L'altra cantera: de la Pedrera a picar pedra

Sóc com sóc, i m’agrada ser una mica tocapilotes en moments d’alegria. El Barça, i més concretament la cantera blaugrana, està d’enhorabona. Després de tants anys donant bons (i importants) jugadors, és ara quan està rebent la consideració internacional que es mereix, ja que segurament és la cantera europea (juntament amb la del Lyon) que dóna millors jugadors al panorama futbolístic. Noms com Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Cesc, Reina, Valdés, Bojan, Piqué, Busquets, De la Peña, Arteta o Oleguer formen part de la primera línia del futbol mundial.

No obstant, no tot són flors i violes. De la Pedrera també n’han sortit grans piltrafes que apuntaven a super estrelles o, com a mínim, a grans jugadors…i no només s’han quedat en el camí, sinó que han resultat una completa decepció. Com que a Can Barça estem d’enhorabona, suposo que és un bon moment per treure draps bruts, ni que sigui per recordar velles i joves glòries i riure una estona recordant com de dolents són o eren.

A la porteria podríem col.locar-hi a Felip. Militava al Barça durant la primera etapa de Van Gaal i era el titular del filial, per davant d’Arnau (el que ara juga al Màlaga). Ha passat per equipassos com el Salamanca, l’Extremadura o l’Orihuela, per acabar recalant al Nàstic de Tarragona. No era dolent, però estava clar que no seria un porter de nivell.

Els dos centrals escollits són Dani Tortolero i Iván Cuadrado. El primer apuntava maneres i semblava que havia d’arribar al primer equip, però l’Oleguer li va passar la mà per la cara, cosa que diu molt poc d’en Torto; fins que ha acabat al Nàstic també, on si que juga d titular. El segon era el líder de la defensa en èpoques de Puyol i Xavi, però va acabar de consolidar-se al Múrcia, on a les últimes temporades jugava més aviat poc. Actualment milita al Màlaga (on no juga).

Pels laterals aposto per Marc Valiente a la dreta i David Bermudo a l’esquerra. Per en Marc li deixo un interrogant, ja que és jove i actualment està a la cantera del Sevilla. Bermudo, en canvi, el que havia de ser el substitut de Sergi Barjuan; ha passat sense pena ni glòria per Tenerife, Algeciras, Almería i, actualment, el Pontevedra.

La posició de 4 és per David Sánchez, debutant amb Rijkaard que ha provat sort a Albacete i Nàstic. Els dos interiors de qualitat són per dos autèntics fracassos: Mario Rosas i Roberto Trashorras. Mario va passar de ser un dels preferits de Van Gaal a ser una falsa promesa que ha deambulat per Alavés, Salamanca, Cádiz, Girona i, actualment, al Castelló. ‘Bob’ Trashorras era la gran estrella del filial en èpoques de Serra Ferrer i Rexach, jugava sobrat i havia de ser una migcampista amb arribada i gol…però va marxar al R.Madrid-Castilla i es va apagar. Va recuperar-se lleugerament al Las Palmas i actualment juga al Celta de Vigo. Espero que torni a Primera i demostri que és algú.

Deixem el mig-camp i passem a la davantera, on juguen les grans estrelles. I per estrelles aquests 3 : Nano, Sergio Santamaría i Babangida. Nano era el substitut natural de Rivaldo i un dels orgulls, com no, de Louis Van Gaal. Com Babangida, el que havia de substituir a Figo. Actualment, Nano no juga al Cádiz i Babangida tampoc ho fa a l’Olympiakos. Santamaría és el cas més exagerat, el millor jugador sub-17 al Mundial de 1997 ha fitxat ni més ni menys que per l’Unión Deportiva Alzira (Karla, teniu un ‘pepino’ de futbolista i no ho sabeu! Muhaha).

Recordem l'11 de gala: Felip, Valiente, Tortolero, Cuadrado, Bermudo, Sánchez, Trashorras, Mario, Nano, Santamaría i Babangida. Oh!

Com bons culés, alavem la gent bona i riem-nos dels 'petardos', que quan s'està en moment de gràcia no hi ha millor manera de disfrutar-ho que recordant els que, per dolents, no ho estan. Són de casa, ens ho podem permetre. Que cruel, no? Visca el Barça.

Fesser muestra el Camino

A veces ocurre que terminas de ver una película y sales contento y feliz, has disfrutado. Otras veces ocurre que sales del cine con un mal cuerpo espantoso por culpa de lo que acabas de ver, pero igualmente sientes que has disfrutado porque has vivido una gran historia. Más o menos eso es lo que ocurre con Camino, el nuevo regalo de Javier Fesser para el cine español.

