És un plaer veure com un cineasta arriba a un punt de reconeixemant en el que es pot permetre la llicència de fer el que li dongui la gana i com li dongui la gana. I en aquest punt es troba Woody Allen. Vicky Cristina Barcelona, a part d’un títol horrorós (i al capdavall encertat) és una estranya pel.lícula que, a mi personalment, em va encantar.
Cal entendre una cosa, Woody Allen no ha vingut a promocionar la ciutat ni a fer-ne un retrat, ha vingut a crear un context ideal per la seva història. Li agrada Barcelona i li agrada la forma de viure espanyola i catalana, on sempre hi ha alguna cosa interessant a veure i on es pot sopar tranquil.lament a les 12 de la nit. Que no em diguin que la Barcelona de Woody Allen no existeix, perquè existeix. Sinó ja podem començar a criticar la Londres aristocràtica i pulcre dibuixada a Match Point. La Barcelona de Vicky i Cristina és la visió i l’ideal d’una ciutat de la que l’amic Woody se’n declara enamorat.
I precisament Vicky Cristina Barcelona és això, una pel.lícula sobre l’amor. O una exposició sobre les diferents maneres de viure i entendre l’amor, que al final deixa a l’espectador plena llibertat perquè reflexioni al respecte. Per aquest motiu pot semblar que a la pel.lícula no hi passi res, perquè comença igual que acaba, com si no hagués succeït res del que viuen els protagonistes. De fet, aquesta estructura cap-i-cua és un dels grans valors del film, i un motiu més que omple la boca de tots aquells que qualifiquem de geni a Woody Allen.
Així doncs, sobre l’amor parla la pel.lícula i no es mulla a favor de cap opció: amor convencional, desvocat, irracional, malaltís, idealitzat,…tot són maneres de viure una relació de parella i tots et poden conduir en idèntica proporció cap a la felicitat o cap a la frustració. Amb això la pel.lícula s’acosta més a una mena d’assaig o exposició més que en una història apta per al cinema, però aquesta és la llicència que Woody Allen s’ha guanyat després d’anys fent cine: pot fer el que vol.
De totes maneres, no tot de la pel.lícula és alavable. La veu en off acostuma a ser innecessària i pesada, el doblatge és dolent amb ganes, recorre sovint als tòpics i alguns detalls del guió i del muntatge són rematadament forçats. El repartiment és molt potent i els personatges en essència són molt plans, només Rebecca Hall i Javier Bardem són capaços de dotar de profunditat els seus personatges; i no puc evitar pensar que Maria Helena (Penélope Cruz) podria ser molt més que quatre referències i el vèrtex histèric d’un triangle amorós.
En resum, bastants detalls difícils de comprendre i que desvirtuen un film que no té cap ingredient per ser una gran obra en la filmografia del director, però sí que, al cap i a la fi, és una bona pel.lícula. Una pel.lícula interessant, no per passar l’estona.
Cal entendre una cosa, Woody Allen no ha vingut a promocionar la ciutat ni a fer-ne un retrat, ha vingut a crear un context ideal per la seva història. Li agrada Barcelona i li agrada la forma de viure espanyola i catalana, on sempre hi ha alguna cosa interessant a veure i on es pot sopar tranquil.lament a les 12 de la nit. Que no em diguin que la Barcelona de Woody Allen no existeix, perquè existeix. Sinó ja podem començar a criticar la Londres aristocràtica i pulcre dibuixada a Match Point. La Barcelona de Vicky i Cristina és la visió i l’ideal d’una ciutat de la que l’amic Woody se’n declara enamorat.
I precisament Vicky Cristina Barcelona és això, una pel.lícula sobre l’amor. O una exposició sobre les diferents maneres de viure i entendre l’amor, que al final deixa a l’espectador plena llibertat perquè reflexioni al respecte. Per aquest motiu pot semblar que a la pel.lícula no hi passi res, perquè comença igual que acaba, com si no hagués succeït res del que viuen els protagonistes. De fet, aquesta estructura cap-i-cua és un dels grans valors del film, i un motiu més que omple la boca de tots aquells que qualifiquem de geni a Woody Allen.
Així doncs, sobre l’amor parla la pel.lícula i no es mulla a favor de cap opció: amor convencional, desvocat, irracional, malaltís, idealitzat,…tot són maneres de viure una relació de parella i tots et poden conduir en idèntica proporció cap a la felicitat o cap a la frustració. Amb això la pel.lícula s’acosta més a una mena d’assaig o exposició més que en una història apta per al cinema, però aquesta és la llicència que Woody Allen s’ha guanyat després d’anys fent cine: pot fer el que vol.
De totes maneres, no tot de la pel.lícula és alavable. La veu en off acostuma a ser innecessària i pesada, el doblatge és dolent amb ganes, recorre sovint als tòpics i alguns detalls del guió i del muntatge són rematadament forçats. El repartiment és molt potent i els personatges en essència són molt plans, només Rebecca Hall i Javier Bardem són capaços de dotar de profunditat els seus personatges; i no puc evitar pensar que Maria Helena (Penélope Cruz) podria ser molt més que quatre referències i el vèrtex histèric d’un triangle amorós.
En resum, bastants detalls difícils de comprendre i que desvirtuen un film que no té cap ingredient per ser una gran obra en la filmografia del director, però sí que, al cap i a la fi, és una bona pel.lícula. Una pel.lícula interessant, no per passar l’estona.
1 comentario:
Ja l'he vist, i no m'ha decepcionat gens!!!
Sóc de les que disfruta més d'una pel·li amb fil argumental normal (amb un desenllaç almenys...) però com és Allen, li ho perdone.
Estic d'acord amb la major part del teu post: tremenda la reflexió a la que ens aboca, el punt de vista neutre, el retrat de Barcelona. Un punt per al guió, que, encara que té algun que altre altibaix, en general és brutal.
Per a matar-los amb el doblatge... estic desitjant poder llogar-la en DVD i veure-la en versió original, que de segur que les discussions entre Maria Helena i Juan Antonio són molt més histèriques si cap.
No estic d'acord amb que el personatge de Penélope Cruz siga poc important. Per mi és la musa de la pel·lícula. Certament és la que inspira i desquicia a tots els personatges, sense ella res tindria massa sentit; perquè si hem de deixar-ho en mans de la insubstancial Cristina...
Vaja, en resum, un film ben estrany i molt agradable de vore.
He arribat a la inquietant conclusió de que jo també sóc una insatisfeta crònica xDDD
Besos!
Karla
Publicar un comentario