Si és que són uns caxondos...

Interrompo aquest llarg ostracisme d'actualitzacions, he de dir que causat per l'allau de feina, per fer un post llampec sobre una cosa que m'ha semblat espectacular. És sabut per molts que el diari esportiu Mundo Deportivo es caracteritza per les seves portadetes graciosetes amb jocs de paraula forçats però que molen tant per tot aficionat a llegir sobre esports. Al Crackòvia se n'encarden sovint, de fet. Per fer un tast veiem-ne un parell dels últims mesos que poden servir d'exemple...

Suposo que no hi ha massa res a comentar, és evident que la xispa salta per totes bandes amb tant d'enginy concentrat en una sola paraula. Ara bé, crec que a dia 29 de gener del 2009, amb motiu del derbi de Copa Barça-Espanyol (a Segunda, oé!), que per cert ha GUANYAT el Barça; s'han passat. A continuació la portada:

En fi, no sé, el que està clar és que a la redacció de MD ahir a la nit algú es va veure el cul i a hores d'ara encara deu estar comentant la broma amb els seus col.legues al bar. No és per menys, la veritat és que la brometa té mèrit. Derbi GUAPO... xD

Arnold Schwarzenegger: el último gran actor

Seguramente podríamos definir al bueno de Arnold Schwarzenegger como un actor nefasto aunque enormemente aprovechado. O como mínimo así lo veo yo. El tío es una masa de músculos sin el más mínimo atisbo de talento interpretativo, claro está, pero por razones que tiene la vida ha llegado a ser un actor sobradamente reputado y una gran estrella de Hollywood. Eso sí, no lo saques del cine de acción porque se muere, y no hay más que ver desastres immundos como Un padre en apuros, Junior o Batman & Robin. De todos modos, dentro de su género, Chuache tiene en su haber el papel protagonista de algunas películas que se pueden calificar de “clásicos”, “obras maestras” o, en menor grado, “tremedamente buenas”.

Si seguimos un orden cronológico, la primera gran película que encontramos en la filmografía del susodicho pseudoactor es Conan el Bárbaro (1982). John Milius adaptó para el cine el personaje creado por Robert E.Howard varias décadas atrás. Fue él quién le dio el papel protagonista a un joven y fornido Schwarzenegger, que no tenía que hacer nada más que repartir mamporrazos por doquier en una historia de bárbaros, muy violenta e impactante para la época. Este bautizo, y la posterior comunión con la secuela Conan el Destructor, no pasaron inadvertidos para James Cameron, quién encontró en Chuache al tipo ideal para dar vida a una de las criaturas más míticas del Sci-fi: el Terminator. Y así fue, Terminator (1984) marcó un hito y un referente en el género de ciéncia-ficción y en el cine en general, y “Chuache” estaba allí. Varios años más tarde, repitió papel en Terminator 2: el Juicio Final (1991), seguramente una de las mejores películas que se han hecho nunca, y allí estaba Chuache poniendo cara de nada y soltando balazos y frasecillas míticas para la historia.

Así pues, los años 80 descubrieron un hombretón que entraba perfectamente en el estereotipo de “héroe de acción” que tanto abundaba esa época, junto a los Bruce Willis, Steven Seagal, Jean-Claude Van Damme, Silvester Stallone, Chuck Norris o Mel Gibson. En esta década prolífica, Chuache tuvo sus oportunidades, que aprovechó en películas de culto como Depredador (1987) o Desafío Total (1990), y alguna cinta de acción de las buenas: Comando (1985).

No obstante, llegaron los 90 y la llama del cine de acción se fue apagando. Ahí Chuache empezó a meterse en proyectos en los que no encajaba ni haciendo palanca, comedias de medio pelo y chorradas por el estilo que van muy bien para el bolsillo, pero mal para una carrera digna, dentro de lo que cabe (no le pidas que gane un Globo de Oro al pobre). Aún así, Arnold tenía dos grandes bazas y dos directores que lo conocían a la perfección y sabían como sacarle jugo: James Cameron (Terminator 1 y 2) y John McTiernan (Depredador). Con ámbos protagonizó dos películas de acción nada convencionales, estrechamente ligadas con la comedia, y que además suponen los dos mejores trabajos de Chuache como actor.

