lunes, 23 de febrero de 2009

Los Oscars 2009: leche con galletas

Un año más se han entregados los premios de la Academia hollywoodiense y un año más no hay grandes sorpresas, aunque sí muchos premios cuanto menos discutibles. Este, cinematográficamente hablando, deja bastante que desear, todo lo bueno ha llegado al final y, desde luego, los premios gordos estaba más que clarinete dónde caerían.

Slumdog Millionare pues, es la vencedora absoluta y, según mi opinión, merecida de esta edición con 8 estatuillas. Es una película perfecta de cara al público, para gustar a todo el mundo, y de hecho era la que llegaba con más fuerza, energía y frescura. Ahí no entran demasiadas discusiones, aunque sí se puede cuestionar el Oscar para director y guión adaptado. Vale la pena reflexionar por qué es “obligatorio” que los galardones para mejor director y mejor película van de la mano y hasta que punto es justo. No seré yo quién discuta el trabajo de Danny Boyle, pero hablando de propuesta cinematográfica creo que David Fincher y Ron Howard han demostrado sobradamente que merecían esta distinción, sobretodo el primero, que con el curioso caso de Benjamin Button ha canviado su estilo habitual en beneficio de la historia que tenía entre manos, con un resultado maravilloso que merecía algo más que una nominación. Ron Howard, por su parte, consigue que una película que va de dos tipos que charlan ante una cámara resulte trepidante e intensa, y me parece que no se ha reconocido suficientemente su trabajo.

Algo parecido ocurre con los premios a mejor guión (original y adaptado) que fueron para Milk y Slumdog Millionare. Con perdón, lo encuentro casi insultante. Slumdog Millionare es una grandiosa película, pero desde luego como adaptación el Lector le de mil vueltas y un par de docenas de patadas, del mismo modo que Wall-E pisa y repisa el guión de Milk. En este sentido, aprovecho para denunciar el disimulado menosprecio con que se ha tratado Wall-E, que no por ser una película de animación es una película menor. No fuera caso que una película menor gane un merecidísmo galardón que la distinga como la obra maestra que es. No hay más que ver el precedente de la Bella y la Bestia de Disney, cuya nominación a mejor película armó un revuelo de espanto.

Los premios para los actores pero, tengo que decirlo, no me parecen del todo mal. Sólo un poco. Se saldó la deuda historica con Kate Winslet y Heath Ledger recibió su último homenaje, aunque sea póstumo, por su extraordinaria interpretación del Joker, en el Caballero Oscuro. Pene también ganó el premio por méritos propios, aunque en este apartado creo que no hubiera pasado nada si la estatuilla hubiera caído del lado de la Duda, una película que tiene en su enorme reparto su mejor cualidad. El Oscar al mejor actor tiene más miga, ya que creo que Sean Penn no era el que más lo merecía, ya que Mickey Rourke se luce muchísimo más en el Luchador e incluso Frank Langella, interprentando a Richard Nixon en el Desafío: Frost/Nixon, estaba unos pasos por delante.

Así pues, aprovecho por decir, siempre a título individual, que Milk era el gran enchufe de la Acamdemia, que tiene unas raras preferencias por películas que van de la vida de un tipo y que siempre acaban siendo nominadas por el lucimiento del actor más que por la calidad de la cinta en cuestión. El enchufe de Milk y sus correspondientes premios pues, creo que no son más que una mala justificación ante la tremenda injustícia con la que se ha tratado a el Caballero Oscuro, ausente en las categorías gordas a pesar de ser uno de los mejores títulos de este curso cinematográfico y a la que los oscarillos técnicos (salvando el de Heath Ledger), sin duda saben a muy poco.

Con todo esto, opino que un año más los Oscars se van devaluando progresivamente año tras año, por las nominaciones, por premiados finales y, sobretodo, con el decurso de las galas, cada vez más aburridas, sin inventiva y con unos bajones de ritmo que hacen saltar bostezos al ritmo que bajan los cafés para los que tienen el valor seguir en directo la que en teoría es la gran fiesta del cine mundial.

jueves, 19 de febrero de 2009

Porra pels Oscars 2009

Aquí va la meva porra, que em pot deixar en evidència o em pot fer guanyar una aposta bastant estúpida, encara que tingui la seva gràcia. En fi, sense més prèambuls...

