No, no es tracta d’un post de fotolog cutre. Sí, és un article sobre The Dark Knight. I sí, he vist la pel.lícula. Sí, l’estrenen el dia 13 d’agost, però no he pogut evitar provar l’Ares per baixar-me la pel.lícula doblada a l’español latino, sense cap mena d’esperança, simplement per dir que l’ansietat em mou i estic terriblement impacient. Però en comptes de la porno de rigor em va sortir The Dark Knight sencera, amb una qualitat d’imatge acceptable i un so relativament bo. La vaig haver de veure i el títol del post reflexa com em vaig sentir un cop haver-la vist.
Per cert, respecte a l’español latino he de dir que el doblatge és molt bo i que la veu del Joker és equiparable a la versió original, res a veure amb la veu de Brad Pitt que la dobla al castellà. Ah, i ni us imagineu un ‘culebrón’ amb José-Batmans i Carlos-Jokers. L’única pega és que cada cop que deien Ciudad Gotica de Gotham era una ganivetada (un dolor suportable, en el fons).
Un cop posats en situació, entrem en matèria, perquè hi ha matèria (100% sense spoilers!). Directament ho dic, la peli és una bomba i increïblement bona. És molt difícil comentar-la sense explicar què hi passa, però ho intentaré per no aixafar detalls als simpaticons i simpaticones que us digneu a llegir això. Per començar he de dir que TDK (si se’m permet l’abreviació) no és ni l’adaptació d’un còmic ni una pel.lícula de superherois. És una pel.lícula reflexiva, un thriller que el mateix Scorsesse hagués firmat (i ràpid), un drama, una lliçó magistral de narració i ritme i un espectacular llargmetratge d’acció. I hi surt el Batman i tot!!
Especial menció tenen alguns dels molts elements de l’argument. Primer de tot l’anàlisi de la condició humana i de les lleis ètiques i morals, amb les seves diferències, i com la humanitat inherent a cadascú, des de la persona més respectable fins al pitjor criminal; aflueixen en una situació límit i posen a cadascú al seu lloc. L’altra és la meravellosa reflexió sobre l’heroïsme, molt ben portada amb l’evolució de Batman i Harvey Dent, de qui, per cert; vaig pronosticar que seria la gran sorpresa i no em vaig equivocar: és el gran protagonista de la pel.lícula, sense cap dubte. El tercer element que m’ha fascinat és el triangle amorós Bruce-Rachel-Dent, que realment té un pes més que important en el decurs dels fets i no és només un ornament innecessari com acostuma en la immensa majoria de les pel.lícules.
Segurament, molts fans afèrrims de les històries de Frank Miller sobre el Cavaller Obscur temien un “petate” de pel.lícula perquè el film no va d’acord amb el còmic homònim, i, realment, no hi té res a veure. De fet, Christopher Nolan s’ha atrevit a reinventar el Batman, ha creat el nou i millor Joker mai vist i, sobretot, ha fet de Dos Caras un personatge nou i sorprenent. És més, els fans afèrrims que deia no podran fer altra cosa que plorar d’emoció i mirar-se amb devoció un títol que està més que justificat (al final de la pel.lícula).
Després tenim els actors. Mare meva. No escric dempeus perquè és incòmode, però l’ocasió ho ben mereix. L’Oscar al malaurat Heath Ledger crec que seria (i espero que serà) d’enorme justícia, perquè la seva interpretació és monumental i no tinc prous elogis per descriure-la. A l’altra cara de la moneda (jaja) hi ha Aaron Eckhart (Harvey Dent/Dos Caras), que fa un paper collonut i es mostra a un nivell altíssim fins a l’hora i tres quarts de pel.lícula, quan se supera i es menja abominablement totes i cadascuna de les escenes on apareix. La creu és Christian Bale (Bruce Wayne/Batman). I dic creu perquè el pressupost va obligar a retallar mitja hora de peli, de peli sobre Bruce Wayne. Al ser un personatge ja modelat a Batman Begins han decidit deixar-lo de banda vilment, i ensenyar-ne l'evolució servint-se del la resta de personatges i de la història en sí. Terrible error. Terrible error perquè ho clava i realitza una actuació més que perfecta, així que és una autèntica llastima veure’l tan poc. Finalment, tenim a Michael Caine (Alfred) i Gary Oldman (Gordon), amb els seus papers secundaris bàsics i principals. És així perquè no surten als cartells de promoció, però són fonamentals i tenen un pes específic en la història. No són els protagonistes, però estan magistrals apuntalant la pel.lícula des d’una posició més amagada, i no és gens fàcil. Donen una classe d'intel.ligència i minimalisme que tot actor de nivell que es vulgui fer preuar hauria de saber portar a terme.
