Des-co-breix-laa

Suposo que molts de vosaltres, fervents lectors (ja-ja), també sou fervents seguidors de Ventdelplà, LA sèrie de TV3. De la mateixa manera, entenc que haureu seguit el culebrón en cadascuna de les diferents temporades i haureu observat que la cançó d'inici ha anat canviant a mesura que se succeïen. De la mateixa manera, suposo que haureu observat que he utilitzat el concepte "canviar" enlloc del concepte "evolucionar", i que m'he reprimit per no utilitzar un terme pitjor.

Si ho recordeu, al principi teníem la cançó de Gerard Quintana, denominació d'origen. Va tenir el seu èxit, ja que a més a més acompanyava una sèrie que esdevindria igualment magnificada per l'audiència catalana. Mr.Hippy, amb aquest tema, va aconseguir que als concerts que feia en solitari (o amb en Joel Joan) ja no li demanessin "l'Empordà", que ja és molt; però estava condemnat a que la gent reclamés enèrgicament la cançó de Ventdelplà. Al final no va poder més i van haver de canviar la cançó i el cantant, i aquí és on va entrar en acció Víctor d'OT. No diré res al respecte perquè ja vaig fer-ho al seu moment al meu fotolog.

La irrupció del mediàtic (?) Víctor va ser un fracàs rotund, ja que la seva màxima aportació va ser cantar al Bar Tramuntana mentre li feien brometes com "que bé que cantes, t'hauries de presentar en un concurs!". Televisió de qualitat, pura i dura. En aquesta etapa la cançó va canviar, començava a tenir versos entre ridículs i estúpids que recordaven més a un opening de Sailormoon que a un drama. Encara, però, passaven prou desapercebuts.

Total, que a tot fracàs li segueix una renovació, i aquí tenim la nova proposta musical (heu de clickar el link, que no sé posar vídeos aquí xD). Per fer-ho més fàcil, a continuació transcric la lletra:

Descobreix-te!
I sentiràs el bateg del món
Dia a dia busca el teu trosset de sòl.

Decideix-te!
Per cada rostre que et porti el món
Fes respirar el cor, tu decidiràs.

Fes respirar el cor, tu decidiràs!

Impressionant, eh? NO TÉ SENTIT! Són versos solts que rimen: “descobreix-te” amb “decideix-te”, “món” amb “món” i “decidiràs” amb “decidiràs”. O sigui, és el mateix que quan a Primària et fan escriure la teva primera poesia, però amb al diferència que a primària t’esforces per què les paraules que rimin siguin diferents.

A part, els versos entre sí no tenen cap mena de connexió. Descobreix-te. Posem que et descobreixes (a qui? A què?)…llavors sentiràs el bateg del món? D’acord que és una metàfora…però no hi pinta absolutament res. Després, suposant que t’hagis descobert i que hagis sentit el bateg del món, et diuen que busquis cada dia el teu trosset de sòl. No sé què dir-hi la veritat, només que he escrit “sòl” amb accent desitjant que realment digui això, perquè sinó no només no té sentit, sinó que, per més inri, fins i tot canviem d’astre, un astre que és tot gas i foc, al qual no et pots ni acostar. Com per matar-te a buscar-hi parcel.es per apropiar-te-les…

Segona estrofa: decideix-te per cada rostre que et porti el món. La frase no està del tot malament, és acceptable dins el que cap, menys per un petit matís: decidir implica descartar el que no decideixis. Així doncs, si et decideixes per cada rostre que et porta el món, realment no estàs decidint, estàs aglutinant.

I per acabar tenim el final estelar: fes respirar el cor, tu decidiràs. La frase aquesta de fer respirar el cor científicament resulta com una cossa als ous, així de clar. No obstant posem que l’acceptem (no tinc ganes d’allargar-me amb raonaments), ja que el més inquietant és el final: tu decidiràs. Decidiràs què? Si algú ho entén i m’ho explica, estaré molt agraït, jo ja no puc més.

