Plan 15 Días Special K...que la vida són (queden) 15 dies.

Reprenem el fil d'aquest humil i delicat blog i ho fem igualant (o acostant) temàtiques, ja que no és just que cine i esports es desmarquin, almenys encara. Així doncs, avui toca denúncia i com que estem a l'estiu, l'època dels canvis de temperatura insuportables i de les Festes Majors, insuportables per l'organisme si no te'n perds ni una. De totes maneres, hi ha una cosa de l'estiu que resulta més inaguantable que qualsevol altra: el Plan 15 Días Special K. Sí.

Pocs sereu que no hagueu vist l'anunci, però de totes maneres recapitulem. Apareix una senyoreta esvelta amb un bikini vermell i el seu 'peazo' bol de cereals Special K. Posats en situació anem al que realment mola, perquè el que mola de veritat no és la fèmina descamisada, sinó la veu en off. Bàsicament, et proposa que durant 15 dies mengis un bol de Special K per ESMORZAR i per SOPAR (opcional acompanyar-lo d'una peça de fruita).

Com que m'avorreixo sobremanera he fet els càlculs pertinents per intentar il.lustrar com de mortífer és aquest pla. Agafem una noia a l'atzar, de 21 anys, 56 kg de pes i que realitza una activitat física lleu. Refieu-vos de mi perquè fa mandra explicar els càlculs, però aquesta voluntària necessita 1576 calories diàries. Un bol de Special K amb llet (posem-hi aiguallet, altrament coneguda com desnatada, que sinó el pla no rutlla) suma 254 calories, que multiplicades per dos (no oblidem el sopar), en fan 508. Afegim la fruita ara, suposant que et menges un plàtan (fruita amb més calories: 108) a cada àpat també, la noia kamikaze en qüestió ja en suma 724. En dos àpats. Això vol dir que entre el dinar i el sopar hauria d'ingerir la quantitat exemplar de 852 calories per tal de nutrir-se com déu mana.

Per entendre'ns, el dinar hauria de ser a base d'ànec amb ametlles, mantega i 3 cullerades d'oli d'oliva. I un pastisset de xocolata per postres. Evidentment, una persona amb intenció d'aprimar-se seguint el Plan 15 Días Special K, no crec que dini gaire més que un plat de pasta i un trosset de carn. O amanida i peix, per fer-ho més extrem. En fi, si sumem toootes aquestes variables, què obtenim? Primer fam, després la desnutrició i finalment, la mort. Sí senyores, podrieu morir seguint la dieta Special K, amb K de Kamikaze.

I és que els Special K no només no atipen, a més a més estan carregats de fibra fins als topes!! És a dir, que no només no t'omplen, sinó que per més inri, et buiden. Així que res més a dir, seguiu el Plan 15 Días aquest. És una bona manera d'autoimmolar-se amb la calma, d'una manera neta i sense provocar aldarulls, millor que empassar-se somnífers o fotre's un tret, en definitiva.

Res més, a gaudir de l'estiu (oh sí, oh sí, quin fart de gaudir, para, para, no puc més).

El nou Barça o com il.lusionar-se amb una pretemporada-escopinya

S'han acabat les escopinyes i els cacauets de la pretemporada i ja s'acosta el moment que portin els entrants per anar fent boca del tot, ja que el dimecres 14 ja tenim previa de Champions contra el Wisla Cracovia, que més que un equip de futbol sembla una consigna comunista.

Així doncs, podríem dir que la pretemporada està feta i ja podem treure les primeres conclusions del Projecte Guardiola. Com que el Pep sempre parla de la filosofia d'equip, seguiré els seus passos i valoraré en major part què m'ha semblat l'equip, donant menys importància a la meva modesta opinió sobre cada jugador, ja que, a més a més, és un pel aviat. A més, no hem jugat contra ni un equip que s'acostés a la categoria de digne, així que no es tracta de deixar-se endur per l'eufòria tampoc. De totes maneres, la impressió que donen és que contra millors equips la única diferència és que haguéssim vist menys gols i que els defenses haguessin pogut treballar millor.

