El més llest de la classe (segona part)

I avancem cap a un nou gènere que l’amic Steven ha trepitjat també (com no) amb força: cinema bèl.lic. O de temàtica bèl.lica, com volgueu. Aquí entren títols com 1941(1979), el Imperio del Sol (1987) i, la més coneguda, Salvar al soldado Ryan (1998). La primera és una comèdia, contextualitzada en la histèria col.lectiva i el pànic a una possible invasió que corria per EEUU després de l’atac japonès a Pearl Harbor; mentre que la segona és un drama sobre un jove ric que acaba en un camp de concentració a Shangai, després de la invasió japonesa (curiosament l’any 1941 també). No m’extenc perquè no n’he vist cap de les dues, però ho vull fer. Sobretot vull veure 1941, ja que n’he llegit que és una proposta la mar d’original, tot i que en el seu moment va passar bastant desapercebuda.

Així doncs, passem a les paraules majors i anem directament a Salvar al soldado Ryan, amb tot el seu arsenal de contundent força visual; i és que Spielberg va firmar la guerra de manera crua i violenta, tal com és; sense permetre’s cap luxe poètic més que la simple imatge de la batalla. A més, demostra un cop més una mà d’artista a l’hora de rodar amb grans masses d’extres i fer que quedi excepcional. De totes maneres, per mi aquesta pel.lícula té un però: l’argument. No hi ha manera humana d’empassar-se que en plena II Guerra Mundial s’enviï un grup de soldats en missió suïcida per salvar la pell d’un sol home, per molt que aquest home sigui Matt Damon.

Cal esmentar que la participació de Spielberg en projectes bèl.lics no acaba aquí, ja que també és creador (guionista) de la major part de videojocs de la saga Medal of Honor i productor de les obres de Clint Eastwood Banderas de Nuestros Padres i Cartas d’Iwo Jima.

Bé, és hora de seguir avançant i farem un petit inpàs amb la Llista de Schindler (1993), peli que realment crec que no sembla de l’amic Steven, però ho és. Parla de l’Alemanya nazi al principi de la II Guerra Mundial i com un home de negocis aconsegueix una fàbrica on hi fa “treballar” jueus i intenta guanyar-se el favor dels nazis. Tampoc sé què més dir-ne, és molt dura i punt; no és d’estranyar que el mateix Spielberg declarés que era incapaç de fer una nova entrega d’Indiana Jones amb els nazis com a dolents, ja que des de la Llista de Schindler era incapaç de fer broma amb o sobre aquella “gent”. Dins aquesta línia més dura i intimista hi ha el color púrpura (1985), una altra obra mestra amb una Whoopi Goldberg (sí, la la monja que canta, que també surt a Ghost) fent un paper estelar (sí sí, en serio). És una història de la dramàtica vida d’una dona destruida que es va refent gràcies a l’amistat amb una sèrie de dones que va coneixent. És una adaptació de novel.la també (com Jurassic Park) i va aconseguir bastantes nominacions i algun que altre Oscar, si no recordo malament. Finalment, l’última d’aquest bloc és Munich (2005), que sincerament no he vist, però de la qual he sentit que és bastant interessant (a mi personalment no m’atrau, aquí ho deixo).

I ja acabant, gènere d’aventures. Aquí és on jo crec que veiem la millor cara del cineasta (sí, per davant del gènere de ficció). La traça que té el director de marcar magistralment el ritme d’un llargmetratge assoleix el seu màxim esplendor dins el cinema d’aventures, a més a més d’una fotografia i una manera de filmar més que inigualable. En aquest camp entren la tetralogia del Dr.Henry Jones júnior: En busca del Arca Perdida (1981), Indiana Jones y el Templo Maldito (1984), Indiana Jones y la Última Cruzada (1989) i, finalment, Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal (2008). Aquestes pel.lícules, a part de posar el sostre al cine d’aventures en general, han suposat una gran influència pel director, ja sigui en l’àmbit econòmic (milions de dòlars recaudats), l’àmbit professional (Oscars, reconeixement, evolució artística), com en el personal (la seva actual dona és la noia-Indy del Templo Maldito). I no m’extenc més perquè necessitaria un parell de posts més per parlar d’Indiana Jones, però no puc deixar de comentar un altre gran clàssic: Hook (1991), l’original revisió del clàssic de Peter Pan, amb una història divertida i, per sobre de tot, entranyable; així com uns protagonistes (Robin Williams com a Peter Pan i Dustin Hoffman com a Capitán Garfio) que no fan més que lluir-se al llarg de tota la pel.lícula. En resum, un conte perquè petits i grans disfrutem.

I ara sí, per acabar un breu comentari sobre el futur. De cara a finals de 2009 s’espera la primera entrega de la trilogia que el cineasta prepara sobre Tintín. El Gran Tintín. De moment es coneix poca cosa sobre el projecte, només que sembla que serà una revolució en el cinema d’animació (la pel.lícula és en 3D), i jo ja tinc ganes de veure-ho, perquè el Tintín és un personatge que també adoro absolutament. Més dades pels interessats: la trilogia sembla que abarcarà els còmics de el Cranc de les Pinces d’Or, el Secret de l’Unicorn i el Tresor de Rackham el Roig. Què voleu que us digui, discutible però comprensible. La única història que em sembla sobradament interessant és la del Secret de l’Unicorn, la qual ha d’anar irremediablement acompanyada de la seqüel.la de Rackhm el Roig. A més a més, hi ha els primers encontres amb El capità Haddock i el professor Tornassol. Evidentment, tots voldríem Objectiu: la Lluna+Hem Caminat damunt la Lluna o les Set Boles de Cristall+El Temple del Sol; o jo personalment, L’Illa Negra. En fi, haurem d’esperar. Ah, i he de dir que els protagonistes seran el nen petit de Love Actually (per cert, peli indispensable) fent de Tintín i el Golum (així amb barba i tal) com a capità Haddock (nota: els noms dels actors no els recordo, però a qui li importa?).

En fi, i mai millor dit, perquè aquí acaba la meva exposició sobre Steven Spielberg. Vull aclarar que no és el meu director preferit ni les seves pel.lícules les millors que he vist mai (Indiana Jones a part), però, com ja he dit; l’home és un cineasta que ha revolucionat unes quantes vegades el món del cel.luloide. Té més olfacte que ningú i un talent difícilment igualable, així que no està de més recordar-lo com un dels grans ja abans de que hagi mort i tot (i no vull sonar catastrofista, que el senyoret té corda per estona llarga!).