El buen humor es un poderoso aliado, y en el momento en que el cine de acción puro y duro tira poco, no hay nada como ponerle sátira y auto-parodia al asunto para ganarse la simpatía del público. Con estos ingredientes nos llega El Último Gran Héroe (1993) de la mano del mencionado McTiernan. Realmente es una propuesta original, la conexión entre realidad y ficción y un héroe de acción que entra en el mundo real y pasa a ser vulnerable como cualquier humano. Además, hay guiños estelares como el cartel de Terminator 2, que en el mundo ficticio aparece con el rostro de Silvester Stallone (ya que allí Chuache es un super-policía en vez de un actor).

También con altas dosis de buen humor encontramos Mentiras Arriesgadas (1994), de James Cameron, seguramente el director talismán de Scharzenegger. Se trata de una cinta de acción vibrante y espectacular, que se hace simpática por la humanización del héroe protagonista que acaba mezclando su vida familiar utópica con su trabajo. Sin duda una mezcla explosiva que nos regala grandes escenas gracias, sobretodo, a una brillante Jamie Lee Curtis.

En resumen, esta sería la cara amable de la trayectoria de Arnold Schwarzenegger en el mundo del cine, según mi opinión mucho más relevante que la cara mala (muy mala). En su vida política, por motivos obvios, prefiero no entrar. Sin duda es un mal actor, horrible, de hecho; pero tiene la innegable virtud de vender lo que promete, y en buenas manos nos ha regalado grandes momentos y grandes películas. Su parte de mérito tendrá, digo yo.

Deixeu-la entrar! Per favor! Jaaaa!!!

A vegades un veu coses incomprensibles i per culpa d'això se'n perd d'altres de magnífiques. És a dir, d'acord que la pela mana, però trobo una absoluta burrada que ens deixin d'arribar pel.lícules increïbles perquè cap distribuïdora es vol jugar el coll per fer arribar una determinada cinta als cinemes del país. Aquest és el cas de Let the right one in, o com es titularà en español, Déjame entrar. Més que un títol sembla una súplica perquè una obra de tals credencials pugui ser gaudida pel públic amb bon gust. Com a dada, només comentar que Let the right one in es presentava a concurs al darrer festival de Sitges i que n'és la vencedora moral, perquè no va guanyar però va rebre unes crítiques molt bones. Tot i això, a España no s'estrenarà, en principi, fins a finals d'aquest 2009.

Let the right one in va de vampirs. Sí, és un tòpic i no, no heu vist pel.lícula semblant. De la meva boca ha sortit que Crepúsculo planteja una història amb molt de potencial, però també és un relat de cara a la galeria i que, tot i desmarcar-se una mica dels xupa-sangs habituals, no deixa de ser una història clàssica i espantosament superficial. LTROI (si se'm permet l'abreviatura), també juga a desmarcar-se dels vampirs erotico-festius que mostren els ullals a la mínima oportunitat, però remarca més que mai l'estampa d'assassí encarnissat sense ànima, com una viva imatge del diable a la terra. I és que un vampir és això, un ésser maleït que s'alimenta de sang humana i no suporta la llum del sol; no una colla de guaperes que monten orgies i li xuclen la sang a la joveneta de torn.

Comentat això, el vampir protagonista de la història és una encantadora, dolça i innocent nena. I la trama principal és que es va fent amiga d'un noi solitari, marginat a l'escola, que només troba comprensió i companyia a prop de la misteriosa nena. Arriba a ser tal el nivell d'afecte entre els dos, que ni tan sols li importa conèixer la veritat i formar part de tota la maldat que envolta la nena, fins que tots dos entren irremediablement a la vida de l'altre. Però no només és això, perquè altres personatges reben les conseqüències d'aquesta relació impossible i aquesta acció paral.lela és la que fa que l'espectador s'oblidi del romanticisme i s'adoni del surrealisme i la cruesa que envolta la relació de dos nens que estan sols enmig del fred i la neu d'Estocolm. A més, cal destacar que la pel.lícula fuig de les floritures i les escenes espectaculars, per dotar de realisme una història que podria ben passar si existissin els vampirs.

La mort, la solitud, la confiança i l'amor s'uneixen en aquesta pel.lícula (i novel.la) a la que no se li pot posar cap "però" perquè senzillament és perfecte en tot el seu conjunt. Fins i tot el final deixa satisfet a tothom, ja que les interpretacions que pot tenir són a gust del més apassionat dels romàntics o del menys creient en la bondat de les persones. Jo em reservo la opinió per qui vegi la pel.lícula i la vulgui comentar.