De moment l'equip fa bona pinta, ras i curt. Es noten unes quantes diferències respecte el joc que l'equip feia amb Rijkaard i, donats els canvis a la plantilla, aquestes diferències molen. Començant per baix, la defensa juga avançada com sempre i amb una diferència significativa: Dani Alves. Comptar amb aquest jugador que constantment s'incorpora a l'atac (sense descuidar la retaguarda) fa que molt sovint juguem amb defensa de 3, amb dos jugadors ràpids i físics (Puyol/Cáceres i Abidal) fent les cobertures pertinents. Llavors falta un central fort, bo en el tall i el joc aeri, i amb bona sortida de pilota, funció en la que estan complint a la perfecció tant Márquez com Piqué, a expenses del paper que jugarà Milito quan es recuperi de la lesió.

Defensivament també juga un paper important el pivot defensiu, qui juga un xic més avançat de l'habitual a l'hora de fer avançar la pilota per tal d'evitar el típic i estúpid rondo amb els centrals. Així doncs, el central "bo" és el primer encarregat de fer pujar la pilota, avançant la seva posició i recolzant-se amb Yaya/Keita i Alves. Llavors, per efecte domino els interiors juguen més amunt, creant una superioritat numèrica que s'aprofitarà amb gols, assistencies i parets a prop de l'àrea. Per mi són les dues posicions claus de l'equip, i el joc variarà en funció de qui les ocupi. El meu amic Xavi sembla que és l'únic amb el lloc assegurat en aquest sentit (i que el conservi si continua com amb aquest estat de forma. Ja està, ja ho he dit!).

Falta la davantera, amb dos extrems oberts a la banda, ràpids i bons en l'1 contra 1. Fa mal veure Henry i Bojan jugar per les bandes, encara que el de Linyola se'n surt amb nota. Iniesta tampoc és jugador de banda, així que clarament falta un fitxatge per la posició de "11" (Silva? Estaria bé); on sembla que amb Hleb (que s'ha d'adaptar, i molt), Messi (que o no hi és o es lesiona) i els canterans (Pedrio i Jeffren) no en tenim prou. Per acabar, la posició de davanter centre té totes les garanties, ja que sembla que el 'bocamoll' Eto'o es queda, a més de tenir un Henry que tots desitgem recuperar i un Bojan que ja tindrà les seves oportunitats.

En definitiva, l'equip juga ràpid, al primer toc i, sobretot, en profunditat; lluny d'aquell joc handbolístic de les darreres temporades. M'agrada veure un Barça implicat i lluitador, capaç de donar el 'callo' en partits físics i encandilar i fer gols apretant una mica l'accelerador, i és que la base d'un gran equip la tenim, però ens falta confirmar-la. A tot això, cal afegir el mèrit gairebé absolut de la gran estrella del nou projecte, que no és altra que Pep Guardiola, aquell home de qui tots desconfiàvem al principi i que en pocs dies s'ha guanyat el respecte de tothom i ha deixat entreveure el gran entrenador que arribarà a ser si els títols acompanyen, i tots volem que sigui així. De moment, ja ha canviat els hàbits i la manera de treballar d'un equip que feia 7 o 8 anys que es rascava les pilotes, i mai millor dit. Endavant doncs, i a veure què ens espera.

I ara les valoracions individuals dels jugadors, que en general ja dic que els hi poso bona nota, així que no parlaré de tots...

El BO: Dani Alves. Una de les claus perquè la nova forma de jugar funcioni a ple rendiment, una màquina i el lateral dret perfecte tant en atac com en defensa, no el descobrim ara tampoc. I el millor de tot és que Cáceres pot complir si l'ha de substituir.

El LLEIG: Aquí hi aniria Messi i les seves històries olímpiques, però ja que parlem de jugadors del Barça compromesos i tal, el premi és per Thierry Henry. Com diu l'anunci, "per què has vingut monsieur Henry?" Culpa teva per fallon i culpa del Pep per no posar-te de davanter centre, però de moment no despegues i no estàs a l'altura. Endavant!

El DOLENT: Eric Abidal. Molts errors defensius i molts gols estúpids venen per la seva banda, així que a veure si espavila, es posa a to i torna a ser l'Abidal de principis de l'any passat. A més, si el meu amic Xavi continua en forma aviso que serà Abidal el focus de les meves ires (sí, necessito algú a qui criticar i tinc "predilecció" pels laterals esquerre. Mort a Gio vanBronckfsojrlairj!!)

