'assegura trets, diligències, sheriffs, atracaments i persecussions en cavall; però 3:10 to Yuma (títol original) té una proposta un pèl diferent. La història, així per sobre, és que detenen a Ben Wade (Crowe), el cap d'una banda de super-malparits que atraquen diligències, i el pobre 'ranchero' Dan Evans, un home honrat com pocs, s'hi veu involucrat pel mig i decideix ajudar a portar el presoner fins a un tren que el durà a la presó; a canvi d'uns diners que l'hi han de servir per eixugar els deutes que té i començar així a fer fortuna.

El que converteix aquest western tradicional en una molt bona pel.lícula és la trama que es desenvolupa entorn dels dos personatges principals, interpretats tots dos de manera gairebé perfecta. Resulta molt interessant veure aquest confrontació entre el bé i el mal, perquè els dos pols s'aconsegueixen complementar tan bé que fins i tot es fusionen i fan que l'espectador senti empatia per tots dos. La pel.lícula no et deixa distingir qui és bo i qui és dolent, i fin a quin punt poden ser-ho, perquè tots els personatges tenen el seu matís que els porta cap al respectiu costat fosc (la bondat o la violència). Això queda reflexat magistralment amb la frase "todos los hombres creen que sus caminos son rectos, pero es Dios quien pesa los corazones" que deixa anar Ben Wade (Crowe), quan posa en dubta la bondat d'un agent de la llei. A més a més, el film proposa una moral interessant sobre quin és el preu de la honradesa i si realment val la pena deixar-se la pell per un ideal de valors determinat.

El millor de tot, s'ha de dir, és l'actuació de Russell Crowe. El seu bandit simpàtic, sarcàstic, malvat i humà és senzillament fantàstic. Aquest actor és la bomba, sembla que s'hagi format després de guanyar un Oscar per un paper miserable a Gladiator. Sí, ho tornare a dir: un paper miserable en la miserable Gladiator. En canvi, veus Master & Commander o American Gangster i realment disfrutes amb aquest actor. Christian Bale també ho fa de conya, però no crec que sigui un paper que li escaigui especialment bé i es nota que s'ha d'esforçar massa per interpretar, en detriment de la naturalitat i la frescura de les que fa gala Russell Crowe. De totes maneres, el personatge de Dan Evans és el d'un pobre desgraciat que gràcies a la seva voluntat i constància acaba sent respectat i venerat per tots, però això millor veure-ho a la peli.

Així doncs, el tren de las 3:10, és una pel.lícula bona, interessant i molt recomanable. Té les seves incongruències i algun defecte, però visualment és impecable (preciosa i encertada fotografia) i crec que es mereix un segon visionat, perquè segur que hi ha detallets que s'escapen i que ajuden a que aquest film sigui més gran de com se l'ha venut. El pitjor de tot és que mai es farà famosa com una gran pel.lícula, i el millor és que serà una sorpresa meravellosa per qui decideixi anar al cine, llogar el DVD o baixar-se aquesta pel.lícula d'aquí un temps. Aquesta és, en part, la màgia del cine també.

Sigo flipando.

Voy a escribir en castellano, qué cojones! Que estoy indignado y cuando me indigno escribo en castellano. Grande ha sido mi sorpresa cuando haciendo mi habitual ruta por la web me he pasado por las inestimables blogdecine y lashorasperdidas; las dos con nuevas (las mismas, vaya) imágenes de lo que va a ser la película de Dragonball.