Cabía esperar mucho del paso que da el artífice de el Milagro de P.Tinto atreviéndose con un drama de los gordos, con una historia real y con la polémica que suscita el simple hecho de contar esta historia. Pues bien, no sólo no defrauda, sinó que se luce. Se nota que Fesser tiene ganas de contar lo que cuenta y de contarlo cómo lo cuenta; porque la intensidad que le da y el control que el director tiene sobre su proyecto son extraordinarios. Por este motivo no me parecen excesivas las dos horas y media que dura la película y me han gustado todas y cada una de las secuencias, por muy innecesarias que parezcan algunas. Fesser pincha y corta a su gusto, y da una clase excepcional de cine y de cómo contar y vivir una historia; así que no seré yo quién discuta su punto de vista.

Entrando propiamente en la película, Camino cuenta los últimos meses de la vida de una niña de doce años, que a su corta edad se encuentra con que debe afrontar, al mismo tiempo, su primer contacto con el amor, con la muerte y con la devoción religiosa de su família; lo que ciertamente constituye un triangulo bastante jodido.

La película luce en todo su esplendor cuando habla sobre los dos primeros puntos. La historia de amor de la muchacha con un chico al que realmente no conoce de nada es preciosa e inocente al mismo tiempo (al fin y al cabo es amor pre-adolescente), y resulta tremendamente enternecedora. Por otro lado, encontramos la dichosa situación de la enfermedad, que brinda los momentos más desgarradores del metraje al público. Y en medio del fregado, el Opus Dei.

Al principio todos los elementos combinan de forma sublime, vemos a una niña adoctrinada (por su madre) en unos valores enfermo-cristianos. Es inquietante y curioso ver cómo la muchacha es feliz con esas directrices, pero que sin saberlo se está haciendo mayor y descubre nuevos horizontes, de modo que se encuentra atrapada en tierra de nadie: entre el mundo que su madre le ha impuesto y que a ella no le gusta del todo; y el mundo que justo empieza a conocer, dónde hay otros hombres a parte de Jesucristo y hay más diversiones que la oración. Camino, la protagonista, nunca termina de entender esto, pero lo vive. Y llega a ser feliz con ello, a pesar de las presiones e intereses que pone la Iglésia en dirigir su vida. La niña ha conocido el amor en primera instancia, y pone toda su ilusión en este sentimiento nuevo, inexperto e inocente, porque es lo único que tiene y que tendrá, porqué es consciente de que va a morir y no es precisamente Dios el que ocupa sus últimos pensamientos.

De todas formas, no todo son flores porque no todo me ha gustado. El problema más gordo de la película lo encontramos en la contínua posición anti-Opus del film. No me ha gustado pensar repetidas veces, e incluso oír comentarios en la sala, que la Iglésia y su Dios se pueden ir a tomar por saco. Tampoco se trata de eso, creo yo, no es ni tiene que ser el eje importante de la película. La trama que gira entorno a la hermana mayor de Camino quizá cae demasiado en esta demagogia anti-eclesiástica y creo que se tendría que haber aprovechado más el vínculo y el amor que hay entre las hermanas. De todos modos, el magnífico trabajo de los actores que interpretan a gente del Opus, Carme Elias al frente, maquilla un poco esta posición dura y firme que adopta el director, ya que en ningún momento parece que se odien ni sientan asco de si mismos por los personajes que estan interpretando (y podrían hacerlo, de sobra).

Hablando de interpretaciones, me gustaría destacar al padre de Camino, Mariano Venancio. El Señor Súper de Mortadelo y Filemón, y nominado al Goya por mi desde ya. Su personaje es clave y su interpretación sublime, ya que cumple la difícil tarea de ser el nexo entre el espectador y la película, ya que su personaje evoluciona de la misma forma que lo hace el público a lo largo del metraje. Además, no puedo dejar de mencionar a la protagonista, Nerea Camacho. Con ella e Ibana Bakero (el Laberinto del Fauno) España se asegura un futuro cuanto menos prometedor en lo que actrices se refiere, porqué vaya una chica más brillante. Está encantadora en todo momento y tiene una expresividad enorme, envidiable diria yo. Tiene que aprender y trabajar mucho para ser una gran actriz, pero apunta maneras y talento le sobra.

Con todo esto, Camino se convierte en una película casi de culto para el cine español. Es una película diferente, por su atrevimiento y su fuerza bruta, además de un metraje narrado a las mil maravillas (con una descomunal lección de narrativa en el montaje de la última media hora). Es una historia triste y preciosa, desgarradora, dramática y llena de contenido. Es una película muy dura pero nada gratuïta. Y es que no podemos olvidar que está basada en hechos reales, no se hasta que punto es fiel porque la mano del director está presente en cada seqüencia; pero yo me creo esta historia. Quiero creerme esta historia. Porqué si no somos capaces de creer en algo así, por qué coño vivimos?

Benet la passa i Jornet l'esmaixa!

