No sé si parlo en nom de la majoria de culés, però a mi el derbi d'ahir em va encantar. Per desencant propi, estic frustrat perquè va ser el típic partit del Barça de Guardiola, que juga bé però no sap guanyar, i aquesta falta de punteria només equiparable a la del malaurat Sporting és molt i molt preocupant per un equip presumiblement amb aspiracions a títols.
Però com que queixar-se és massa propi de l'aficionat barcelonista, vaig directament al que realment va molar d'ahir, és a dir, gairebé tot. En general és així perquè el Barça se'n va endur els 3 punts de Montjuïc i tot el que va passar allà va donar pel cul a l'Espanyol. Haguéssim pogut arribar al descans amb un 0-2 o un 0-3 claríssim, però vam anar a petar amb un 1-0 en contra, amb un gol on se sumen les cantades de Valdés (que cada cop recorda menys a aquell gran porter de París, val a dir-ho), del gairebé impecable Piqué i una falta clamorosa de Luís García.
A partir d'aquí és quan m'alegro de tot el que va passar durant el partit, m'encanta que 'perquè hasvingut' Henry marqués un gol de carambola i Messi sentenciés després d'un penal més que dubtós a l'últim minut. Això és pagar amb la pròpia moneda i estampar-li a la cara d'aquesta banda blanc-i-blava l'amarg sabor de la derrota, tan justa per mèrits, però tan injusta pels mitjans utilitzats. A més a més, ja va essent hora que nosaltres també tastem una mica d'aquest maleït 'espíritu de Juanito', el de les remontades i els gols a l'últim minut, que tants i tants partits salva al Madrí (el d'ahir, sense anar més lluny). Un equip gran ha de saber guanyar sempre, i per això aquesta victòria blaugrana és de vital importància. Una no-victòria ahir hagués suposat un sobrepès que la nau barcelonista no sap aguantar sense enfonsar-se a poc a poc; a més d'una injecció de confiança per un equipot que no juga a res com és l'Espanyol.
Si a tot això hi afegim les declaracions d'individus repugnants com Coro o el 'presi' perico Dani Sánchez-(llegeix-te un)Llibre( i aprèn a parlar), parlant d'injustícia i vergonya; el meu plaer de culé arriba fins a unes cotes estratosfèriques. De totes maneres la meva resposta per ells és: "això, senyors, no compensa una Lliga. Però que us donguin pel sac".
Menció a part tenen els Boixos Nois i les seves bretolades constants, encara que bona part dels aficionats de l'Espanyol (ahir exemptes de culpa) són de fruit del mateix arbre, cal dir-ho. Però també té raó el Bacó, quan defensa que això és problema de l'Espanyol per deixar-los entrar, ja que ell al Camp Nou no els deixa. Es clar que sí, que n'aprenguin!
Però com que queixar-se és massa propi de l'aficionat barcelonista, vaig directament al que realment va molar d'ahir, és a dir, gairebé tot. En general és així perquè el Barça se'n va endur els 3 punts de Montjuïc i tot el que va passar allà va donar pel cul a l'Espanyol. Haguéssim pogut arribar al descans amb un 0-2 o un 0-3 claríssim, però vam anar a petar amb un 1-0 en contra, amb un gol on se sumen les cantades de Valdés (que cada cop recorda menys a aquell gran porter de París, val a dir-ho), del gairebé impecable Piqué i una falta clamorosa de Luís García.
A partir d'aquí és quan m'alegro de tot el que va passar durant el partit, m'encanta que 'perquè hasvingut' Henry marqués un gol de carambola i Messi sentenciés després d'un penal més que dubtós a l'últim minut. Això és pagar amb la pròpia moneda i estampar-li a la cara d'aquesta banda blanc-i-blava l'amarg sabor de la derrota, tan justa per mèrits, però tan injusta pels mitjans utilitzats. A més a més, ja va essent hora que nosaltres també tastem una mica d'aquest maleït 'espíritu de Juanito', el de les remontades i els gols a l'últim minut, que tants i tants partits salva al Madrí (el d'ahir, sense anar més lluny). Un equip gran ha de saber guanyar sempre, i per això aquesta victòria blaugrana és de vital importància. Una no-victòria ahir hagués suposat un sobrepès que la nau barcelonista no sap aguantar sense enfonsar-se a poc a poc; a més d'una injecció de confiança per un equipot que no juga a res com és l'Espanyol.
Si a tot això hi afegim les declaracions d'individus repugnants com Coro o el 'presi' perico Dani Sánchez-(llegeix-te un)Llibre( i aprèn a parlar), parlant d'injustícia i vergonya; el meu plaer de culé arriba fins a unes cotes estratosfèriques. De totes maneres la meva resposta per ells és: "això, senyors, no compensa una Lliga. Però que us donguin pel sac".
Menció a part tenen els Boixos Nois i les seves bretolades constants, encara que bona part dels aficionats de l'Espanyol (ahir exemptes de culpa) són de fruit del mateix arbre, cal dir-ho. Però també té raó el Bacó, quan defensa que això és problema de l'Espanyol per deixar-los entrar, ja que ell al Camp Nou no els deixa. Es clar que sí, que n'aprenguin!
No hay comentarios:
Publicar un comentario