L'Esperit de Joanet

No sé si parlo en nom de la majoria de culés, però a mi el derbi d'ahir em va encantar. Per desencant propi, estic frustrat perquè va ser el típic partit del Barça de Guardiola, que juga bé però no sap guanyar, i aquesta falta de punteria només equiparable a la del malaurat Sporting és molt i molt preocupant per un equip presumiblement amb aspiracions a títols.

Però com que queixar-se és massa propi de l'aficionat barcelonista, vaig directament al que realment va molar d'ahir, és a dir, gairebé tot. En general és així perquè el Barça se'n va endur els 3 punts de Montjuïc i tot el que va passar allà va donar pel cul a l'Espanyol. Haguéssim pogut arribar al descans amb un 0-2 o un 0-3 claríssim, però vam anar a petar amb un 1-0 en contra, amb un gol on se sumen les cantades de Valdés (que cada cop recorda menys a aquell gran porter de París, val a dir-ho), del gairebé impecable Piqué i una falta clamorosa de Luís García.

A partir d'aquí és quan m'alegro de tot el que va passar durant el partit, m'encanta que 'perquè hasvingut' Henry marqués un gol de carambola i Messi sentenciés després d'un penal més que dubtós a l'últim minut. Això és pagar amb la pròpia moneda i estampar-li a la cara d'aquesta banda blanc-i-blava l'amarg sabor de la derrota, tan justa per mèrits, però tan injusta pels mitjans utilitzats. A més a més, ja va essent hora que nosaltres també tastem una mica d'aquest maleït 'espíritu de Juanito', el de les remontades i els gols a l'últim minut, que tants i tants partits salva al Madrí (el d'ahir, sense anar més lluny). Un equip gran ha de saber guanyar sempre, i per això aquesta victòria blaugrana és de vital importància. Una no-victòria ahir hagués suposat un sobrepès que la nau barcelonista no sap aguantar sense enfonsar-se a poc a poc; a més d'una injecció de confiança per un equipot que no juga a res com és l'Espanyol.

Si a tot això hi afegim les declaracions d'individus repugnants com Coro o el 'presi' perico Dani Sánchez-(llegeix-te un)Llibre( i aprèn a parlar), parlant d'injustícia i vergonya; el meu plaer de culé arriba fins a unes cotes estratosfèriques. De totes maneres la meva resposta per ells és: "això, senyors, no compensa una Lliga. Però que us donguin pel sac".

Menció a part tenen els Boixos Nois i les seves bretolades constants, encara que bona part dels aficionats de l'Espanyol (ahir exemptes de culpa) són de fruit del mateix arbre, cal dir-ho. Però també té raó el Bacó, quan defensa que això és problema de l'Espanyol per deixar-los entrar, ja que ell al Camp Nou no els deixa. Es clar que sí, que n'aprenguin!

Llums, càmera...acció!

Abans de poder fer la crítica de Wanted (Manel, et prenc la paraula), que encara no he tingut oportunitat de veure-la, he pensat que podria fer la meva pròpia llista sobre quines són les 10 millors pel.lícules d’acció de la història. D’aquesta manera, aprofito per, des d’aquí, intentar ratificar un gènere que sovint no es té prou en compte i tan la crítica com el públic solen titllar aquestes pelis de simple entreteniment. Persones que dieu això: la vostra opinió és tan vàlida com qualsevol altra, però NO teniu raó! I ara procedim al rànquing (l’ordre és aleatori):

1. La Roca

La millor pel.lícula de Michael Bay, sense cap mena de dubte, avalada per un repartiment magnífic (Sean Connery al capdavant) i amb una banda sonora per la història que posa la cirereta a aquest pastís de trets, explosions i bromes ‘chispeantes’ a dojo.

2. Heat

Michael Mann, paraules majors. Si hagués de definir el cine de Michael Mann diria que és un home capaç de presentar les pel.lícules sense un principi i un final. És a dir, no les presenta com una història tancada en sí mateixa, sinó com un moment donat en la vida dels personatges, una vida que havia tingut un passat i que segueix tenint un futur més enllà de la peli. I el més vibrant és que et fa partícep actiu d’aquest moment. No sé si m’explico.