No ens enganyem, Benet i Jornet no és el que era, està de cap a caiguda i cada capítol de cada sèrie seva només fan que demostrar que TV3 hauria de començar a buscar un nou guionista que monopolitzi les seves telenovel·les. Sigui com sigui, no podem passar per alt els grans moments que aquest senyor ha donat als telespectadors catalans, i com a rememoració d'aquest passat diguem que gloriós, aquesta setmana ens ha regalat dos capítols especials de Ventdelplà.

Ventdelplà en sí és una sèrie dolenta amb ganes i escrita a base de pamflets; cosa que ja he dit a tothom mil vegades, així que tampoc em recrearé amb això, senzillament perquè no toca. A veure qui està d'acord amb mi, però després de tanta púrria els capítols especials han estat com un oasi enmig del desert. Per posar en situació, només dir que hem viscut una ficció paral.lela a la ficció de la sèrie, amb els personatges girats i amb un nom nou al poble: Breda (un punt que tard o d'hora havia d'aparèixer).

Així doncs, aquest cop de volant ha permès que Benet i Jornet sortís del camí i es trobés en un camp obert on podia fer el que volgués, i s'ha lluït. No per la historieta ni per una alta dosis d'originalitat, però sí perquè realment semblava que els actors s'ho passessin millor que mai interpretant una nova versió dels seus personatges ja desgastats. La ficció paral.lela ens ha permès veure la Mònica caminant de nou, el Julià vestit de Dora, el Ramiro parlant català correctament i, sobretot, recuperar dos personatges mítics com l'Eulàlia Montsolís (Nissaga de Poder) o en Pere Pau Esclatasangs (La Memòria dels Cargols).

Amb aquest agraït parèntesi, l'etern Benet i Jornet ens ha demostrat a tots, però sobretot s'ha demostarat a sí mateix; que el seu hàbitat són els culebrots extrems, amb personatges estereotipats però encantadors. Les històries humanes de la vida "real" no són ni la meitat de sucoses, a no ser que siguis un fora de sèrie de la inventiva i la narració. I Benet i Jornet no ho és.

Així que res, personalment estic molt agraït per aquest manantial d'aigua fresca i ara a seguir mirant el Ventdelplà original, el que fot cagar, ja que a falta de la Sexta i per repulsió a Mira quien baila! no ens queda res més. O si...

L'Univers de Zed, passin i vegin

Ja era hora de dedicar un post d'aquest humil blog al més inseparable amic de l'home (o dona) modern. No és el gos, que estem al segle XXI; em refereixo al telèfon mòvil. De totes maneres, alguns individus, anteriorment anomenats persones; seguint l'exemple dels seus homòlegs del segle XX, guarneixen els seus mòbils amb incontables infortunis; com si de diminutes rebeques de quadres i sabatetes per caniches mal pelats es tractessin.

Així doncs, i sense afany de lucre, he decidit exposar una recopilació amb els "ornaments" més repugnants, estúpids, desconcertants, o tot alhora; amb que hom pot decidir encutrir el seu telèfon personal.

COSES 'LOCAS'

Aquest és potser un dels grups més amplis que conformen l'univers de descàrregues, altrament conegut com l'Imperi de Zed, del Club Zed. Les 'locuras' són objectes i/o animals animats que es comporten com descerebrats consumits per les drogues dures. Normalment l'objecte/animal en qüestió canta una cançó super esbojarrada i divertida, com per morir-se (de fàstig), o fan ganyotes, criden i coses d'aquestes graciosíssimes que deuen ser com aigua de maig per la neurona de la persona que es baixa tals immundícies. Dins aquesta categoria, trobem aberracions com la Vaca Loca, el Despertador Loco o el Bicho Loco.

TU Y TU PAREJA

El títol està bastant mal trobat, però suposo que se m'entén. Invents més que fiables com "la Calculadora del Amor" o aquell de posar el nom de la teva parella i el mòbil te la rastreja per satèlit i et diu on està. Brutal, eh? Com per no gastar-se l'impost de Zed (0'20€ + més que probable comissió) per accedir a una tecnologia que no està a l'abast ni de la NASA. Però no és d'estranyar, què podem esperar d'una gent que envia monos a l'espai per no haver de pagar el sou als astronautes? És que en època de vaques flaques...

'XUMINADES'

Amics, aquest grup és del de caça-'primos'. Quina classe d'imbècil o bebedor de lleixiu és capaç de gastar-se diners per tenir el "Escudo de su Apellido"? No és que menyspreiï la heràldica, però m'apostaria calés a que si envies 30 cognoms diferents no reps 30 escuts diferents, i aquí ho deixo. De totes maneres, un altre membre important d'aquest grup d'estupideses són les fotos de "los chicos y chicas más sexys". Com ho diria...imagineu-vos un homínid (mascle o femella) admirant fotos extretes d'un catàleg de banyadors o del Cosmopolitan amb el seu mòbil...concentreu-vos amb la cara d'empanat/da i amb la mitja baba que comença a regalimar de la boca...es pot caure més baix?