Si teneis el valor de hacer 'click' en cualquiera de las dos webs, el maravilloso mundo de la red os llevará dónde hay las malditas fotos, que posiblemente sean imágenes de un próximo trailer. No voy a colgarlas aquí, no podría vivir con esta carga, pero si que voy a comentarlas...menuda sarta de mierda más gorda, coño! Ya hablé de lo descojonante que me resulta Goku vestido del Pull&Bear (y almenos veo que también han tenido la decencia de ponerle un traje más o menos guai, acorde con la serie) y de lo desconcertante que es el supuesto Maestro Mutenroshi (Follet Tortuga, pels ben parits que hem vist la sèrie en català)...pero habeis visto a Piccolo?! Vale, perdón, a Satanàs Cor Petit. O no, mejor dicho, Piccolo. Mejor que un pufo como este sea nombrado en castellano, ya que lo que estoy viendo de esta película es incluso más repugnante que el doblaje a la lengua de Cervantes de esta nuestra mítica serie. A esto sólo tengo que añadir que no me extraña que hayan cogido al actor de Buffy Cazavampiros para hacer de Piccolo, porque macho, parece un vampiro de serie B.

De todas formas, y para no desatar más odios prematuros, desde la Fox se nos vende que la película está de puta madre y que lo vamos a flipar. Me quedo con la duda de lo primero hasta que vea la peli, pero lo que es flipar, ya estoy flipando. Sigo flipando. Y mucho.

Me voy a vomitar.

Hellboy II: El Ejército Dorado... "tu antes molabas!"

Corria el mes de juliol quan vaig escriure un post sobre les perles cinematogràfiques que ens portava aquest estiu del 2008. Em vaig equivocar. La segona perla estival molt em temo que no era Hellboy II, sinó Wall-E, tot i que encara no l'he vist i no en puc dir més del que n'he sentit.

Temps ençà ja vaig parlar detingudament sobre The Dark Knight, així que ara arriba el torn de Hellboy II: el Ejército Dorado. Doncs la segona entrega de Hellboy no mola, no mola gaire. Recordo quan vaig veure la primera part, que vaig sortir del cine fascinat i amb un somriure d'orella a orella: m'ho havia passat de conya. M'agrada el personatge, el trobo collonut, i m'agrada com l'encarna Ron Perlman, m'agrada el context i la història estava ben bé. Recordo que la primera part, a part de la història d'acció, explica com un ésser vingut directament de l'infern creix com un humà més, com té les mateixes preocupacions i les mateixes inquietuds que una persona, i com madura per trobar el seu lloc en aquest món. Doncs bé, a la segona part sembla que la maduresa del personatge se'n va a prendre pel sac i torna més sabata que mai. El toc d'humor del film, sempre necessari, ratlla la bufoneria i no mola gens el tracte que se li dóna als personatges. Liz (malaguanyada Selma Blair) és del tot insípid i l'únic que fa en tota la pel.lícula és rallar-se perquè està embarassada i no sap com afrontar-ho; i Abe, l'home-peix, deixa de ser una promesa de personatge interessant per convertir-se en un calçaces involucrat en una trama irrellevant.

Notareu que no he començat parlant de què va la peli, i és per un motiu: no va de res. Guillermo del Toro s'ha desmelenat a gust enxufant criatures fantàstiques (això sí, fantàstiques en tots els sentits. Un plaer visual i una allau formidable d'imaginació) a cabassos, qual George Lucas cobrint el nou (i vell) Indiana Jones d'efectes especials. Mola? La resposta és sí, i tant, però no n'hi ha prou. No són poques les criatures prescindibles que omplen minuts de pantalla, minuts que es podien haver omplert amb coses interessants com un desenvolupament de l'Abe, la reacció de la gent davant l'existència de Hellboy o la relació Hellboy-Liz, que no passa de discussions que obliden fàcilment.

En fi, la peli també una té història, i és que l'hereu d'una civilització antiga, el príncep Nuada, vol reconstruir una corona que li servirà per ressuscitar l'Exèrcit Daurat per donar una cossa al cul de les grosses a la humanitat. De fet tampoc importa, perquè l'exèrcit gairebé no surt i el príncep Nuada no fa gaire més que demostrar que remena l'espasa de puta mare en dos moments puntuals, al principi i al final de la pel.lícula.