En fi, que Heat és un peliculazo d’acció i no és un concert de trets. No diré res de l’argument, només que el repartiment l’encapçalen Robert de Niro i Al Pacino en el millor moment de les seves carreres; com per perdre-s’ho.

3. Ronin

Una de les meves preferides i també amb Robert de Niro. L’encant d’aquest ineludible film està en la capacitat de sorpresa de tots els personatges, ja que en tot moment et poden sorprendre i l’espectador n’és conscient. Si hi sumem una trama complexa i unes seqüències d’acció explícita magistralment rodades tenim una pel.lícula de culte.

4. Misión: Imposible

Impressionant pel.lícula d’acció, pràcticament sense trets ni explosions. Suposo que tots l’heu vist, com a mínim, parodiada, així que tampoc faré altra cosa que recomanar-la a qui no l’hagi vist.

5. Arma Letal

I parlo de pel.lícula i de saga. La primera part és brutal, amb un contrast marcadíssim entre dos protagonistes que es complementen a la perfecció i que s’acabarien convertint en parella de fet cinematogràfica. A més és una pel.lícula trencadora per l’època i la violència és d’una cruesa difícil de veure en qualsevol film actual. A més, cal dir que la saga no decau. Passa de la violència crua al cine còmic, però només el fet de veure la parella Riggs&Murtaw (o Gibson&Glover) ja és sinònim de diversió.

6. La Jungla de Cristal

No us devieu pensar que m’oblidaria de l’amic Willis, oi? Ens trobem d’una altra pel.lícula revolucionària, que va guanyar 4 Oscars tècnics en el seu moment (ve a ser el Ultimatum de Bourne dels 80). Gairebé dues hores sense respirar i un personatge protagonista emblemàtic com pocs fan d’aquesta pel.lícula una meravella entre les meravelles del gènere.

7. Speed

Una altra pel.lícula trepidant amb una banda sonora antològica. I aquí em contradic, perquè Speed no va més enllà de l’entreteniment; però sí que ha donat peu a que en altres pel.lícules hi hagi escenes i situacions límit similars. Sense inventar res Speed inventa alguna cosa. Té mèrit.

8. Mentiras Arriesgadas

A cavall entre la comèdia i l’acció, Mentiras Arriesgadas és dels films més ben valorats del gènere o, com a mínim, dels més simpàtics de cara al públic. Combina perfectament la part còmica i les escenes d’acció reglamentàries d’un film de “tio que tot sol dóna pel sac a tota una organització terrorista”. Jamie Lee Curtis fa un paper fantàstic com la dona enganyada de l’espia i…’oju’ qui és la filla!

9. Goldeneye

Personalment crec que és la millor pel.lícula de James Bond. O com a mínim, sense menysprear els clàssics de Sean Connery, el millor exemple de com actualitzar un clàssic als temps moderns. Gràcies a aquesta peli i a la següent, el mañana nunca muere, Pierce Brosnan s’ha guanyat ser un dels Bonds més ben considerats. Què més puc dir de Goldeneye? Que tots i cada un dels minuts de la pel.lícula molen, la música també i els personatges són dels millors dins de la saga Bond.

10. El Ultimatum de Bourne

Un altre cop com a representació de la trilogia. La deixo pel final per un motiu, perquè ha marcat un punt d’inflexió respecte com serà el cine d’acció de la pròxima dècada. A l’igual que La Jungla de Cristal durant els 80, ha estat reconeguda amb 3 Oscars tècnics molt merescuts. De fet, només cal veure la nova peli de Bond, Quantum of Solace, on 007 cada cop s’assembla més a Jason Bourne, i no al revés com seria normal.

"Aah...la muerte"!

Avui, 10 de setembre de 2008, és un dia guai perquè és, hauria de ser o, com a mínim; comença el compte enrere definitiu per... (redoble) LA FI DEL MÓN (taraaa*). Sí amics i/o lectors, suposo que us heu enterat que avui posen en marxa aquell 'pepino' d'accelerador de partícules que ha de servir per simular una mena de Big-bang i, d'aquesta manera, entendre l'origen de l'univers i del nostre món. No deixa de ser irònic que per estudiar l'origen del món ens haguem d'arriscar a reventar-lo, per cert.