Això sí, vull acabar amb una proposta del que podria ser la cançó de la següent temporada, a veure si en Benet i Jornet (que és una sola persona) ho veu i li agrada:

Construeix-te!

I sentiràs que el seguir és roent

És un llarg camí ple grans mussols.

Redueix-te!
No et perdis cap capítol de Digimon
Fes un entrecot, tu decidiràs !

Fes un entrecot, tu decidiràs !

En resum, la mateixa merda, però sense pretensions. Moltes gràcies i bon vent(delplà).

100% ejpañó

Estic on fire i aquest és el tercer post en tres dies que he passat per davant d'un ordinador. Perquè veigueu que a la Universitat també s'aprenen coses, vull compartir amb les masses quelcom que vaig aprendre a una classe d'economia aplicada i de l'empresa.

L'excèls professor ens va llegir un article que Nosequí va publicar al diari El País, on es feia una mena d'anàlisi sobre la importància de les importacions i el comerç internacional dins la societat espanyola, i de pas, denunciava aquells que estan en contra d'aquesta globalització i presumeixen de consumir únicament productoh ejpañoleh sense ser conscients que estan mentint i quedant com uns primos. El cos de l'article consistia en la descripció d'un dia normal i com ens anem trobant constantment amb productes foranis. El sr. Nosequí, doncs, estava fent una descripció del ciutadà estàndard, però sense adonar-se'n, a nivell connotatiu també estava fent la desrcripció de l'Homo ejpañolensis perfecte. Sense més preàmbuls, entrem en matèria.

Quan ens llevem, ens ja ens trobem amb el despertador fabricat a Taiwan i, en cas de dutxar-nos, amb aigua calenta escalfada amb gas d'Arabia Saudí. L'esmorzar és sense croissants ni madalenes i, per descomptat, sense cafè. Tot ve de fora. Amb la roba cal vigilar, ja que a España sí que hi ha fàbriques tèxtils, però moltes peces de vestir no es fabriquen aquí (o allí, pels puritans). Després ja toca anar a treballar. La majoria de mitjans de transport a motor venen de fora, ja que els que fabriquem nosaltres (o ells, pels puritans) s'exporten i no es venen a España mateix. A la feina hi ha nous problemes, ja que hi ha ordinadors estrangers...i paper!! El paper també ve de fora, sí. La jornada laboral passa i tornem cap a casa. A casa, per descomptat, es cuina sense gas i no es mira la televisió. Així doncs, cap a dormir.

Si llegim entre línies, veurem que l'Homo ejpañolensis correspon a aquest perfil:

1. Dorm molt, ja que va a dormir d'hora per avorriment i es lleva tard perquè no disposa de despertador (això ja implica arribar tard a la feina, com ha de ser).

2. És un paio molt dur perquè es dutxa amb aigua freda, ja que no la pot escalfar.

3. Com que no menja croissants, ha de variar la dieta menjant, per exemple, un bocata de garbanzos o de chorizo ibérico. I per beure, a falta de cafè i com que la llet és per la canalla...res millor que una bona ampolla de vi.

4. La poca garantia que ofereix l'origen de la roba fa que valgui més no arriscar-se i anar a per uns pantalons senzills i una simple samarreta imperio o, per deferència, anar sense samarreta.

5. El desplaçament a la feina es pot fer en cotxe, sempre que estigui fet aquí. Sinó també es pot anar a peu o en vespino.

6. L'home español treballa sense ordinador ni papers, de manera que ha de recórrer a altres materials més nacionals com el ladrillo o el guix.

Amb aquest perfil, encara que general, podem extreure alguna conclusió ràpida...i la diré en castellà, perquè el tema ho mereix...el hombre bravo ejpañó de a pie es OBRERO (i segurament treballa a la RENFE).











He dit.

Perdó, però sóc esquerrà

Escric això havent tornat d’un cap de setmana a Logroño. Què hi ha a Logroño? Bodegues i menjar, bàsicament. Ha estat una sortida de cap de setmana la mar d’entretinguda, una sortida cultural i gastronòmica, dos dies de menjar i beure vi sense parar, visites guiades per bodegues, la coneixènça de la magnífica noche logroñesa i unes quantes coses més.

