Adeu, gràcies i sort

Avança l'estiu, avança el 'mercato' i avança la perfilació final de la plantilla del Barça 2008-2009. De moment tenim una plantilla amb grandíssims jugadors i ni un sol crack, cosa que, des del meu punt de vista, no es pot permetre un equip que presumeix de gran.

Finalment, aquest any és o està sent el de l'adeu (o cossa al cul) dels grans cracks que han donat tantes alegries i bon futbol als culés i a tots els aficionats a aquest esport: Ronaldinho, Deco i Eto'o. Tal i com ha anat la última temporada no es pot dir que sigui una sorpresa majúscula; és més, era necessari. Uns cracks que han perdut la forma i el compromís són una bomba de rellotgeria al vestuari i un problema que s'ha de tallar de socarrel amb un traspàs. En aquest sentit el Barça ha estat molt valent, sobretot veient el magnífic paper de Deco a l'Eurocopa, eclipsant al mateix C.Ronaldo en el liderat de la selecció portuguesa. També és delicat el tema del (més) negre, Eto'o, de qui encara no se n'ha negociat la sortida i sobre el qual comencen a sorgir dubtes de si ha de seguir o no. El que està clar és que si marxa ha de ser per una fortuna i, evidentment, s'haurà de fitxar algú que pugui assolir uns números similars, cosa que actualment el mercat no ofereix.

De totes maneres, he de dir que personalment aplaudeixo la sortida d'aquests jugadors, que no estan acabats ni molt menys, però que si que han dinamitat, ells solets, el seu pas pel club blaugrana. Així doncs, tots fora i tots contents.

Menció a part, però, té el cas de Ronaldinho. És històric i de calaix que els cracks brasilers no acaben bé a Can Barça i, que no ens enganyin, Ronaldinho no n'és l'excepció. Encara recordo no fa gaires mesos enrere quan va ser apartat de l'equip, es va mentir a l'afició i finalment ja se l'acusava de drogoaddicte i alcohòlic...quasi res, vaja. Tot i així, jo personalment no seré qui critiqui a Ronaldinho, ja que sempre l'he considerat un indiscutible. Si estava bé, havia de jugar perquè feia coses que ningú més era capaç de fer (ni Iniesta, ni Messi, ni Xavi, ni Henry) per un sol motiu: perquè és un jugador superior a la resta i perquè mig Ronaldinho és molt futbolista. Messi, Kaká o Cristiano Ronaldo mai li arribaran a la sola de la sabata i espero que tots els aficionats al futbol en siguem conscients, perquè, expecte sorpresa majúscula, se'ns ha acabat veure futbol-festa del calibre que ens l'oferia el Gaúcho.

Llavors, pels anys de plaer futbolístic que ha donat al Barça, crec que els culés no podem fer més que somriure quan pensem en Ronaldinho i recordem les meravelles que feia sobre la gespa. Al Milan espero que recuperi el que bonament pugui del seu nivell i si més no ens obsequiï amb uns quants anys més de màgia futbolera.

A Can Barça se'ns ha acabat un cicle que presumia de ser molt més llarg, però així sóm aquí, entre tots no hem estat capaços de mantenir l'erecció i hem perdut un parell de lligues i alguna que altra Copa d'Europa. Pel que sembla, no sabem fer-ho millor i no podem evitar carregar-nos els grans equips que tenim, i ara que consti que estic parlant dels membres del club, de l'afició i de la premsa. Ara el que tenim és artrosis amén de creuar els dits perquè Guardiola triomfi també com a tècnic i porti un equip sense estrelles a emular el Barça del Dream Team i el del Jogo Bonito, jo hi confio perquè no puc fer-hi més, perquè tots plegats ens ho mereixem.

Acabo, doncs, donant la benvinguda als nous jugadors, i espero que futurs cracks del futbol, Piqué, Cáceres, Keita, Alves i Hleb (i espero que algun més, per favor); i m'acomiado dels enormes jugadorassos que ens han fet disfrutar aquests darrers anys: Deco, Ronaldinho, i Eto'o(?). Molt bona sort a tots i gràcies.