De totes maneres, de moment estem fora de perill perquè les partícules en qüestió tot just avui comencen a donar voltes i encara falten uns dies perquè comencin a xocar, crear forats negres i aquestes coses que poden passar i que se m'il.lumina la cara només de pensar-hi. És més, només el fet de poder ser a Ginebra al costat dels 'lumbreres' que han fet això en el moment que tot peti ha de ser el plaer màxim, i només per poder dir: "veus, però si es veia a venir...".

Ara bé, el motiu d'aquest post no és informar ni benegloriar-me de l'apocalipsi, sinó donar una sèrie de consells i indicacions sobre què es pot fer en cas d'arribar irremediablement al final dels nostres dies, per tal de fer-ho tot plegat més planer. Doncs sense més dilació, entren directament en: QUÈ CAL FER EN CAS QUE ARRIBI LA FI DEL MÓN?

1. Sortir al carrer i cridar com un desesperat. Veritablement no serveix per res, però desfoga i anima a la resta de gent preocupada a fer el mateix.
2. En cas de ser religiosos, podeu substituir els crits d'histèria per frases com "la resposta és a la Bíblia", "Preguem junts, que Déu ens salvarà" o "Merda, en què pensava quan vaig fer el vot de castedat?!".
3. Un clàssic apocalítpic també és el vandalisme. El més habitual és irrompre a una botiga d'electrodomèstics i robar una tele o, per deferència, entrar a un taller mecànic a robar una roda de cotxe. No sabria dir quin dels dos utensilis serà més servible a l'hora de morir, però bé, per gustos els colors. Ah, i és important que, un cop realitzat el furt, correu mirant enrere com si a algú l'hi importés que sou delinqüents. No us oblideu tampoc de trencar els parabrises dels cotxes i cremar containers.
   
4. Si teniu l'esperança que potser sobreviureu, el vandalisme ha d'anar encarat cap al supermercat, on heu d'entrar i robar tots els pots de mongetes i fruita en almívar que trobeu. Són la base de la dieta post-apocalipsi.
5. Si sou gent familiar i poc activa, us podeu quedar a casa per escoltar les notícies a la ràdio. Dic la ràdio perquè la tele segurament us l'haurà robat un que hagi irromput tard a la botiga d'electrodomèstics. La ràdio en canvi és infalible, sempre hi ha algun pringat que dóna el butlletí de notícies mentre la resta de la humanita està saquejant, plorant, cridant o follant.
6. El sexe. Jo personalment sóc d'aquells que no aconsella borinar amb la primera persona que et passa per davant. Més que res per un motiu: i si al final resulta que no s'acaba el món? Et pots fer el longuis amb la tele, però a la persona que t'has tirat l'has de tornar a mirar a la cara (i imagina't que és el teu professor/a, cosí/na, mossèn o...no ho sé...qualsevol de qui us en pogueu arrepentir). Si el que voleu és sucar, sigueu una mica selectius (consell que també serveix per quan no esteu a punt de morir).
   

I ja està, em sembla que amb això podreu passar l'holocaust mundial entretinguts i tranquil.lament, o almenys us servirà per no preocupar-vos excessivament d'una més que provable mort horrible i dolorosa. Res més, a disfrutar!


PD: Si se m'acudeix alguna altra mesura o iniciativa interessant ja l'afegiré en posts posteriors. Sí l'accelerador de partícules suïs m'ho permet, es clar.

I arriba un dia en que vas al cine i t'emportes una sorpresa

Sí amics, el món del cel.luloide es reserva els seus asos a la màniga i de tant en tant es presenta a les sales amb una pel.lícula de puta mare sortida del no res. De fet no és ben bé així, però aquesta és la sensació que haurem tingut la majoria. El tren de les 3:10 és el remake d'un western de finals dels 50, que alhora era una adaptació al cine d'una novel.la curta. Doncs bé, l'any passat es va estrenar a EEUU aquesta nova entrega amb Russell Crowe i Christian Bale com a parella protagonista, i no ha estat fins a aquest divendres 5 de setembre que ha arribat a les pantalles espanyols (a qui se suposa que hem d'estar agraïts?).