Tampoc vull deixar de mencionar a Christopher i Jonathan Nolan, els grans artífexs d’aquesta obra d’art. El primer per posar tota la carn a la brasa i mostrar tot el talent que s’intuïa a Insomio i El Truco Final, i que va deixar desbordar-se per totes bandes a Memento i Batman Begins. I és que The Dark Knight és una festa cinematogràfica amb totes les de la llei. El seu germà Jonathan ha escrit un guió excepcional, immillorable, i ell l’ha plasmat de manera brillant a la gran pantalla; polint algunes de les minúcies que ballaven a Batman Begins i fent de TDK la seva millor pel.lícula.
I és que TDK és una pel.lícula ambiciosa, gran, que abarca moltíssimes coses i totes de manera formidable. Cada minut que passa és una nova sorpresa i un autèntic plaer, i el pitjor de la pel.lícula és que s’acaba. Una pena, perquè tots voldríem seguir gaudint de tal manera fins a la fi dels temps. No és d’estranyar, doncs, que de moment a Imdb estigui valorada pels internautes com la millor pel.lícula de la història. Evidentment no ho és per un motiu: no pot haver-hi una “millor pel.líula de la història”. De totes maneres, aquesta dada no és “moco de pavo” i s’ha de llegir correctament. TDK és una pel.lícula que entretén, una pel.lícula que proposa coses, una pel.lícula que ensenya coses, que té un missatge, una reflexió i una raó de ser. I el més important: arriba a tots els públics (no és d’estrany que hagi reventat tots els records de taquilla imaginables). Qui vulgui veure una pel.lícula seriosa, la veurà; qui vulgui veure el Batman repartint gardeles, ho veurà (però es perdrà el bo i millor que ofereix el film); qui vulgui plorar, ho farà i qui vulgui riure, també. Ho té tot i això no és poc. I he de dir que la millor de la història no, però la millor en un parell o tres de dècades segurament sí, fàcilment.
En resum, ningú té una excusa vàlida per no anar al cine i no pagar una entrada per veure aquesta pel.lícula, i molt menys qui digui aquella estupidesa de “és que a mi no m’agraden les pelis de superherois”. Pel que respecta a mi estic esperant amb més ganes que mai el dia de l’estrena per anar-la a veure a la gran pantalla. I pel que fa als Oscars de 2008, ja poden anar gravant The Dark Knight a les xapes daurades d’uns quants.
EL MOMENTÀS: Per mi el(s) gran(s) moment(s) de la pel.lícula és quan el Joker explica per què té cicatrius a la cara. Espectacular, ja m'ho direu.
1 comentario:
Guasón... l'altre dia un cavaller obscur del top manta me la va oferir i també vaig ser víctima de la impaciència (la podia haver baixat, però en aquell instant les hores de descàrrega es van convertir tant sols en els pasos que em separaven del dvd). No se si es el mateix doblatge, però te força tela, em costa adaptar-m'hi i al quart d'hora vaig deixar la projecció anticipada d'un dels films més esperats de l'any (fruit d'una mescla de desubicació lingüistico-fonètica i un cert remordiment a la traició que estava duent a terme als meus principis cinèfils) Potser després hi torno... de moment només puc dir que gaudeix d'un inici esperançador. "Todo el mundo al piso !". Estic en compte enrere absolut !
Speakerone
Publicar un comentario