Déu no existeix i Zeus escolta tecno

Increïble Metalway. Era el que tenia ganes d'escriure i és el que escric perquè, ben mirat, s'escau. És increïble que un festival d'aquesta magnitud es pugui suspendre per una tempesta. No sóc capaç d'entendre com una organització que aconsegueix portar Iron Maiden, Slayer, Avantasia, Iced Earth, Saxon, Deep Purple i molts altres grups no sigui capaç de poder sobreposar-se al clima i substituir els despropòsits tècnics.

També es parla de la seguretat del públic, ja que es veu que va caure una placa i no sé quines històries. No obstant, a cap de nosaltres se'ns va preguntar si estàvem disposats a assumir conseqüències, i no crec que algú hagués deixat de firmar un paperet que eximís a l'organització de tota responsabilitat. En canvi, però, ens vam trobar uns guardia civils que ens feien girar cua abans que poguéssim arribar al recinte del festival per poder fer una mica el vàndal. Crec que era el mínim que ens devien.

La solució fàcil a la desolació, a falta d'un vocable més precís, va ser anar a Saragossa a fer breu turisme i ofegar les penes de bar en bar. Encara ara dubto que la idea fos bona, perquè bàsicament ens vam trobar amb tots els heavys que, com nosaltres, intentaven mantenir la cara ben alta i tirar-se una bona festa per no dir que el viatge a Saragossa havia estat en va. Tot i que ens ho vam passar bé i com a festa no va deixar res a desitjar, el fet de mirar el rellotge i veure que a l'hora en que estaríem saltant perquè sonaria Doctor, Doctor, estàvem esperant que un tio xinès ens fes uns entrepans de bacon, formatge i ou. Depriment.

En definitiva, dissabte va ser un dia d'aquells dies que mires al cel ennuvolat i veus clar que Déu no existeix, i si existeix de misericordiós no en té ni un pèl, perquè odia als seus fills que també l'odïen (o l'ignoren). De la mateixa manera et preguntes per què no podia haver plogut un altre dia o una altra època de l'any...a l'època que tocava. També vull saber per què no podien caure llamps a una altra banda. També em pregunto per què no es van fastidiar els del festival de Monegros, hagués estat molt més just ja que un equip de so per un Dj no és el mateix i, a més, pots portar-lo qualsevol dia a qualsevol altre festa, ja que no foten unes gires de cal déu. En definitiva, em pregunto per què el destí té aquestes coses tan miserables i què hem fet nosaltres per mereixe'ns rebre-les.

Sé que molts o tots vosaltres no ho podeu entendre. A la resta, que ens donguin pel cul perquè pel cul ens han donat.

La cartellera no està de vacances

Normalment els que recorren al tòpic que a l'estiu la cartellera cinematogràfica està de vacances tenen raó, i no pas poca. Aquest any, per això, els que diuen això s'hauran de quedar calladets perquè aquest estiu, com a mínim, ens té preparades dues perles d'aquelles grosses i lluents: The Dark Knight i Hellboy II: The Golden Army.

Parlem primer de Hellboy, el personatge creat per Guillermo del Toro (El espinazo del diablo, el Laberinto del Fauno). La primera entrega d'aquesta saga, que de ben segur tindrà continuïtat, ja ens va soprendre gratament a tots plegats. No és una pel.lícula d'acció-ciència ficció més, és una gran història amb grans personatges i molt ben narrada. La primera part no va poder servir per gaire més que presentar-los a tots i establir vincles entre ells, i esperem que aquesta segona part serveixi perquè el tastet vist a la primera es converteixi en un gran festí; ja que cadascun dels quatre protagonistes tenen un potencial molt i molt gran (sobretot espero veure què més pot fer aquella mena d'home-peix-amfibi). A més a més, la presència de del Toro darrere les càmeres garanteix una gran història, bons efectes especials no insertats a la babalà i molt de misticisme, el seu segell inconfusible.