MEJOR PELÍCULA
"The curious case of Benjamin Button"
"Frost/Nixon"
"Milk"
"The reader"
"Slumdog millionaire"

(Clarament la millor de les 5, de les quals, dues estaven ja descartades per mi)

MEJOR DIRECTOR
David Fincher "The curious case of Benjamin Button"
Danny Boyle "Slumdog millionaire"
Gus Van Sant "Milk"
Ron Howard "Frost/Nixon"
Stephen Daldry "The reader"

(Millor peli, millor director. És gairebé de calaix)

MEJOR ACTOR PROTAGONISTA
Richard Jenkins "The visitor"
Frank Langella "Frost/Nixon"
Sean Penn "Milk"
Brad Pitt "The curious case of Benjamin Button"
Mickey Rourke "The wrestler"

(La resurrecció d'aquest home és un semi miracle, i es mereix l'Oscar. Brad Pitt flaqueja per la complexitat del personatge)

MEJOR ACTRIZ PROTAGONISTA
Anne Hathaway "Rachel getting married"
Angelina Jolie "Changeling"
Melissa Leo "Frozen river"
Meryl Streep "Doubt"
Kate Winslet "The reader"

(Ja per fer-li justícia d'una vegada)

MEJOR ACTOR SECUNDARIO
Josh Brolin "Milk"
Robert Downey Jr. "Trophic Thunder"
Heath Ledger "The dark knight"
Philip Seymour Hoffman "Doubt"
Michael Shannon "Revolutionary Road"

(Com no pot ser d'altra manera, és la gran estrella de la millor peli de l'any)

MEJOR ACTRIZ SECUNDARIA
Amy Adams "Doubt"
Penélope Cruz "Vicky Cristina Barcelona"
Viola Davis "Doubt"
Taraji P. Henson "The curious case of Benjamin Button"
Marisa Tomei "The wrestler"

(Perquè sí, m'agrada aquesta dona)

MEJOR PELÍCULA EXTRANJERA
"Waltz with Bashir" (Israel)
"The class" (Francia)
"The Baader Meinhof Complex" (Alemania)
"Revanche" (Austria)
"Departures" (Japón)

(Aquesta és la que he sentit anomenar més, així que aquí la poso)

MEJOR PELÍCULA ANIMADA
"Bolt"
"Kung Fu Panda"
"Wall-E"

(Impepinable!)


MEJOR GUIÓN ORIGINAL
Courtney Hunt "Frozen river"
Mike Leigh "Happy go lucky"
Martin McDonagh "In bruges"
Dustin Lance Black "Milk"
Andrew Stanton, Jim Reardon y Pete Docter "Wall-E"

(Per fer-li justícia, li ha de caure aquest premi)

MEJOR GUIÓN ADAPTADO
Eric Roth y Robin Swicord "The curious case of Benjamin Button"
John Patrick Shanley "Doubt"
Peter Morgan "Frost/Nixon"
David Hare "The reader"
Simon Beaufoy "Slumdog millionaire"

(Tots els meus dubtes són per aquesta categoria, però sincerament crec que és la millor adaptació)

MEJOR MONTAJE
"The curious case of Benjamin Button"
"Frost/Nixon"
"Milk"
"The dark knight"
"Slumdog millionaire"

(És senzillament fantàstic)

MEJOR BANDA SONORA
"The curious case of Benjamin Button"
"Slumdog millionaire"
"Defiance"
"Milk"
"Wall-E"

(També, sens dubte)

MEJOR VESTUARIO
"Australia"
"The curious case of Benjamin Button"
"The duchess"
"Milk"
"Revolutionary Road"

(Sam Mendes és un gran retratista, suposo que té números per guanyar)

MEJOR MAQUILLAJE
"The curious case of Benjamin Button"
"The dark knight"
"Hellboy II"

(És la base de la peli gairebé, i no és fàcil, així que per Fincher i els seus)