JOCS

No tinc res en contra que la gent porti jocs al mòbil, al contrari. El que no entenc és per què si et vols baixar el Pacman has d'enviar 'cocos', si vols el Bubblegum has d'enviar 'bolas' i si vols el Tetris has d'enviar 'piezas'. Digueu-me tiquismiquis.


Però això no acaba aquí. No sé si algú ha notat que encara falta un element per mencionar. No sabria dir si es tracta d'una monstruositat abominable o d'un accident, però el cas és que es tracta de la més horrible creació de Zed. Els sensibles no continueu llegint i els valents apreteu ben fort els punys i els esfínters, perquè estic parlant d'un engendre terrible, pitjor que la mort o que la programació de Telecinco...estic parlant del Conillet monu el un món idílic de xuxes i aire ensucrat. No teniu ganes de morir? Jo sí.

I fins aquí aquest petit passeig pel món de la tecnologia, en la seva faceta més vomitiva i infernal. Però no es tracta de marxar amb les mans buides i sense espai per a la reflexió...i és que per què el nom més repetit en els anuncis de mòvils és "Cristina"? No ho sé, ningú ho sap, perquè ni jo sóc Íker Jimenez ni això és Cuarto Milenio (més voldria que em paguessin per escriure aquestes piltrafes).



PD: Avui, dia 10 d'octubre, és el DIA MUNDIAL DE L'OU. I aquest any 2008 està declarat l'ANY INTERNACIONAL DE LA PATATA per les Nacions Unides. Endevineu quin hauria de ser el plat estrella del sopar d'avui?

Vicky, Cristina i la Barcelona de Woody Allen

És un plaer veure com un cineasta arriba a un punt de reconeixemant en el que es pot permetre la llicència de fer el que li dongui la gana i com li dongui la gana. I en aquest punt es troba Woody Allen. Vicky Cristina Barcelona, a part d’un títol horrorós (i al capdavall encertat) és una estranya pel.lícula que, a mi personalment, em va encantar.

Cal entendre una cosa, Woody Allen no ha vingut a promocionar la ciutat ni a fer-ne un retrat, ha vingut a crear un context ideal per la seva història. Li agrada Barcelona i li agrada la forma de viure espanyola i catalana, on sempre hi ha alguna cosa interessant a veure i on es pot sopar tranquil.lament a les 12 de la nit. Que no em diguin que la Barcelona de Woody Allen no existeix, perquè existeix. Sinó ja podem començar a criticar la Londres aristocràtica i pulcre dibuixada a Match Point. La Barcelona de Vicky i Cristina és la visió i l’ideal d’una ciutat de la que l’amic Woody se’n declara enamorat.

I precisament Vicky Cristina Barcelona és això, una pel.lícula sobre l’amor. O una exposició sobre les diferents maneres de viure i entendre l’amor, que al final deixa a l’espectador plena llibertat perquè reflexioni al respecte. Per aquest motiu pot semblar que a la pel.lícula no hi passi res, perquè comença igual que acaba, com si no hagués succeït res del que viuen els protagonistes. De fet, aquesta estructura cap-i-cua és un dels grans valors del film, i un motiu més que omple la boca de tots aquells que qualifiquem de geni a Woody Allen.

Així doncs, sobre l’amor parla la pel.lícula i no es mulla a favor de cap opció: amor convencional, desvocat, irracional, malaltís, idealitzat,…tot són maneres de viure una relació de parella i tots et poden conduir en idèntica proporció cap a la felicitat o cap a la frustració. Amb això la pel.lícula s’acosta més a una mena d’assaig o exposició més que en una història apta per al cinema, però aquesta és la llicència que Woody Allen s’ha guanyat després d’anys fent cine: pot fer el que vol.

De totes maneres, no tot de la pel.lícula és alavable. La veu en off acostuma a ser innecessària i pesada, el doblatge és dolent amb ganes, recorre sovint als tòpics i alguns detalls del guió i del muntatge són rematadament forçats. El repartiment és molt potent i els personatges en essència són molt plans, només Rebecca Hall i Javier Bardem són capaços de dotar de profunditat els seus personatges; i no puc evitar pensar que Maria Helena (Penélope Cruz) podria ser molt més que quatre referències i el vèrtex histèric d’un triangle amorós.

En resum, bastants detalls difícils de comprendre i que desvirtuen un film que no té cap ingredient per ser una gran obra en la filmografia del director, però sí que, al cap i a la fi, és una bona pel.lícula. Una pel.lícula interessant, no per passar l’estona.