Aquí podeu veure el trailer de la pel.lícula que sembla que no s'estrenarà a España fins el 12 de setembre, cosa incomprensible ja que a EEUU ja la podran veure a partir de l'11 de juliol.

I ara bé la bona, segurament la gran pel.lícula de l'any i fins i tot de l'últim lustre o dècada: The Dark Knight (El Caballero Oscuro...és a dir, Batman). Em sorprenc a mi mateix quan dic això, tenint en compte que fa un mes i mig es va estrenar Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal, i tots coneixeu la meva devoció per aquest personatge, però em reafirmo amb el que dic de la nova entrega de Batman. Sense anar més lluny, Batman Begins ja va ser una experiència que podria titllar d'orgàsmica. Pels que Batman és el nostre superheroi prefereit (xúpate esa, Marvel!) va ser un retrobament inesperat, després de les vomitives Batman Forever i Batman & Robin. Batman Begins va suposar, a més a més, un reinici de la saga, ja que ens explica la història de senyor de la nit des dels seus origens. A més a més, per fi Batman és un personatge desquiciat, traumat i aterrador pels delinqüents, i la ciutat de Gotham per fi és un pou de misèria, foscor, contaminació i criminals. I dic per fi perquè ni Tim Burton ni, encara menys, Joel Schumacher van aconseguir-ho. Una altra cosa a agraïr a Batman Begins és el Batmòvil, un autèntic tanc de combat i no un super cotxe fantàstic més propi de Speed Racer. I, finalment, agraïr també el repertori espectacular (Christian Bale, Michael Caine, Morgan Freeman, Gary Oldman, Liam Neeson) i la meravellosa tasca de Chrisotpher Nolan (Memento) a la direcció.

The Dark Knight, doncs, agafa la història allà on la va deixar, amb l'aparició del gran enemic del ratpenat: Joker. La curiositat era saber com seria aquest personatge que per molts no podia interpretar ningú més que Jack Nicholson, però els cartells, els clips i els trailers que han anat apareixent han deixat més que clar que Heather Ledger és Joker i Jack Nicholson ho va intentar. De fet, i no sóc l'únic que ho diu, fins i tot es parla d'una nominació i inclús un Oscar pòstum (ja que, recordem, va morir recentment. Una llàstima). L'altra gran incògnita serà conèixer el paper de Dos Caras, el qual amb prou feines hem vist, ja que està rodejat d'un gran secretisme i sens dubte serà la gran sorpresa de la pel.lícula. Aaron Eckhart és l'encarregat d'interpretar l'altre malvat emblemàtic de Batman, i encara que no sigui excessivament conegut, ja ens ha deixat bon sabor de boca amb grans actuacions en pel.lícules com Gracias por fumar.

Els dolents són un caramel més que gustós, però encara ens queda el principal, Bruce Wayne/Batman (Christian Bale), que ja en l'anterior film li va donar molt de fons al personatge i segur que a The Dark Knight continua evolucionant. De fet, la trama que implica a Bruce Wayne tampoc es deixa veure en els trailers. Ben mirat, tampoc hem vist gaires coses. Bàsicament, només ens han ensenyat el monumental Joker i alguna que altra seqüència d'acció espectacular.

Per veure la pel.lícula encara haurem d'esperar fins el 15 d'agost (i seria magnífic poder-la veure en versió original, perquè les veus que posen Ledger i Bale són per emmarcar, en cas que les veus es poguessin emmarcar). De moment, per anar fent boca, tenim una campanya de publicitat a base de cartells dignes de museu i un nombre bastant gran de trailers, dels quals aquí us deixo l'últim, on veiem a mitges i desenfocada la primera aparició de Dos Caras.

Tot pinta molt bé i sembla que la pel.lícula no decepcionarà, però estic segur que The Dark Knight serà la demostració definitiva (si és que fa falta, després de meravelles com Hulk d'Ang Lee, Superman Returns o Iron Man) per molts crítics que una pel.lícula de superherois pot ser una gran pel.lícula i no només un simple entreteniment.