El més llest de la classe (segona part)

I avancem cap a un nou gènere que l’amic Steven ha trepitjat també (com no) amb força: cinema bèl.lic. O de temàtica bèl.lica, com volgueu. Aquí entren títols com 1941(1979), el Imperio del Sol (1987) i, la més coneguda, Salvar al soldado Ryan (1998). La primera és una comèdia, contextualitzada en la histèria col.lectiva i el pànic a una possible invasió que corria per EEUU després de l’atac japonès a Pearl Harbor; mentre que la segona és un drama sobre un jove ric que acaba en un camp de concentració a Shangai, després de la invasió japonesa (curiosament l’any 1941 també). No m’extenc perquè no n’he vist cap de les dues, però ho vull fer. Sobretot vull veure 1941, ja que n’he llegit que és una proposta la mar d’original, tot i que en el seu moment va passar bastant desapercebuda.

Així doncs, passem a les paraules majors i anem directament a Salvar al soldado Ryan, amb tot el seu arsenal de contundent força visual; i és que Spielberg va firmar la guerra de manera crua i violenta, tal com és; sense permetre’s cap luxe poètic més que la simple imatge de la batalla. A més, demostra un cop més una mà d’artista a l’hora de rodar amb grans masses d’extres i fer que quedi excepcional. De totes maneres, per mi aquesta pel.lícula té un però: l’argument. No hi ha manera humana d’empassar-se que en plena II Guerra Mundial s’enviï un grup de soldats en missió suïcida per salvar la pell d’un sol home, per molt que aquest home sigui Matt Damon.

Cal esmentar que la participació de Spielberg en projectes bèl.lics no acaba aquí, ja que també és creador (guionista) de la major part de videojocs de la saga Medal of Honor i productor de les obres de Clint Eastwood Banderas de Nuestros Padres i Cartas d’Iwo Jima.

Bé, és hora de seguir avançant i farem un petit inpàs amb la Llista de Schindler (1993), peli que realment crec que no sembla de l’amic Steven, però ho és. Parla de l’Alemanya nazi al principi de la II Guerra Mundial i com un home de negocis aconsegueix una fàbrica on hi fa “treballar” jueus i intenta guanyar-se el favor dels nazis. Tampoc sé què més dir-ne, és molt dura i punt; no és d’estranyar que el mateix Spielberg declarés que era incapaç de fer una nova entrega d’Indiana Jones amb els nazis com a dolents, ja que des de la Llista de Schindler era incapaç de fer broma amb o sobre aquella “gent”. Dins aquesta línia més dura i intimista hi ha el color púrpura (1985), una altra obra mestra amb una Whoopi Goldberg (sí, la la monja que canta, que també surt a Ghost) fent un paper estelar (sí sí, en serio). És una història de la dramàtica vida d’una dona destruida que es va refent gràcies a l’amistat amb una sèrie de dones que va coneixent. És una adaptació de novel.la també (com Jurassic Park) i va aconseguir bastantes nominacions i algun que altre Oscar, si no recordo malament. Finalment, l’última d’aquest bloc és Munich (2005), que sincerament no he vist, però de la qual he sentit que és bastant interessant (a mi personalment no m’atrau, aquí ho deixo).

I ja acabant, gènere d’aventures. Aquí és on jo crec que veiem la millor cara del cineasta (sí, per davant del gènere de ficció). La traça que té el director de marcar magistralment el ritme d’un llargmetratge assoleix el seu màxim esplendor dins el cinema d’aventures, a més a més d’una fotografia i una manera de filmar més que inigualable. En aquest camp entren la tetralogia del Dr.Henry Jones júnior: En busca del Arca Perdida (1981), Indiana Jones y el Templo Maldito (1984), Indiana Jones y la Última Cruzada (1989) i, finalment, Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal (2008). Aquestes pel.lícules, a part de posar el sostre al cine d’aventures en general, han suposat una gran influència pel director, ja sigui en l’àmbit econòmic (milions de dòlars recaudats), l’àmbit professional (Oscars, reconeixement, evolució artística), com en el personal (la seva actual dona és la noia-Indy del Templo Maldito). I no m’extenc més perquè necessitaria un parell de posts més per parlar d’Indiana Jones, però no puc deixar de comentar un altre gran clàssic: Hook (1991), l’original revisió del clàssic de Peter Pan, amb una història divertida i, per sobre de tot, entranyable; així com uns protagonistes (Robin Williams com a Peter Pan i Dustin Hoffman com a Capitán Garfio) que no fan més que lluir-se al llarg de tota la pel.lícula. En resum, un conte perquè petits i grans disfrutem.

