Corria el mes de juliol quan vaig escriure un post sobre les perles cinematogràfiques que ens portava aquest estiu del 2008. Em vaig equivocar. La segona perla estival molt em temo que no era Hellboy II, sinó Wall-E, tot i que encara no l'he vist i no en puc dir més del que n'he sentit.
Temps ençà ja vaig parlar detingudament sobre The Dark Knight, així que ara arriba el torn de Hellboy II: el Ejército Dorado. Doncs la segona entrega de Hellboy no mola, no mola gaire. Recordo quan vaig veure la primera part, que vaig sortir del cine fascinat i amb un somriure d'orella a orella: m'ho havia passat de conya. M'agrada el personatge, el trobo collonut, i m'agrada com l'encarna Ron Perlman, m'agrada el context i la història estava ben bé. Recordo que la primera part, a part de la història d'acció, explica com un ésser vingut directament de l'infern creix com un humà més, com té les mateixes preocupacions i les mateixes inquietuds que una persona, i com madura per trobar el seu lloc en aquest món. Doncs bé, a la segona part sembla que la maduresa del personatge se'n va a prendre pel sac i torna més sabata que mai. El toc d'humor del film, sempre necessari, ratlla la bufoneria i no mola gens el tracte que se li dóna als personatges. Liz (malaguanyada Selma Blair) és del tot insípid i l'únic que fa en tota la pel.lícula és rallar-se perquè està embarassada i no sap com afrontar-ho; i Abe, l'home-peix, deixa de ser una promesa de personatge interessant per convertir-se en un calçaces involucrat en una trama irrellevant.
Notareu que no he començat parlant de què va la peli, i és per un motiu: no va de res. Guillermo del Toro s'ha desmelenat a gust enxufant criatures fantàstiques (això sí, fantàstiques en tots els sentits. Un plaer visual i una allau formidable d'imaginació) a cabassos, qual George Lucas cobrint el nou (i vell) Indiana Jones d'efectes especials. Mola? La resposta és sí, i tant, però no n'hi ha prou. No són poques les criatures prescindibles que omplen minuts de pantalla, minuts que es podien haver omplert amb coses interessants com un desenvolupament de l'Abe, la reacció de la gent davant l'existència de Hellboy o la relació Hellboy-Liz, que no passa de discussions que obliden fàcilment.
En fi, la peli també una té història, i és que l'hereu d'una civilització antiga, el príncep Nuada, vol reconstruir una corona que li servirà per ressuscitar l'Exèrcit Daurat per donar una cossa al cul de les grosses a la humanitat. De fet tampoc importa, perquè l'exèrcit gairebé no surt i el príncep Nuada no fa gaire més que demostrar que remena l'espasa de puta mare en dos moments puntuals, al principi i al final de la pel.lícula.
Resumint, Hellboy II és una pel.lícula que si algú no la veu, no es perd res més que una colla d'éssers, en gran mesura, acollonants. Té punts bons: el pròleg, el nou "fantàstic" de l'equip o la borratxera amb cantada de cançó nyonya (impagable escena, la veritat); però són això, punts. Res que facin d'aquesta pel.lícula una obra interessant, més enllà del simple entreteniment, i lluny de la primera part de la trilogia (algú dubta que hi haurà tercera part?).
Aquell final de Hellboy i Liz fent-se un petó envoltats en flames, amb la veu en off dient les frases mítiques de torn, era d'una bellesa formidable, sempre dins el context del món que es defineix a la pel.lícula; un final que dista molt de qualsevol seqüència de la seva seqüela. Una llàstima.
Temps ençà ja vaig parlar detingudament sobre The Dark Knight, així que ara arriba el torn de Hellboy II: el Ejército Dorado. Doncs la segona entrega de Hellboy no mola, no mola gaire. Recordo quan vaig veure la primera part, que vaig sortir del cine fascinat i amb un somriure d'orella a orella: m'ho havia passat de conya. M'agrada el personatge, el trobo collonut, i m'agrada com l'encarna Ron Perlman, m'agrada el context i la història estava ben bé. Recordo que la primera part, a part de la història d'acció, explica com un ésser vingut directament de l'infern creix com un humà més, com té les mateixes preocupacions i les mateixes inquietuds que una persona, i com madura per trobar el seu lloc en aquest món. Doncs bé, a la segona part sembla que la maduresa del personatge se'n va a prendre pel sac i torna més sabata que mai. El toc d'humor del film, sempre necessari, ratlla la bufoneria i no mola gens el tracte que se li dóna als personatges. Liz (malaguanyada Selma Blair) és del tot insípid i l'únic que fa en tota la pel.lícula és rallar-se perquè està embarassada i no sap com afrontar-ho; i Abe, l'home-peix, deixa de ser una promesa de personatge interessant per convertir-se en un calçaces involucrat en una trama irrellevant.
Notareu que no he començat parlant de què va la peli, i és per un motiu: no va de res. Guillermo del Toro s'ha desmelenat a gust enxufant criatures fantàstiques (això sí, fantàstiques en tots els sentits. Un plaer visual i una allau formidable d'imaginació) a cabassos, qual George Lucas cobrint el nou (i vell) Indiana Jones d'efectes especials. Mola? La resposta és sí, i tant, però no n'hi ha prou. No són poques les criatures prescindibles que omplen minuts de pantalla, minuts que es podien haver omplert amb coses interessants com un desenvolupament de l'Abe, la reacció de la gent davant l'existència de Hellboy o la relació Hellboy-Liz, que no passa de discussions que obliden fàcilment.
En fi, la peli també una té història, i és que l'hereu d'una civilització antiga, el príncep Nuada, vol reconstruir una corona que li servirà per ressuscitar l'Exèrcit Daurat per donar una cossa al cul de les grosses a la humanitat. De fet tampoc importa, perquè l'exèrcit gairebé no surt i el príncep Nuada no fa gaire més que demostrar que remena l'espasa de puta mare en dos moments puntuals, al principi i al final de la pel.lícula.
Resumint, Hellboy II és una pel.lícula que si algú no la veu, no es perd res més que una colla d'éssers, en gran mesura, acollonants. Té punts bons: el pròleg, el nou "fantàstic" de l'equip o la borratxera amb cantada de cançó nyonya (impagable escena, la veritat); però són això, punts. Res que facin d'aquesta pel.lícula una obra interessant, més enllà del simple entreteniment, i lluny de la primera part de la trilogia (algú dubta que hi haurà tercera part?).
Aquell final de Hellboy i Liz fent-se un petó envoltats en flames, amb la veu en off dient les frases mítiques de torn, era d'una bellesa formidable, sempre dins el context del món que es defineix a la pel.lícula; un final que dista molt de qualsevol seqüència de la seva seqüela. Una llàstima.
No hay comentarios:
Publicar un comentario