Per cert, que no me n'oblidi. Aquest estiu no només arriben perles, també ens arriba (ara sí) entreteniment del bo amb títols com Hancock, The Mummy: Tomb of the Dragon Emperor o Wanted (possible perla, ja ho veurem). En definitiva, aquest any la cartellera s'ha agafat les vacances a la primavera, on només es poden destacar títols com Indiana Jones, Antes que el diablo sepa que has muerto o los Cronocrímenes; i arriba a l'estiu amb bastanta força, cosa que és d'agraïr sobretot pels que no trobem feina i tenim temps per anar al cine. 'Menos es nada', que diuen.

Finalment us deixo amb alguns dels excpecionals cartells promocionals de The Dark Knight, a disfrutar.

...i de casa ens tragueren.

He de dir que escric això amb els pantalons baixats i amb el barret tret. Ara mateix, la meva admiració és total perquè aquesta Final de Wimbledon és el millor partit de tennis que he vist mai, i segurament un dels millors que s'han jugat. Evidentment estic content que un fenomen com el Rafa Nadal s'hagi acabat emportant la victòria, però és una d'aquelles ocasions en que sents més ràbia perquè un perdi, que no pas alegria perquè l'altre guanyi. De fet, aquesta Final ha estat un homenatge grandiós al tennis i els que ens agrada aquest esport podem estar feliços d'haver-la vist, perquè una cosa així no es repetirà.

Ja a priori els ingredients del Partit són immillorables: l'escenari, la Catedral del Tennis; el torneig, el més prestigiós del món; la superfície, la que ofereix els partits més espectaculars i els jugadors, els millors. I tan millors. El millor tenista de tots el temps, Roger Federer, i el seu gran rival, amic i millor tenista sobre terra batuda de la història, Rafael Nadal. Ara per ara, però, s'ha obert una porta. Avui, anomenar el Nadal, de només 22 anys, com "el millor en terra batuda" ja és passar-se de modèstia, i hauríem de començar a parlar del futur millor jugador de la història.

El que dic no són paraules d'un seguidor eufòric, i tant que no. El Nadal és una màquina gairebé perfecte de jugar a tennis, amb moltíssim talent, molts recursos, una gran tècnica, no comet errors i el més important, té una mentalitat guanyadora fora de sèrie. No és estrany, doncs, que a la seva edat faci ja més de 3 anys que és el número 2, i l'únic motiu que l'impedeix ser número 1 indiscutible es diu Roger Federer. Aquest home és diferent, no és una màquina perfecte però és talent pur, un talent que només pot contrarrestar el Nadal amb tot el seu arsenal de qualitats.

Així doncs, no és estrany que un dia com el d'ahir arribés. Portem ja tres anys veient la mateixa final a Wimbledon i a Roland Garros. Cada any amb la mateixa història, els dos grans (el Rei de la terra batuda i el Rei de l'herba) mantenint-se fidels a les dues cites inneludibles del circuit tennístic annual: les finals dels dos campionats. De la mateixa manera, cada any era l'amfitrió el que s'emportava el seu trofeu i tots "contents". Aquest any, però la cosa ha canviat, Nadal va guanyar de forma humiliant Roland Garros (torneig on encara no ha perdut ni un partit, per cert) i a la segona cita, aquesta a casa del veí, també ha sortit victoriós. I no per errors aliens, no, sinó perquè ha estat el millor en un Duel titànic. Federer sabia que aquest dia arribaria i estava nerviós, de fet els comentaristes del partit van rebel·lar que el bo de Federer només va poder dinar 3 macarrons de tan neguitós que estava, una dada molt rellevant del que havia de passar.

Costa molt aventurar una decaiguda del Gran Federer, però el que està clar és que el Nadal està a l'alça i Federer...no. El que ha fet aquest home pel tennis és increïble i el que estan fent tots dos ara mateix ho és encara més, i que sigui així per molt de temps (i en fa la pinta, perquè l'únic punt de desequilibri que hi ha entre els dos és un Novak Djokovic que es troba encara uns quants graons per sóta).

