Gràcies

Avui tinc un bon motiu per complir una mena de promesa que vaig fer fa temps: la de començar a escriure un blog. Realment, raons per escriure tampoc me n’han faltat últimament, però un servidor és dels que creu que el principi de qualsevol cosa és la part més important, ja que és el que marca la relació que tindràs amb allò (o amb aquell o amb aquella, el que sigui). Així doncs, necessitava un gran començament, un començament que es divisava a l’horitzó i que cada cop s’acostava més. I ahir (22 de maig) va arribar: Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (un títol que fa més per videojoc de la Sega que per una pel.lícula. Però és igual, perquè és Indiana Jones).

Com no podia ser d’altra manera, el dia de l’estrena vaig anar a veure la pel.lícula i tinc ganes de compartir què m’ha semblat. Alguns (molts), llegeixin això o no, poden entendre què significa l’arribada d’una quarta entrega. Alguns, com jo, amb prou feines podíem caminar quan es va estrenar Indiana Jones y la última cruzada, i hem hagut de conèixer el gran heroi anys després. Per tant, cal comprendre que és dolorós no haver sentit mai (fins ara) l’emoció de l’espera per veure l’Indy a la gran pantalla. El dolor, però, s’aguanta, perquè és Indiana Jones.

Quan Lucas i Spielberg es van ajuntar per crear aquest personatge no s’esperaven el que aconseguirien amb una sola pel.lícula: crear un mite, reinventar el cine d’aventures i, perquè no dir-ho, crear un nou gènere. Indiana Jones y el templo maldito va servir per confirmar-ho sobradament i Indiana Jones y la última cruzada és el postre ideal per un àpat cinematogràfic gairebé perfecte i irrepetible. No obstant, els humans sóm afamats, no en vam tenir prou i hem hagut d’esperar 20 anys pel ressopó. Però l’espera és indiferent, perquè és Indiana Jones.

Val a dir que aquest ressopó no és gaire res més que les sobres del (magnífic) dinar reescalfades i servides a taula amb una bona presentació. Això és dolent? No. És el mateix que t’havies menjat per dinar: ho disfrutes igual (o més), et llepes els dits, ets feliç mentre dura…i quan s’acaba en vols més. No has tastat res nou, però t’agrada. De fet, i ja parlant en termes cinematogràfics, la pel.lícula és un constant homenatge a sí mateixa i a tot el que va ser. No ens enganyem, el guió és fàcil i previsible (el final mateix és una suma d’Expediente X i La Mómia), fins i tot incoherent a vegades; els enigmes i paranys són superflus, té un parell d’errors evidents de muntatge i hi ha algun inpàs faltat de ritme que fa que més d’un desviï la mirada al rellotge. També podem parlar d’un abús d’efectes especials i d’alguna fantasmada excessivament fora de lloc (la tarzanada no es pot qualificar d’altra manera). Però no importa, és Indiana Jones.

He de dir que la pel.lícula em va agradar molt, moltíssim. A dalt de tot em referia a la importància del principi, i he de dir que el començament del film és senzillament estelar (deixant de banda la desconcertant mini-carrera amb la jovenalla). La millor manera concebible de retrobar-nos amb el gran Indiana. Les persecucions i les baralles són excel.lents, al més pur estil de la saga. A més a més, hi ha un valor afegit (seguint l’empremta de la ara penúltima entrega): la presència de bons secundaris. No hi és Sean Connery, i es troba a faltar, però Shia LaBeuf i Cate Blanchett (sens dubte la millor dolenta de les quatre pel.lícules) fan un gran paper i estan a l’altura. John Hurt resulta una decepció, perquè el seu personatge és intrascendent, però es compensa amb una de les grans estrelles: Karen Allen. El retorn de la chica Indy per excel.lència és pràcticament el millor de la pel.lícula. La trobada dels dos protagonistes i les situacions còmiques entre ells formen part del millor de la saga. Ah, i cal dir-ho, Harrison Ford està fet un xaval. El personatge li queda bé, el rejoveneix, ell i ningú més és Indiana Jones.

Menció a part té el final (no de la trama, sinó de la pel.lícula), Spielberg hauria de guanyar un Oscar per “com dir tantes i tantes coses en només 30 segons”. No desvetllaré el desenllaç per qui no hagi vist la pel.lícula i la vulgui veure, però sí que vull dir que aconsegueix que t’aixequis de la cadira per aplaudir. I és que hi ha moltes coses per aplaudir: el retorn del gran heroi, el retorn de Marion Ravenwood, la pel.lícula, el final en sí…però sobretot val la pena aplaudir per les dues hores de vida tan ben “perdudes” al cine. I és que, com va dir George Lucas abans de l’estrena: “només és una pel.lícula”. Jo crec que no només és això, perquè és Indiana Jones.

I ara, des d’aquí i ja per acabar, vull acabar com he començat i justificar així el títol del primer escrit del blog: GRÀCIES. I què cony, INDIANA JONES.