Dexter Morgan: sanguinari assassí i millor persona

Podria parlar detingudament de l’eminent Antonio -publicity- Noguero, però aquesta secció de Grans Personatges està reservada a personatges de ficció i així seguirà fins que a mi em sembli. Per això el següent protagonista és Dexter Morgan, protagonista de la sèrie Dexter.

En poques paraules, podríem dir que Dexter Morgan és el dolent bo. Es tracta d’un especialista forense que treballa per la policía de Miami analitzant mostres de sang, però amb la curiosa afició d’assassinar a sang freda en les seves estones lliures. De fet no és una afició, és una necessitat. El pobre, quan era un nen petit, va ser trobat a l’escena d’un crim cobert de sang: havien assassinat en plan bèstia a la seva mare davant seu, cosa que l’hi va causar un profund trauma i li va forjar una personalitat més aviat monstruosa. Bé, “personalitat” és un dir, perquè el noiet des de petit que té sed de sang i la imperiosa necessitat de matar, l’unica cosa que li pot generar alguna emoció.

D’això se n’adona el seu pare adoptiu, el policia que el troba a l’escena del crim, i com a bon pare intenta educar el seu fill per tal que aquest sigui capaç de dosificar els seus capricis i, d’alguna manera, treure’n una utilitat. El papa l’educa perquè aprengui a escollir les seves víctimes (criminals que han sortit impunes “gràcies” al sistema judicial) i perquè prengui les mesures necessàries per no ser descobert. Aquesta part inclou la construcció d’un caràcter que realment no té, perquè resulti simpàtic, tingui amics, nòvia i, en definitiva, perquè fingeixi que té una vida normal. I el cas és que ho aconsegueix de sobres, perquè Dexter realment és un paio la mar d’encantador que a tots ens encantaria tenir com a amic.

Amb tot això, la sèrie posa a prova constantment els dos Dexters, el que és i el que fingeix ser, i li va donant nous matissos a un personatge molt definit i en constant evolució. Especial menció té una tercera temporada absolutament extraordinària.

Val a dir que el fet de ser un personatge de sèrie fa que sigui molt més fàcil construir-lo i aprofitar-lo fins a la última góta, però no treu mèrit a que en aquest cas s’hagi dibuixat un ésser amb unes possibilitats enormes a qui no l’hi acompanyen prou els secundaris. Tot al contrari que al Dr.House, el qual també trobo fantàstic, però que en un parell de temporades va esgotar tot el que podia donar de sí fins a convertir-se, a l’espera d’una poc probable sorpresa, en un rastre cada cop més perdut del que va ser.

Déu baixa i...

...ens treu un examen! Jo pensava, o millor dit, tenia molt clar que aquesta carrera (Publicitat i RRPP de la UAB) era can pixa per mil i un motius, però el que ha passat avui ja no té nom. Pot passar que un profe es deixi els examens fotocopiats a casa, que canvïi exam per treball o qualsevol altra cosa mitjanament raonable. Però no, resulta que nosaltres molem tant que una pressumpte eminència mundial de les relacions públiques que tenim per profe ha arribat a classe i no ens ha passat l'examen que teniem avui, i pel qual uns quants (entre els que no m'incloc) havien estudiat de valent.

La sensació que tens al veure que el mateix puto amo de profe va parlant com si ni sapigués que s'havia de fer l'examen, amb tota la classe plena (cosa per la qual s'hauria d'haver estranyat un xic), és difícil de descriure. Jo m'imagino que ha de ser alguna cosa com els homes que van descobrir que la terra era rodona o com el protagonista de el show de Truman quan descobreix que tot el que coneix és una farsa. La veritat és que, tot i l'alegria, el primer que se sent és una sorpresa d'aquelles que et treuen la respiració i et deixen corprès. És curiós com es barregen les rialles d'alguns amb la desolació dels altres (els 'primos' que han estudiat per tal parida d'assignatura). I el millor de tot és el Mestre ens ha deixat anar, abans d'entregar el treball que teníem pendent, que tots tindríem un 7. Un 7!! Doncs gràcies, eminència.

En fi, és un post més aviat fotologuístic per compartir una experiència que mai m'hagués imaginat que viuria. I si ho llegeix algú de la meva classe, m'entendrà.