Resumint, Hellboy II és una pel.lícula que si algú no la veu, no es perd res més que una colla d'éssers, en gran mesura, acollonants. Té punts bons: el pròleg, el nou "fantàstic" de l'equip o la borratxera amb cantada de cançó nyonya (impagable escena, la veritat); però són això, punts. Res que facin d'aquesta pel.lícula una obra interessant, més enllà del simple entreteniment, i lluny de la primera part de la trilogia (algú dubta que hi haurà tercera part?).

Aquell final de Hellboy i Liz fent-se un petó envoltats en flames, amb la veu en off dient les frases mítiques de torn, era d'una bellesa formidable, sempre dins el context del món que es defineix a la pel.lícula; un final que dista molt de qualsevol seqüència de la seva seqüela. Una llàstima.

Plan 15 Días Special K...que la vida són (queden) 15 dies.

Reprenem el fil d'aquest humil i delicat blog i ho fem igualant (o acostant) temàtiques, ja que no és just que cine i esports es desmarquin, almenys encara. Així doncs, avui toca denúncia i com que estem a l'estiu, l'època dels canvis de temperatura insuportables i de les Festes Majors, insuportables per l'organisme si no te'n perds ni una. De totes maneres, hi ha una cosa de l'estiu que resulta més inaguantable que qualsevol altra: el Plan 15 Días Special K. Sí.

Pocs sereu que no hagueu vist l'anunci, però de totes maneres recapitulem. Apareix una senyoreta esvelta amb un bikini vermell i el seu 'peazo' bol de cereals Special K. Posats en situació anem al que realment mola, perquè el que mola de veritat no és la fèmina descamisada, sinó la veu en off. Bàsicament, et proposa que durant 15 dies mengis un bol de Special K per ESMORZAR i per SOPAR (opcional acompanyar-lo d'una peça de fruita).

Com que m'avorreixo sobremanera he fet els càlculs pertinents per intentar il.lustrar com de mortífer és aquest pla. Agafem una noia a l'atzar, de 21 anys, 56 kg de pes i que realitza una activitat física lleu. Refieu-vos de mi perquè fa mandra explicar els càlculs, però aquesta voluntària necessita 1576 calories diàries. Un bol de Special K amb llet (posem-hi aiguallet, altrament coneguda com desnatada, que sinó el pla no rutlla) suma 254 calories, que multiplicades per dos (no oblidem el sopar), en fan 508. Afegim la fruita ara, suposant que et menges un plàtan (fruita amb més calories: 108) a cada àpat també, la noia kamikaze en qüestió ja en suma 724. En dos àpats. Això vol dir que entre el dinar i el sopar hauria d'ingerir la quantitat exemplar de 852 calories per tal de nutrir-se com déu mana.

Per entendre'ns, el dinar hauria de ser a base d'ànec amb ametlles, mantega i 3 cullerades d'oli d'oliva. I un pastisset de xocolata per postres. Evidentment, una persona amb intenció d'aprimar-se seguint el Plan 15 Días Special K, no crec que dini gaire més que un plat de pasta i un trosset de carn. O amanida i peix, per fer-ho més extrem. En fi, si sumem toootes aquestes variables, què obtenim? Primer fam, després la desnutrició i finalment, la mort. Sí senyores, podrieu morir seguint la dieta Special K, amb K de Kamikaze.

I és que els Special K no només no atipen, a més a més estan carregats de fibra fins als topes!! És a dir, que no només no t'omplen, sinó que per més inri, et buiden. Així que res més a dir, seguiu el Plan 15 Días aquest. És una bona manera d'autoimmolar-se amb la calma, d'una manera neta i sense provocar aldarulls, millor que empassar-se somnífers o fotre's un tret, en definitiva.

Res més, a gaudir de l'estiu (oh sí, oh sí, quin fart de gaudir, para, para, no puc més).

El nou Barça o com il.lusionar-se amb una pretemporada-escopinya

S'han acabat les escopinyes i els cacauets de la pretemporada i ja s'acosta el moment que portin els entrants per anar fent boca del tot, ja que el dimecres 14 ja tenim previa de Champions contra el Wisla Cracovia, que més que un equip de futbol sembla una consigna comunista.