I ara sí, per acabar un breu comentari sobre el futur. De cara a finals de 2009 s’espera la primera entrega de la trilogia que el cineasta prepara sobre Tintín. El Gran Tintín. De moment es coneix poca cosa sobre el projecte, només que sembla que serà una revolució en el cinema d’animació (la pel.lícula és en 3D), i jo ja tinc ganes de veure-ho, perquè el Tintín és un personatge que també adoro absolutament. Més dades pels interessats: la trilogia sembla que abarcarà els còmics de el Cranc de les Pinces d’Or, el Secret de l’Unicorn i el Tresor de Rackham el Roig. Què voleu que us digui, discutible però comprensible. La única història que em sembla sobradament interessant és la del Secret de l’Unicorn, la qual ha d’anar irremediablement acompanyada de la seqüel.la de Rackhm el Roig. A més a més, hi ha els primers encontres amb El capità Haddock i el professor Tornassol. Evidentment, tots voldríem Objectiu: la Lluna+Hem Caminat damunt la Lluna o les Set Boles de Cristall+El Temple del Sol; o jo personalment, L’Illa Negra. En fi, haurem d’esperar. Ah, i he de dir que els protagonistes seran el nen petit de Love Actually (per cert, peli indispensable) fent de Tintín i el Golum (així amb barba i tal) com a capità Haddock (nota: els noms dels actors no els recordo, però a qui li importa?).

En fi, i mai millor dit, perquè aquí acaba la meva exposició sobre Steven Spielberg. Vull aclarar que no és el meu director preferit ni les seves pel.lícules les millors que he vist mai (Indiana Jones a part), però, com ja he dit; l’home és un cineasta que ha revolucionat unes quantes vegades el món del cel.luloide. Té més olfacte que ningú i un talent difícilment igualable, així que no està de més recordar-lo com un dels grans ja abans de que hagi mort i tot (i no vull sonar catastrofista, que el senyoret té corda per estona llarga!).

El més llest de la classe (primera part)

Tenia ganes d’escriure aquest post, perquè si hi ha una figura del cine contemporani (contemporani durant gairebé 50 anys!) que es mereix un solemne homenatge, per petit que sigui, aquest és Steven Spielberg.

Fa no gaire, així com a exercici personal, intentava recordar les pel.lícules més rellevants de Spielberg. Me’n van sortir bastantes, i vaig decidir anar a Imdb i la llista es va allargar considerablement i de forma increïble, i és que aquest home ha fet moltíssimes coses i totes bé. Steven Spielberg és un home amb una qualitat superior que el diferencia de la resta de gent que es dedica al món cinematogràfic: té ull, una vista privilegiada; sap què convé a cada moment i ho porta a terme. No és d’estranyar, doncs, que cada cop que estrena una pel.lícula el públic empassa saliva i sap que veurà quelcom nou i extraordinari. A més a més, ha conduït el seu talent indiscutible per diferents gèneres i ha deixat empremta en tots ells. Ara, doncs, m’agradaria repassar algunes de les seves obres més destacades.

Comencem pel gènere de terror, el gènere amb el qual es va donar a conèixer el gran públic. Les primeres obres de referència que va regalar Spielberg a aquest gènere són el Diablo sobre Ruedas (1971) i Something Evil (1972) (la poc suggerent Algo diabólico, en castellà). La primera és una road movie de baix pressupost en què un pobre conductor es troba en una persecussió trepidant per culpa d’un camió tan gran com misteriós que el comença a assetjar per la carretera. Realment quan la vaig veure em va sorprendre i fa que t’agafis ben fort al coixí que tens més a mà, així que no és d’estranyar que una pel.lícula que incialment estava prevista per videoclub i TV s’acabés estrenant al cinema amb un acceptable èxit de taquilla. Per altra banda, Something Evil va d’una família que es trasllada a viure a una casa antiga que està habitada per algun ésser demoníac, el qual posa bastanta atenció en posseir (el pillín…) la dona. És un film senzillament acceptable, ja que en cap moment resulta emocionant (també he de dir que sóc molt exigent amb aquest gènere). De totes maneres, és dels primers que s’atreveix a portar al cine les cadires que es mouen de lloc i els sorolls de portes xirriant a mitjanit.

