Tan fàcil com això

Quan era petit, recordo que les primeres pel.lícules (que no fossin de dibuixos animats) que vaig veure eren les que els meus tiets tenien gravades en cintes de video a casa els avis. He d’agrair, doncs, que la meva iniciació al món del cine fos amb grans clàssics de l’altura de Star Wars, Indiana Jones, Terminator, ET, Gremlins, Diry Dancing (perquè no dir-ho) i, entre moltes d’altres, una de les meves preferides: La Princesa Prometida.

Sobre aquesta última vull parlar. La Princesa Prometida ha entrat a la història del cinema perquè té una qualitat de la qual poques pel.lícules poden presumir: fa feliç. I ben mirat, té un mèrit enorme perquè no és una tasca fàcil, i molt menys si els ingredients són actors relativament desconeguts, elements típics i tòpics, i el pitjor/millor de tot: decorats de cartó-pedra. El títol no enganya i deixa entreveure què ens depara la següent hora i mitja, cosa que queda confirmada només als minuts de pel.lícula, quan l’avi Colombo entra a l’habitació del seu nét amb el conte i deixa anar tots els ingredients de cop: “esgrima, combates, torutras, venganzas, gigantes, milagros, persecuciones, fugas, amor verdadero”. I punt. Un conte de fades amb totes les de la llei.

Tot seguit, per mi, ve un dels millors trossos del film, perquè en dos minuts guisen, presenten i et fan menjar una història d’amor. Dic que és el millor perquè té, i no em canso de dir-ho, un mèrit enorme. Demostra que no són necessàries dues hores d’inesgotable conyàs per tocar-te la fibra amb una història d’amor clàssica. Cal dir, però, que la banda sonora hi juga un paper fonamental. És bonic perquè t’ensenya el gran valor que té la ficció: fa que passin coses que no passarien mai a la vida real, t’ho ensenya i, a pesar de tot, tu no et frustres perquè sigui així; sinó que simplement agraeixes que t’ho hagi ensenyat.

A partir d’aquí, el que veiem és el que se’ns diu al principi, ni més ni menys. El just i necessari per mantenir el somriure que se t’ha dibuixat tontament a la cara durant els primers minuts de cine, un parell o tres de seqüències per a la posteritat (“hola, me llamo Íñigo Montoya. Tu mataste a mi padre, preparate a morir”) i el final feliç de rigor. No vull explicar el desenvolupament dels fets per si algú s’interessés per veure-la.

Veritablement, he de dir que aconsegueix alegrar-te la vida durant l’hora i mitja que dura, i una bona estona posterior. De fet, i aquí ve la meva paraonia, en mirar la pel.lícula la història romàntica es trasllada a la vida real. L’especatador es converteix en la princesa Vadercap (sí, el que estic dient és molt nyonya), la pel.lícula és el criat Wesley i el diàleg fa així:

- Muchacho, alégrame la vida.

- Como desees.

Eus aquí el principi de la pel.lícula, per qui l'hi interessi.