Tenia ganes d’escriure aquest post, perquè si hi ha una figura del cine contemporani (contemporani durant gairebé 50 anys!) que es mereix un solemne homenatge, per petit que sigui, aquest és Steven Spielberg.
Fa no gaire, així com a exercici personal, intentava recordar les pel.lícules més rellevants de Spielberg. Me’n van sortir bastantes, i vaig decidir anar a Imdb i la llista es va allargar considerablement i de forma increïble, i és que aquest home ha fet moltíssimes coses i totes bé. Steven Spielberg és un home amb una qualitat superior que el diferencia de la resta de gent que es dedica al món cinematogràfic: té ull, una vista privilegiada; sap què convé a cada moment i ho porta a terme. No és d’estranyar, doncs, que cada cop que estrena una pel.lícula el públic empassa saliva i sap que veurà quelcom nou i extraordinari. A més a més, ha conduït el seu talent indiscutible per diferents gèneres i ha deixat empremta en tots ells. Ara, doncs, m’agradaria repassar algunes de les seves obres més destacades.
Comencem pel gènere de terror, el gènere amb el qual es va donar a conèixer el gran públic. Les primeres obres de referència que va regalar Spielberg a aquest gènere són el Diablo sobre Ruedas (1971) i Something Evil (1972) (la poc suggerent Algo diabólico, en castellà). La primera és una road movie de baix pressupost en què un pobre conductor es troba en una persecussió trepidant per culpa d’un camió tan gran com misteriós que el comença a assetjar per la carretera. Realment quan la vaig veure em va sorprendre i fa que t’agafis ben fort al coixí que tens més a mà, així que no és d’estranyar que una pel.lícula que incialment estava prevista per videoclub i TV s’acabés estrenant al cinema amb un acceptable èxit de taquilla. Per altra banda, Something Evil va d’una família que es trasllada a viure a una casa antiga que està habitada per algun ésser demoníac, el qual posa bastanta atenció en posseir (el pillín…) la dona. És un film senzillament acceptable, ja que en cap moment resulta emocionant (també he de dir que sóc molt exigent amb aquest gènere). De totes maneres, és dels primers que s’atreveix a portar al cine les cadires que es mouen de lloc i els sorolls de portes xirriant a mitjanit.
Això sí, si parlem de Spielberg i de terror ja podem deixar les pelis-bistec per anar parlar de les pel.lícules-entrecot: Tiburón (1975) i Poltergeist (1982). La primera va suposar un salt de qualitat de les monster movies i de la sèrie B en general, a més d’inventar un nou gènere, ja que així es pot considerar: El blockbuster o “taquillazo” d’estiu. I és que el tauronet robòtic va recaudar una xifra mai vista a taquilla fins aleshores, i no només això, va fer que molta gent s’ho pensés dues vegades abans de banyar-se a la platja de nit. I, per què enganyar-se? De dia també. Tiburón és una pel.lícula magistral, com ha de ser una peli de terror, i sense amagar cap carta: a plena llum del dia (com molt bé tenen en compte a The Host), tensió, crits, sang, adolescents en bikini, drama de veritat i seqüel.les tan prescindibles com descafeinades (per no dir quelcom pitjor).
I l’altra és Poltergeist. Un altre cop cadires que es mouen i sorolls estranys, però amb classe i una mà ferma a la batuta. A part, la història és molt més atractiva i la nena juga un paper clau (i no hi ha res que acolloni més que els nens que estan a punt de pillar). Sens dubte un gran mite cinematogràfic, que fins i tot els seus efectes especials de sala d’estar continuen molant avui en dia. Quasi res.
Per últim, del gènere de terror també se’n poden destacar alguns capítols que va dirigir de la popular sèrie Twilight Zone, de la qual fins i tot en va portar una adaptació a la gran pantalla (adaptació que, per cert, es readaptarà aquest any 2009).
Canviem ara de gènere i passem del terror a la ciència-ficció. La ciència-ficció té un perill: el pressupost. M’explico, un gran pressupost et dona poder per farcir la pantalla amb efectes especials i oblidar-te absolutament de la història que vols explicar. Gràcies al cel, però, amb Spielberg no és així (oblidem per un moment el remake de la Guerra de los Mundos (2005)). Dit això, doncs, parlem ja sense més dilació de Encuentros en la tercera fase (1977). Toma ciència-ficció. Guardant-se els ninotets i les llumetes pel final, Spielberg fa un altre clàssic pels devots del gènere i pels que no ho són, ja que és una pel.lícula que abdueix a qualsevol que la vegi. La història és que uns observadors una nit descobreixen uns objectes estranys volant pel cel i es dediquen a investigar-los. No és una allau de FX, és la història d’una obsessió i de gent que perd el cap per donar resposta a allò que desconeix, gent capaç d’abandonar als seus i a sí mateixos per satisfer la seva curiositat, i és que així sóm els éssers humans, ens poses un OVNI davant i ens oblidem de sopar.
I passem d’una pel.lícula obligada a una altra de més obligada encara, ET: el extraterrestre (1982). Més ciència-ficció sense llumetes fins al final. Un altre cop, juga amb les relacions personals i el comportament de tots aquells que envolten el misteriós extraterrestre que arriba a casa d’una família qualsevol. Aquesta pel.lícula està amanida amb l’amistat que creix entre dues espècies diferents, entre un nen innocent i un nou vingut al planeta. A més, té el mèrit d’haver creat un dels personatges més entranyables de la història del cel.luloide.
Més recentment, tenim dos títols més de la col.lecció Spielbergiana que val la pena comentar: AI (Inteligencia Artificial) (2001) i Minority Report (2002). La primera és un llargmetratge d’una bellesa visual exquisita i una història interessant en la seva proposta, encara que no tant en el seu desenvolupament. La idea es transgressora, la de creació de robots que serveixen de vincle afectiu, traspassant així la última barrera que diferenciava homes i màquines. No obstant, el decurs de la peli deixa bastant que desitjar i el discurs no és tan crític com presumiblement hauria d’haver estat. El cas de Minority Report és similar, bona idea i pobre desenvolupament (i mal actor, en aquest cas Tom Cruise agafant el relleu d’error de casting a Jude Law). No obstant, ens regala alguna seqüència estratosfèrica (salts pels ascenors aquells i persecussió de Tom Cruise i la nena) i la ja mítica i imitada (a Polònia, per exemple) multipantalla que es controla amb les mans, i espero que sapigueu què vull dir perquè no sé si aquest aparell té nom.
Per acabar amb la ciència-ficció vull acabar parlant d’una altra pel.lícula, que també va una mica a cavall del terror: Jurassic Park (1993). A banda de la qualitat de la pel.lícula, que la té (però al ser l’adaptació d’un llibre no té tant mèrit), el que destaca més de Jurassic Park és la posada en escena i el punt d’inflexió que va suposar en el desenvolupament dels efectes visuals. La creació d’éssers per ordinador de manera que semblessin reals, era un recurs bastant utòpic fins llavors. Però ja m’explicaràs com disfresses un tio de Tiranosaurus rex sense que la resta del planeta es descolloni de riure. Nono, a utilitzar robots (a l’estil Tiburón) i animació per ordinador, és a dir, donem una empenta al cinema i avancem, què cony. Així doncs, no és d’estranyar que el puntal del projecte fos el bo de Steven.
Bé, comentat fins aquí ja continuaré més en un segon post, per no fer-ho excessivament llarg. Perquè de llarg ho és, i molts haureu vist que falten títols imprescindibles per comentar. Tot al seu temps, tot al seu temps...
No hay comentarios:
Publicar un comentario