Això sí, si parlem de Spielberg i de terror ja podem deixar les pelis-bistec per anar parlar de les pel.lícules-entrecot: Tiburón (1975) i Poltergeist (1982). La primera va suposar un salt de qualitat de les monster movies i de la sèrie B en general, a més d’inventar un nou gènere, ja que així es pot considerar: El blockbuster o “taquillazo” d’estiu. I és que el tauronet robòtic va recaudar una xifra mai vista a taquilla fins aleshores, i no només això, va fer que molta gent s’ho pensés dues vegades abans de banyar-se a la platja de nit. I, per què enganyar-se? De dia també. Tiburón és una pel.lícula magistral, com ha de ser una peli de terror, i sense amagar cap carta: a plena llum del dia (com molt bé tenen en compte a The Host), tensió, crits, sang, adolescents en bikini, drama de veritat i seqüel.les tan prescindibles com descafeinades (per no dir quelcom pitjor).

I l’altra és Poltergeist. Un altre cop cadires que es mouen i sorolls estranys, però amb classe i una mà ferma a la batuta. A part, la història és molt més atractiva i la nena juga un paper clau (i no hi ha res que acolloni més que els nens que estan a punt de pillar). Sens dubte un gran mite cinematogràfic, que fins i tot els seus efectes especials de sala d’estar continuen molant avui en dia. Quasi res.

Per últim, del gènere de terror també se’n poden destacar alguns capítols que va dirigir de la popular sèrie Twilight Zone, de la qual fins i tot en va portar una adaptació a la gran pantalla (adaptació que, per cert, es readaptarà aquest any 2009).

Canviem ara de gènere i passem del terror a la ciència-ficció. La ciència-ficció té un perill: el pressupost. M’explico, un gran pressupost et dona poder per farcir la pantalla amb efectes especials i oblidar-te absolutament de la història que vols explicar. Gràcies al cel, però, amb Spielberg no és així (oblidem per un moment el remake de la Guerra de los Mundos (2005)). Dit això, doncs, parlem ja sense més dilació de Encuentros en la tercera fase (1977). Toma ciència-ficció. Guardant-se els ninotets i les llumetes pel final, Spielberg fa un altre clàssic pels devots del gènere i pels que no ho són, ja que és una pel.lícula que abdueix a qualsevol que la vegi. La història és que uns observadors una nit descobreixen uns objectes estranys volant pel cel i es dediquen a investigar-los. No és una allau de FX, és la història d’una obsessió i de gent que perd el cap per donar resposta a allò que desconeix, gent capaç d’abandonar als seus i a sí mateixos per satisfer la seva curiositat, i és que així sóm els éssers humans, ens poses un OVNI davant i ens oblidem de sopar.

I passem d’una pel.lícula obligada a una altra de més obligada encara, ET: el extraterrestre (1982). Més ciència-ficció sense llumetes fins al final. Un altre cop, juga amb les relacions personals i el comportament de tots aquells que envolten el misteriós extraterrestre que arriba a casa d’una família qualsevol. Aquesta pel.lícula està amanida amb l’amistat que creix entre dues espècies diferents, entre un nen innocent i un nou vingut al planeta. A més, té el mèrit d’haver creat un dels personatges més entranyables de la història del cel.luloide.

Més recentment, tenim dos títols més de la col.lecció Spielbergiana que val la pena comentar: AI (Inteligencia Artificial) (2001) i Minority Report (2002). La primera és un llargmetratge d’una bellesa visual exquisita i una història interessant en la seva proposta, encara que no tant en el seu desenvolupament. La idea es transgressora, la de creació de robots que serveixen de vincle afectiu, traspassant així la última barrera que diferenciava homes i màquines. No obstant, el decurs de la peli deixa bastant que desitjar i el discurs no és tan crític com presumiblement hauria d’haver estat. El cas de Minority Report és similar, bona idea i pobre desenvolupament (i mal actor, en aquest cas Tom Cruise agafant el relleu d’error de casting a Jude Law). No obstant, ens regala alguna seqüència estratosfèrica (salts pels ascenors aquells i persecussió de Tom Cruise i la nena) i la ja mítica i imitada (a Polònia, per exemple) multipantalla que es controla amb les mans, i espero que sapigueu què vull dir perquè no sé si aquest aparell té nom.