Bé, ja situats toca parlar una mica de la pel.lícula. És un western. Això ja diu molt, perquè t'assegura trets, diligències, sheriffs, atracaments i persecussions en cavall; però 3:10 to Yuma (títol original) té una proposta un pèl diferent. La història, així per sobre, és que detenen a Ben Wade (Crowe), el cap d'una banda de super-malparits que atraquen diligències, i el pobre 'ranchero' Dan Evans, un home honrat com pocs, s'hi veu involucrat pel mig i decideix ajudar a portar el presoner fins a un tren que el durà a la presó; a canvi d'uns diners que l'hi han de servir per eixugar els deutes que té i començar així a fer fortuna.

El que converteix aquest western tradicional en una molt bona pel.lícula és la trama que es desenvolupa entorn dels dos personatges principals, interpretats tots dos de manera gairebé perfecta. Resulta molt interessant veure aquest confrontació entre el bé i el mal, perquè els dos pols s'aconsegueixen complementar tan bé que fins i tot es fusionen i fan que l'espectador senti empatia per tots dos. La pel.lícula no et deixa distingir qui és bo i qui és dolent, i fin a quin punt poden ser-ho, perquè tots els personatges tenen el seu matís que els porta cap al respectiu costat fosc (la bondat o la violència). Això queda reflexat magistralment amb la frase "todos los hombres creen que sus caminos son rectos, pero es Dios quien pesa los corazones" que deixa anar Ben Wade (Crowe), quan posa en dubta la bondat d'un agent de la llei. A més a més, el film proposa una moral interessant sobre quin és el preu de la honradesa i si realment val la pena deixar-se la pell per un ideal de valors determinat.

El millor de tot, s'ha de dir, és l'actuació de Russell Crowe. El seu bandit simpàtic, sarcàstic, malvat i humà és senzillament fantàstic. Aquest actor és la bomba, sembla que s'hagi format després de guanyar un Oscar per un paper miserable a Gladiator. Sí, ho tornare a dir: un paper miserable en la miserable Gladiator. En canvi, veus Master & Commander o American Gangster i realment disfrutes amb aquest actor. Christian Bale també ho fa de conya, però no crec que sigui un paper que li escaigui especialment bé i es nota que s'ha d'esforçar massa per interpretar, en detriment de la naturalitat i la frescura de les que fa gala Russell Crowe. De totes maneres, el personatge de Dan Evans és el d'un pobre desgraciat que gràcies a la seva voluntat i constància acaba sent respectat i venerat per tots, però això millor veure-ho a la peli.

Així doncs, el tren de las 3:10, és una pel.lícula bona, interessant i molt recomanable. Té les seves incongruències i algun defecte, però visualment és impecable (preciosa i encertada fotografia) i crec que es mereix un segon visionat, perquè segur que hi ha detallets que s'escapen i que ajuden a que aquest film sigui més gran de com se l'ha venut. El pitjor de tot és que mai es farà famosa com una gran pel.lícula, i el millor és que serà una sorpresa meravellosa per qui decideixi anar al cine, llogar el DVD o baixar-se aquesta pel.lícula d'aquí un temps. Aquesta és, en part, la màgia del cine també.

Sigo flipando.

Voy a escribir en castellano, qué cojones! Que estoy indignado y cuando me indigno escribo en castellano. Grande ha sido mi sorpresa cuando haciendo mi habitual ruta por la web me he pasado por las inestimables blogdecine y lashorasperdidas; las dos con nuevas (las mismas, vaya) imágenes de lo que va a ser la película de Dragonball.

Si teneis el valor de hacer 'click' en cualquiera de las dos webs, el maravilloso mundo de la red os llevará dónde hay las malditas fotos, que posiblemente sean imágenes de un próximo trailer. No voy a colgarlas aquí, no podría vivir con esta carga, pero si que voy a comentarlas...menuda sarta de mierda más gorda, coño! Ya hablé de lo descojonante que me resulta Goku vestido del Pull&Bear (y almenos veo que también han tenido la decencia de ponerle un traje más o menos guai, acorde con la serie) y de lo desconcertante que es el supuesto Maestro Mutenroshi (Follet Tortuga, pels ben parits que hem vist la sèrie en català)...pero habeis visto a Piccolo?! Vale, perdón, a Satanàs Cor Petit. O no, mejor dicho, Piccolo. Mejor que un pufo como este sea nombrado en castellano, ya que lo que estoy viendo de esta película es incluso más repugnante que el doblaje a la lengua de Cervantes de esta nuestra mítica serie. A esto sólo tengo que añadir que no me extraña que hayan cogido al actor de Buffy Cazavampiros para hacer de Piccolo, porque macho, parece un vampiro de serie B.