MEJORES EFECTOS VISUALES
"The dark knight"
"Iron Man"
"The curious case of Benjamin Button"

(Oscar de la basura, que suposo que guanyarà tots aquests Oscars tècnics per compensar la prèvia perculització)

miércoles, 18 de febrero de 2009

La mandra, motor de la humanitat

M’agradaria començar fent una apologia a la reflexió, ja que sovint dialogant i avançant pel camí de la divagació hom arriba a unes conclusions realment interessants. L’altre dia doncs, dialogàvem amb el meu company de pis i amic Oriol sobre la necessitat o, millor dit, el que molaria descobrir o inventar quelcom revolucionari que ens converteixi en personalitats podrides de calés i que ens solucionés part de la vida.

El que està clar és ningú es fa ric treballant a seques no aconsegueix res més que viure dignament, i si un vol més, valgui la redundància, ha de fer alguna cosa més, tot sovint il.legal. De totes maneres, hi ha un altre camí històricament fiable i provat amb fets més que consumats: no fotre pal a l’aigua.

Fem la vista enrere i repassem alguns dels descobriments que han donat rumb al progrés de la humanitat:

La teoria de la gravetat, d’Isaac Newton. Evidentment hi havia estudis previs i un coneixement de base, però la clau del descobriment va ser un dia en que el bo d’Isaac estava fent una migdiadeta sóta d’un pomer i li va caure una poma al cap, provocant-li la conseqüent il.luminació. Evidentment s’ha de ser un geni, es tracte de fixar-se bé en les coses i tenir un nivell d’estudis adequat; però el plus aquí no és altre que la soneta que et ve després de dinar i t’empeny a anar a dormir sóta un arbre.

Un cas similar és el de la penicilina, quan Alexander Fleming (que no Ian), va marxar de cap de setmana sense netejar les seves plaques de petri i els seus portaobjectes. En tornar i fer una ullada a la podridura que s’havia fet allà va descobrir el medicament clau, ingredient bàsic de tantes i tantes medicines actuals. De nou doncs, el pal que fot netejar-ho tot abans de plegar va afavorir la importantíssima troballa.

De totes maneres, no només la ciència viu de la cafreria, també la música. Keith Richards va tocar els acords de Satisfaction tot somnàmbul, sense saber què feia. Pel matí va veure que tenia una cinta gravada fins al final, la va escoltar, i de seguida va saber que allò seria una bomba, i així va ser. Steve Harris també va compondre el Number of the Beast, cançó que dóna nom al disc de consolidació i llençament mundial dels Iron Maiden, basant-se en un somni que havia tingut.

Si ens centrem la vista cap a casa, veiem que la cosa funciona igual. Un espanyol, sembla ser que un tal Emilio Bellvís, un dia va decidir fotre un pal en un drap per no haver-se d’ajupir per fregar el terra, cosa que brillantment va patentar amb el nom de “fregona” i es va solucionar la vida d’una manera espectacular. Igual que el català que va inventar els chupa-chups, que per haver d’estar tota l’estona xupant un caramel (que ja és ser gandul, però gandul dels grossos) també hi va clavar un palet i ho va patentar. I ara fins i tot té una marca d’ulleres de sol, el tio.

En definitiva, la tema convida a la reflexió i a prendre una iniciativa. No sé si es tracta de fer la migdiada a l’aire lliure, columpiar-se a la feina, dormir molt, prendre drogues, o clavar pals a les coses; però està bastant clar que l’esforç i la constància no són precisament essencials. De fet, moltíssims aparells i utensilis varis àmpliament extesos actualment, estan encaminats a estalviar esforços als usuaris: comandament a distància, microones, obrellaunes, thermomix, canvis de marxa automàtics, i mil i un més que ara no em venen al cap.

Així doncs, podem arribar a la conclusió que la mandra és el veritable motor evolutiu de la humanitat i, des d’aquí, us animo a no saltar-vos la migdiada, a escaquejar-vos de la feina o a fer el que sigui que se us acudeix que us pot servir per entrar amb lletres majúscules als annals de la història. Està demostrat que funciona.