Per acabar amb la ciència-ficció vull acabar parlant d’una altra pel.lícula, que també va una mica a cavall del terror: Jurassic Park (1993). A banda de la qualitat de la pel.lícula, que la té (però al ser l’adaptació d’un llibre no té tant mèrit), el que destaca més de Jurassic Park és la posada en escena i el punt d’inflexió que va suposar en el desenvolupament dels efectes visuals. La creació d’éssers per ordinador de manera que semblessin reals, era un recurs bastant utòpic fins llavors. Però ja m’explicaràs com disfresses un tio de Tiranosaurus rex sense que la resta del planeta es descolloni de riure. Nono, a utilitzar robots (a l’estil Tiburón) i animació per ordinador, és a dir, donem una empenta al cinema i avancem, què cony. Així doncs, no és d’estranyar que el puntal del projecte fos el bo de Steven.

Bé, comentat fins aquí ja continuaré més en un segon post, per no fer-ho excessivament llarg. Perquè de llarg ho és, i molts haureu vist que falten títols imprescindibles per comentar. Tot al seu temps, tot al seu temps...

M'he enrollat amb la dona equivocada...i quin llam de fera!

No, no es tracta d’un post de fotolog cutre. Sí, és un article sobre The Dark Knight. I sí, he vist la pel.lícula. Sí, l’estrenen el dia 13 d’agost, però no he pogut evitar provar l’Ares per baixar-me la pel.lícula doblada a l’español latino, sense cap mena d’esperança, simplement per dir que l’ansietat em mou i estic terriblement impacient. Però en comptes de la porno de rigor em va sortir The Dark Knight sencera, amb una qualitat d’imatge acceptable i un so relativament bo. La vaig haver de veure i el títol del post reflexa com em vaig sentir un cop haver-la vist.

Per cert, respecte a l’español latino he de dir que el doblatge és molt bo i que la veu del Joker és equiparable a la versió original, res a veure amb la veu de Brad Pitt que la dobla al castellà. Ah, i ni us imagineu un ‘culebrón’ amb José-Batmans i Carlos-Jokers. L’única pega és que cada cop que deien Ciudad Gotica de Gotham era una ganivetada (un dolor suportable, en el fons).

Un cop posats en situació, entrem en matèria, perquè hi ha matèria (100% sense spoilers!). Directament ho dic, la peli és una bomba i increïblement bona. És molt difícil comentar-la sense explicar què hi passa, però ho intentaré per no aixafar detalls als simpaticons i simpaticones que us digneu a llegir això. Per començar he de dir que TDK (si se’m permet l’abreviació) no és ni l’adaptació d’un còmic ni una pel.lícula de superherois. És una pel.lícula reflexiva, un thriller que el mateix Scorsesse hagués firmat (i ràpid), un drama, una lliçó magistral de narració i ritme i un espectacular llargmetratge d’acció. I hi surt el Batman i tot!!

Especial menció tenen alguns dels molts elements de l’argument. Primer de tot l’anàlisi de la condició humana i de les lleis ètiques i morals, amb les seves diferències, i com la humanitat inherent a cadascú, des de la persona més respectable fins al pitjor criminal; aflueixen en una situació límit i posen a cadascú al seu lloc. L’altra és la meravellosa reflexió sobre l’heroïsme, molt ben portada amb l’evolució de Batman i Harvey Dent, de qui, per cert; vaig pronosticar que seria la gran sorpresa i no em vaig equivocar: és el gran protagonista de la pel.lícula, sense cap dubte. El tercer element que m’ha fascinat és el triangle amorós Bruce-Rachel-Dent, que realment té un pes més que important en el decurs dels fets i no és només un ornament innecessari com acostuma en la immensa majoria de les pel.lícules.

Segurament, molts fans afèrrims de les històries de Frank Miller sobre el Cavaller Obscur temien un “petate” de pel.lícula perquè el film no va d’acord amb el còmic homònim, i, realment, no hi té res a veure. De fet, Christopher Nolan s’ha atrevit a reinventar el Batman, ha creat el nou i millor Joker mai vist i, sobretot, ha fet de Dos Caras un personatge nou i sorprenent. És més, els fans afèrrims que deia no podran fer altra cosa que plorar d’emoció i mirar-se amb devoció un títol que està més que justificat (al final de la pel.lícula).