També, canviant de tema, no puc deixar de mencionar la gran flor que ha crescut al cul de Cuatro, per ser la cadena que ha pogut retransmetre la gran Eurocopa que ha guanyat merescudament Espanya i, pocs dies després, la Final de Wimbledon que s'ha endut Rafa Nadal.

Enhorabona.

Morir Matant

Eus aquí el teaser poster de l’esperada(?) pel.lícula Dragonball, amb actors de carn i ossos. Sembla ser que aquella merda que vaig penjar al fotolog simplement era alguna matada d’algun matat, i em sap greu, perquè un es feia les seves il.lusions. De totes maneres aquest és el primer. D’aquest poster se’n poden dir tres coses:

1. Està escanejat d’algun lloc, sí.
2. No presenta res de nou, ja que l’únic element que apareix és al bola de drac de quatre estrelles que, recordem, és la que ja té en Son Goku al principi de la sèrie.
3. La tipograrfia i el disseny en general de les lletres del títol sembla fet amb el WordArt, cosa que personalment m’acollona una mica micona.

De totes maneres, jo i suposo que tota una (o varies) generacions de fans afèrrims d'aquesta sèrie suposo que seguíem somiant i esperant encantats la pel.lícula...fins que ha arribat això:

Això, senyores i senyors, és ni més ni menys que el primer poster oficial de la pel.lícula. Els que encara no hagueu vomitat acosteu-vos una palangana, perquè segons Blogdecine (un lloc bastant molt fiable) l'argument és: ‘Dragonball’ (10 de abril de 2009) gira en torno a joven llamado Goku que, cumpliendo con el último deseo de su abuelo, sale en busca del gran Maestro Roshi y de las siete bolas del dragón (de las cuales ya tiene una), para evitar que Piccolo las use para cumplir su deseo: dominar el mundo. Qual terrorista suicida, algú ha preparat una arma de destrucció massiva en forma de guió amb l'objectiu de matar infàncies i, evidentment, amb l'objectiu que el busquin i el desquartitzin. Sens dubte, l'argument no l'ha pensat ningú en plenes facultats mentals, serè o que hagi seguit mínimament la sèrie. El que no puc entendre és per què s'ha acceptat tal història, realment hi ha necessitat de malresumir tot Bola de Drac en dues hores i escatx? Jo crec que no.

A més a més, si bé l'argument ja genera repulsió, l'estètica i els personatges que apareixen desperten menyspreu total i absolut. L'únic que hi ha de Bola de Drac en aquest poster és la bola de drac que flota (flota!) entre les mans del tio pseudogokuiforme que surt en primer pla i que, per més inri, és la bola de dues estrelles (la d'en Goku era la de 4)!! La resta és escombraria pura: el pentinat d'en Goku (serà que tenen un guionista-perruquer?), la roba d'en Goku (però si l'han comprat al Pull&Bear!), les xines del darrere (que una intueixo que deu ser la Xixi i l'altra...en Yamsha?), la Tomb -Bluma- Raider i el Follet Tortuga. Aquest mola bastant perquè no és ni calb, ni vell, ni baix, ni gras, ni amb barba, ni amb closca, ni amb ulleres de sol, ni amb bastó; més aviat sembla una foto que algun paparazzi l'hi ha robat a en Chow-Yun Fat durant les seves vacances a Cancún. A darrere hi ha el que se suposa són els ulls d'en Satanàs Cor Petit. I la resta res, el títol fet amb WordArt.

Els més de 100 milions de dòlars de pressupost suposo i espero, pel seu bé, que se'ls hagin gastat per construir un impenetrable refugi en algun lloc inimaginable, perquè un cop els seguidors de la sèrie haguem vist la pel.lícula i esgotem el miserable crèdit que encara li donem; el necessitaran. I tant que el necessitaran. Aquesta xusma no ha fet una pel.lícula, han redactat una nota de suicidi. Tenen ganes de morir, però no sense abans haver destrossat a milions d'inocents. Morir matant, que diuen.