Així doncs, podríem dir que la pretemporada està feta i ja podem treure les primeres conclusions del Projecte Guardiola. Com que el Pep sempre parla de la filosofia d'equip, seguiré els seus passos i valoraré en major part què m'ha semblat l'equip, donant menys importància a la meva modesta opinió sobre cada jugador, ja que, a més a més, és un pel aviat. A més, no hem jugat contra ni un equip que s'acostés a la categoria de digne, així que no es tracta de deixar-se endur per l'eufòria tampoc. De totes maneres, la impressió que donen és que contra millors equips la única diferència és que haguéssim vist menys gols i que els defenses haguessin pogut treballar millor.

De moment l'equip fa bona pinta, ras i curt. Es noten unes quantes diferències respecte el joc que l'equip feia amb Rijkaard i, donats els canvis a la plantilla, aquestes diferències molen. Començant per baix, la defensa juga avançada com sempre i amb una diferència significativa: Dani Alves. Comptar amb aquest jugador que constantment s'incorpora a l'atac (sense descuidar la retaguarda) fa que molt sovint juguem amb defensa de 3, amb dos jugadors ràpids i físics (Puyol/Cáceres i Abidal) fent les cobertures pertinents. Llavors falta un central fort, bo en el tall i el joc aeri, i amb bona sortida de pilota, funció en la que estan complint a la perfecció tant Márquez com Piqué, a expenses del paper que jugarà Milito quan es recuperi de la lesió.

Defensivament també juga un paper important el pivot defensiu, qui juga un xic més avançat de l'habitual a l'hora de fer avançar la pilota per tal d'evitar el típic i estúpid rondo amb els centrals. Així doncs, el central "bo" és el primer encarregat de fer pujar la pilota, avançant la seva posició i recolzant-se amb Yaya/Keita i Alves. Llavors, per efecte domino els interiors juguen més amunt, creant una superioritat numèrica que s'aprofitarà amb gols, assistencies i parets a prop de l'àrea. Per mi són les dues posicions claus de l'equip, i el joc variarà en funció de qui les ocupi. El meu amic Xavi sembla que és l'únic amb el lloc assegurat en aquest sentit (i que el conservi si continua com amb aquest estat de forma. Ja està, ja ho he dit!).

Falta la davantera, amb dos extrems oberts a la banda, ràpids i bons en l'1 contra 1. Fa mal veure Henry i Bojan jugar per les bandes, encara que el de Linyola se'n surt amb nota. Iniesta tampoc és jugador de banda, així que clarament falta un fitxatge per la posició de "11" (Silva? Estaria bé); on sembla que amb Hleb (que s'ha d'adaptar, i molt), Messi (que o no hi és o es lesiona) i els canterans (Pedrio i Jeffren) no en tenim prou. Per acabar, la posició de davanter centre té totes les garanties, ja que sembla que el 'bocamoll' Eto'o es queda, a més de tenir un Henry que tots desitgem recuperar i un Bojan que ja tindrà les seves oportunitats.

En definitiva, l'equip juga ràpid, al primer toc i, sobretot, en profunditat; lluny d'aquell joc handbolístic de les darreres temporades. M'agrada veure un Barça implicat i lluitador, capaç de donar el 'callo' en partits físics i encandilar i fer gols apretant una mica l'accelerador, i és que la base d'un gran equip la tenim, però ens falta confirmar-la. A tot això, cal afegir el mèrit gairebé absolut de la gran estrella del nou projecte, que no és altra que Pep Guardiola, aquell home de qui tots desconfiàvem al principi i que en pocs dies s'ha guanyat el respecte de tothom i ha deixat entreveure el gran entrenador que arribarà a ser si els títols acompanyen, i tots volem que sigui així. De moment, ja ha canviat els hàbits i la manera de treballar d'un equip que feia 7 o 8 anys que es rascava les pilotes, i mai millor dit. Endavant doncs, i a veure què ens espera.