De todas formas, y para no desatar más odios prematuros, desde la Fox se nos vende que la película está de puta madre y que lo vamos a flipar. Me quedo con la duda de lo primero hasta que vea la peli, pero lo que es flipar, ya estoy flipando. Sigo flipando. Y mucho.

Me voy a vomitar.

Hellboy II: El Ejército Dorado... "tu antes molabas!"

Corria el mes de juliol quan vaig escriure un post sobre les perles cinematogràfiques que ens portava aquest estiu del 2008. Em vaig equivocar. La segona perla estival molt em temo que no era Hellboy II, sinó Wall-E, tot i que encara no l'he vist i no en puc dir més del que n'he sentit.

Temps ençà ja vaig parlar detingudament sobre The Dark Knight, així que ara arriba el torn de Hellboy II: el Ejército Dorado. Doncs la segona entrega de Hellboy no mola, no mola gaire. Recordo quan vaig veure la primera part, que vaig sortir del cine fascinat i amb un somriure d'orella a orella: m'ho havia passat de conya. M'agrada el personatge, el trobo collonut, i m'agrada com l'encarna Ron Perlman, m'agrada el context i la història estava ben bé. Recordo que la primera part, a part de la història d'acció, explica com un ésser vingut directament de l'infern creix com un humà més, com té les mateixes preocupacions i les mateixes inquietuds que una persona, i com madura per trobar el seu lloc en aquest món. Doncs bé, a la segona part sembla que la maduresa del personatge se'n va a prendre pel sac i torna més sabata que mai. El toc d'humor del film, sempre necessari, ratlla la bufoneria i no mola gens el tracte que se li dóna als personatges. Liz (malaguanyada Selma Blair) és del tot insípid i l'únic que fa en tota la pel.lícula és rallar-se perquè està embarassada i no sap com afrontar-ho; i Abe, l'home-peix, deixa de ser una promesa de personatge interessant per convertir-se en un calçaces involucrat en una trama irrellevant.

Notareu que no he començat parlant de què va la peli, i és per un motiu: no va de res. Guillermo del Toro s'ha desmelenat a gust enxufant criatures fantàstiques (això sí, fantàstiques en tots els sentits. Un plaer visual i una allau formidable d'imaginació) a cabassos, qual George Lucas cobrint el nou (i vell) Indiana Jones d'efectes especials. Mola? La resposta és sí, i tant, però no n'hi ha prou. No són poques les criatures prescindibles que omplen minuts de pantalla, minuts que es podien haver omplert amb coses interessants com un desenvolupament de l'Abe, la reacció de la gent davant l'existència de Hellboy o la relació Hellboy-Liz, que no passa de discussions que obliden fàcilment.

En fi, la peli també una té història, i és que l'hereu d'una civilització antiga, el príncep Nuada, vol reconstruir una corona que li servirà per ressuscitar l'Exèrcit Daurat per donar una cossa al cul de les grosses a la humanitat. De fet tampoc importa, perquè l'exèrcit gairebé no surt i el príncep Nuada no fa gaire més que demostrar que remena l'espasa de puta mare en dos moments puntuals, al principi i al final de la pel.lícula.

Resumint, Hellboy II és una pel.lícula que si algú no la veu, no es perd res més que una colla d'éssers, en gran mesura, acollonants. Té punts bons: el pròleg, el nou "fantàstic" de l'equip o la borratxera amb cantada de cançó nyonya (impagable escena, la veritat); però són això, punts. Res que facin d'aquesta pel.lícula una obra interessant, més enllà del simple entreteniment, i lluny de la primera part de la trilogia (algú dubta que hi haurà tercera part?).

Aquell final de Hellboy i Liz fent-se un petó envoltats en flames, amb la veu en off dient les frases mítiques de torn, era d'una bellesa formidable, sempre dins el context del món que es defineix a la pel.lícula; un final que dista molt de qualsevol seqüència de la seva seqüela. Una llàstima.