Dexter Morgan: sanguinari assassí i millor persona

Podria parlar detingudament de l’eminent Antonio -publicity- Noguero, però aquesta secció de Grans Personatges està reservada a personatges de ficció i així seguirà fins que a mi em sembli. Per això el següent protagonista és Dexter Morgan, protagonista de la sèrie Dexter.

En poques paraules, podríem dir que Dexter Morgan és el dolent bo. Es tracta d’un especialista forense que treballa per la policía de Miami analitzant mostres de sang, però amb la curiosa afició d’assassinar a sang freda en les seves estones lliures. De fet no és una afició, és una necessitat. El pobre, quan era un nen petit, va ser trobat a l’escena d’un crim cobert de sang: havien assassinat en plan bèstia a la seva mare davant seu, cosa que l’hi va causar un profund trauma i li va forjar una personalitat més aviat monstruosa. Bé, “personalitat” és un dir, perquè el noiet des de petit que té sed de sang i la imperiosa necessitat de matar, l’unica cosa que li pot generar alguna emoció.

D’això se n’adona el seu pare adoptiu, el policia que el troba a l’escena del crim, i com a bon pare intenta educar el seu fill per tal que aquest sigui capaç de dosificar els seus capricis i, d’alguna manera, treure’n una utilitat. El papa l’educa perquè aprengui a escollir les seves víctimes (criminals que han sortit impunes “gràcies” al sistema judicial) i perquè prengui les mesures necessàries per no ser descobert. Aquesta part inclou la construcció d’un caràcter que realment no té, perquè resulti simpàtic, tingui amics, nòvia i, en definitiva, perquè fingeixi que té una vida normal. I el cas és que ho aconsegueix de sobres, perquè Dexter realment és un paio la mar d’encantador que a tots ens encantaria tenir com a amic.

Amb tot això, la sèrie posa a prova constantment els dos Dexters, el que és i el que fingeix ser, i li va donant nous matissos a un personatge molt definit i en constant evolució. Especial menció té una tercera temporada absolutament extraordinària.

Val a dir que el fet de ser un personatge de sèrie fa que sigui molt més fàcil construir-lo i aprofitar-lo fins a la última góta, però no treu mèrit a que en aquest cas s’hagi dibuixat un ésser amb unes possibilitats enormes a qui no l’hi acompanyen prou els secundaris. Tot al contrari que al Dr.House, el qual també trobo fantàstic, però que en un parell de temporades va esgotar tot el que podia donar de sí fins a convertir-se, a l’espera d’una poc probable sorpresa, en un rastre cada cop més perdut del que va ser.