I ara les valoracions individuals dels jugadors, que en general ja dic que els hi poso bona nota, així que no parlaré de tots...

El BO: Dani Alves. Una de les claus perquè la nova forma de jugar funcioni a ple rendiment, una màquina i el lateral dret perfecte tant en atac com en defensa, no el descobrim ara tampoc. I el millor de tot és que Cáceres pot complir si l'ha de substituir.

El LLEIG: Aquí hi aniria Messi i les seves històries olímpiques, però ja que parlem de jugadors del Barça compromesos i tal, el premi és per Thierry Henry. Com diu l'anunci, "per què has vingut monsieur Henry?" Culpa teva per fallon i culpa del Pep per no posar-te de davanter centre, però de moment no despegues i no estàs a l'altura. Endavant!

El DOLENT: Eric Abidal. Molts errors defensius i molts gols estúpids venen per la seva banda, així que a veure si espavila, es posa a to i torna a ser l'Abidal de principis de l'any passat. A més, si el meu amic Xavi continua en forma aviso que serà Abidal el focus de les meves ires (sí, necessito algú a qui criticar i tinc "predilecció" pels laterals esquerre. Mort a Gio vanBronckfsojrlairj!!)

El més llest de la classe (segona part)

I avancem cap a un nou gènere que l’amic Steven ha trepitjat també (com no) amb força: cinema bèl.lic. O de temàtica bèl.lica, com volgueu. Aquí entren títols com 1941(1979), el Imperio del Sol (1987) i, la més coneguda, Salvar al soldado Ryan (1998). La primera és una comèdia, contextualitzada en la histèria col.lectiva i el pànic a una possible invasió que corria per EEUU després de l’atac japonès a Pearl Harbor; mentre que la segona és un drama sobre un jove ric que acaba en un camp de concentració a Shangai, després de la invasió japonesa (curiosament l’any 1941 també). No m’extenc perquè no n’he vist cap de les dues, però ho vull fer. Sobretot vull veure 1941, ja que n’he llegit que és una proposta la mar d’original, tot i que en el seu moment va passar bastant desapercebuda.

Així doncs, passem a les paraules majors i anem directament a Salvar al soldado Ryan, amb tot el seu arsenal de contundent força visual; i és que Spielberg va firmar la guerra de manera crua i violenta, tal com és; sense permetre’s cap luxe poètic més que la simple imatge de la batalla. A més, demostra un cop més una mà d’artista a l’hora de rodar amb grans masses d’extres i fer que quedi excepcional. De totes maneres, per mi aquesta pel.lícula té un però: l’argument. No hi ha manera humana d’empassar-se que en plena II Guerra Mundial s’enviï un grup de soldats en missió suïcida per salvar la pell d’un sol home, per molt que aquest home sigui Matt Damon.

Cal esmentar que la participació de Spielberg en projectes bèl.lics no acaba aquí, ja que també és creador (guionista) de la major part de videojocs de la saga Medal of Honor i productor de les obres de Clint Eastwood Banderas de Nuestros Padres i Cartas d’Iwo Jima.

Bé, és hora de seguir avançant i farem un petit inpàs amb la Llista de Schindler (1993), peli que realment crec que no sembla de l’amic Steven, però ho és. Parla de l’Alemanya nazi al principi de la II Guerra Mundial i com un home de negocis aconsegueix una fàbrica on hi fa “treballar” jueus i intenta guanyar-se el favor dels nazis. Tampoc sé què més dir-ne, és molt dura i punt; no és d’estranyar que el mateix Spielberg declarés que era incapaç de fer una nova entrega d’Indiana Jones amb els nazis com a dolents, ja que des de la Llista de Schindler era incapaç de fer broma amb o sobre aquella “gent”. Dins aquesta línia més dura i intimista hi ha el color púrpura (1985), una altra obra mestra amb una Whoopi Goldberg (sí, la la monja que canta, que també surt a Ghost) fent un paper estelar (sí sí, en serio). És una història de la dramàtica vida d’una dona destruida que es va refent gràcies a l’amistat amb una sèrie de dones que va coneixent. És una adaptació de novel.la també (com Jurassic Park) i va aconseguir bastantes nominacions i algun que altre Oscar, si no recordo malament. Finalment, l’última d’aquest bloc és Munich (2005), que sincerament no he vist, però de la qual he sentit que és bastant interessant (a mi personalment no m’atrau, aquí ho deixo).