Després tenim els actors. Mare meva. No escric dempeus perquè és incòmode, però l’ocasió ho ben mereix. L’Oscar al malaurat Heath Ledger crec que seria (i espero que serà) d’enorme justícia, perquè la seva interpretació és monumental i no tinc prous elogis per descriure-la. A l’altra cara de la moneda (jaja) hi ha Aaron Eckhart (Harvey Dent/Dos Caras), que fa un paper collonut i es mostra a un nivell altíssim fins a l’hora i tres quarts de pel.lícula, quan se supera i es menja abominablement totes i cadascuna de les escenes on apareix. La creu és Christian Bale (Bruce Wayne/Batman). I dic creu perquè el pressupost va obligar a retallar mitja hora de peli, de peli sobre Bruce Wayne. Al ser un personatge ja modelat a Batman Begins han decidit deixar-lo de banda vilment, i ensenyar-ne l'evolució servint-se del la resta de personatges i de la història en sí. Terrible error. Terrible error perquè ho clava i realitza una actuació més que perfecta, així que és una autèntica llastima veure’l tan poc. Finalment, tenim a Michael Caine (Alfred) i Gary Oldman (Gordon), amb els seus papers secundaris bàsics i principals. És així perquè no surten als cartells de promoció, però són fonamentals i tenen un pes específic en la història. No són els protagonistes, però estan magistrals apuntalant la pel.lícula des d’una posició més amagada, i no és gens fàcil. Donen una classe d'intel.ligència i minimalisme que tot actor de nivell que es vulgui fer preuar hauria de saber portar a terme.

Tampoc vull deixar de mencionar a Christopher i Jonathan Nolan, els grans artífexs d’aquesta obra d’art. El primer per posar tota la carn a la brasa i mostrar tot el talent que s’intuïa a Insomio i El Truco Final, i que va deixar desbordar-se per totes bandes a Memento i Batman Begins. I és que The Dark Knight és una festa cinematogràfica amb totes les de la llei. El seu germà Jonathan ha escrit un guió excepcional, immillorable, i ell l’ha plasmat de manera brillant a la gran pantalla; polint algunes de les minúcies que ballaven a Batman Begins i fent de TDK la seva millor pel.lícula.

I és que TDK és una pel.lícula ambiciosa, gran, que abarca moltíssimes coses i totes de manera formidable. Cada minut que passa és una nova sorpresa i un autèntic plaer, i el pitjor de la pel.lícula és que s’acaba. Una pena, perquè tots voldríem seguir gaudint de tal manera fins a la fi dels temps. No és d’estranyar, doncs, que de moment a Imdb estigui valorada pels internautes com la millor pel.lícula de la història. Evidentment no ho és per un motiu: no pot haver-hi una “millor pel.líula de la història”. De totes maneres, aquesta dada no és “moco de pavo” i s’ha de llegir correctament. TDK és una pel.lícula que entretén, una pel.lícula que proposa coses, una pel.lícula que ensenya coses, que té un missatge, una reflexió i una raó de ser. I el més important: arriba a tots els públics (no és d’estrany que hagi reventat tots els records de taquilla imaginables). Qui vulgui veure una pel.lícula seriosa, la veurà; qui vulgui veure el Batman repartint gardeles, ho veurà (però es perdrà el bo i millor que ofereix el film); qui vulgui plorar, ho farà i qui vulgui riure, també. Ho té tot i això no és poc. I he de dir que la millor de la història no, però la millor en un parell o tres de dècades segurament sí, fàcilment.

En resum, ningú té una excusa vàlida per no anar al cine i no pagar una entrada per veure aquesta pel.lícula, i molt menys qui digui aquella estupidesa de “és que a mi no m’agraden les pelis de superherois”. Pel que respecta a mi estic esperant amb més ganes que mai el dia de l’estrena per anar-la a veure a la gran pantalla. I pel que fa als Oscars de 2008, ja poden anar gravant The Dark Knight a les xapes daurades d’uns quants.

EL MOMENTÀS: Per mi el(s) gran(s) moment(s) de la pel.lícula és quan el Joker explica per què té cicatrius a la cara. Espectacular, ja m'ho direu.