I ja acabant, gènere d’aventures. Aquí és on jo crec que veiem la millor cara del cineasta (sí, per davant del gènere de ficció). La traça que té el director de marcar magistralment el ritme d’un llargmetratge assoleix el seu màxim esplendor dins el cinema d’aventures, a més a més d’una fotografia i una manera de filmar més que inigualable. En aquest camp entren la tetralogia del Dr.Henry Jones júnior: En busca del Arca Perdida (1981), Indiana Jones y el Templo Maldito (1984), Indiana Jones y la Última Cruzada (1989) i, finalment, Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal (2008). Aquestes pel.lícules, a part de posar el sostre al cine d’aventures en general, han suposat una gran influència pel director, ja sigui en l’àmbit econòmic (milions de dòlars recaudats), l’àmbit professional (Oscars, reconeixement, evolució artística), com en el personal (la seva actual dona és la noia-Indy del Templo Maldito). I no m’extenc més perquè necessitaria un parell de posts més per parlar d’Indiana Jones, però no puc deixar de comentar un altre gran clàssic: Hook (1991), l’original revisió del clàssic de Peter Pan, amb una història divertida i, per sobre de tot, entranyable; així com uns protagonistes (Robin Williams com a Peter Pan i Dustin Hoffman com a Capitán Garfio) que no fan més que lluir-se al llarg de tota la pel.lícula. En resum, un conte perquè petits i grans disfrutem.

I ara sí, per acabar un breu comentari sobre el futur. De cara a finals de 2009 s’espera la primera entrega de la trilogia que el cineasta prepara sobre Tintín. El Gran Tintín. De moment es coneix poca cosa sobre el projecte, només que sembla que serà una revolució en el cinema d’animació (la pel.lícula és en 3D), i jo ja tinc ganes de veure-ho, perquè el Tintín és un personatge que també adoro absolutament. Més dades pels interessats: la trilogia sembla que abarcarà els còmics de el Cranc de les Pinces d’Or, el Secret de l’Unicorn i el Tresor de Rackham el Roig. Què voleu que us digui, discutible però comprensible. La única història que em sembla sobradament interessant és la del Secret de l’Unicorn, la qual ha d’anar irremediablement acompanyada de la seqüel.la de Rackhm el Roig. A més a més, hi ha els primers encontres amb El capità Haddock i el professor Tornassol. Evidentment, tots voldríem Objectiu: la Lluna+Hem Caminat damunt la Lluna o les Set Boles de Cristall+El Temple del Sol; o jo personalment, L’Illa Negra. En fi, haurem d’esperar. Ah, i he de dir que els protagonistes seran el nen petit de Love Actually (per cert, peli indispensable) fent de Tintín i el Golum (així amb barba i tal) com a capità Haddock (nota: els noms dels actors no els recordo, però a qui li importa?).

En fi, i mai millor dit, perquè aquí acaba la meva exposició sobre Steven Spielberg. Vull aclarar que no és el meu director preferit ni les seves pel.lícules les millors que he vist mai (Indiana Jones a part), però, com ja he dit; l’home és un cineasta que ha revolucionat unes quantes vegades el món del cel.luloide. Té més olfacte que ningú i un talent difícilment igualable, així que no està de més recordar-lo com un dels grans ja abans de que hagi mort i tot (i no vull sonar catastrofista, que el senyoret té corda per estona llarga!).