El fet d’escriure una crònica del viatge, enumerar els productes degustats i explicar el procés d’elaboració del vi entenc que pot resultar pesat (almenys jo no ho llegiria), així que vull parlar d’una vanalitat que m’ha colpit especialment.

Resulta que avui diumenge hem anat a dinar al Restaurante-Asador San Roque de la localitat d’Alfaro, la Rioja. Després d’uns excel.lents entrants, i després de tot el dissabte menjant tapes i carn, he optat per demanar lluç al forn de plat fort. Això trastoca els plans del personal perquè s’ha de realitzar una operació delicada: canviar els coberts. M’han pres una forquilla normal i me n’han portat una de tres puntes (?) i el pitjor, m’han furtat el ganivet normal per portar-me el desconcertant ganivet del peix. Per si no sabeu com és, cosa que dubto, es tracta d’un ganivet sense serra, que acaba en una punta inútil i fa com un graonet entre el mànec i la part que (no) talla. És a dir, sembla una espàtula petita i estilitzada que només utilitzarien paletes homosexuals vestits amb monos de Gucci per fer els acabats d’una perruqueria de luxe per gossos de l’alta societat. Així per posar un context il.lustratiu.

Doncs, seguint amb el que deia, m’han portat aquest ganivet. Tot i els contratemps inherents al seu disseny n’hi ha un d’afegit: t’obliga, per ous, a agafar-lo amb la mà dreta. I sabeu què? Sóc ESQUERRÀ (i això vol dir que agafo el ganivet amb l’esquerra). Li he exposat el meu problema a una amable i perduda camarera, li he dit que jo era esquerrà i no sabia com posar-m’hi amb aquell ganivet. Ella m’ha mirat amb cara estranyada. De seguida he comprès que era perquè l’hi havia parlat en català; així que he rectificat ràpidament, però, tot i parlar-li en el seu idioma, ha mantingut la mateixa cara d’estaquirot. Veient que la cosa no tirava, l’hi he demanat directament un ganivet de peix per esquerrans. Llavors si que la cara d’estaquirot ha canviat i s’ha transformat en cara d’horror, com si l’hi hagués demanat filet d’unicorn o quelcom similar. Davant d’això, ho he deixat estar i he acabat menjant el lluç en plan destraler, com bonament he pogut.

El cas és que ara he fet una ullada a Google i els ganivets de peix per esquerrans existeixen. Existeixen! I en un suposat asador de categoria no en tenen, i no només no en tenen, sinó que et miren horroritzats si el demanes. Contemplen corpresos i aterroritzats un monstre esquerrà que intenta descol.locar-los, destruir-los, apartar-los del món real. Com si fóssim el maligne. Doncs en defensa nostra he de dir que hi ha esquerrans il.lustres: des de Beethoven, Picasso, da Vinci o Miquel Àngel, passant per Einstein, Alexandre el Gran, Napoleó o Nietzche; i fins a Woody Allen, Marilyn Monroe i Charles Chaplin. I no només aquestes, també hi ha Rafa Nadal, John McEnroe, Messi, Maradona, Zubizarreta i Rivaldo, entre moltíssim d’altres. M’agradaria saber si aquesta gent també ha (o havia) de fer firligranes per menjar peix en un restaurant ,o si per ells sí que tenen ganivets de peix per esquerrans.

L’esquerra no té res dolent, d’acord que fa que semblis patós perquè corres la tinta del bolígraf, topes constantment amb l’espiral de la llibreta i no saps retallar recte; però també és el cantó del cos on hi ha els òrgans importants, és l’hemisferi dominant del cervell, és l’opció política bona (per mi), és el seient lliure al costat de Déu Nostrusenyor (ja que a la dreta s’hi asseu l’amic Chus)…i és moltes altres coses que ara no em venen al cap. I jo ja en tinc prou amb haver de demanar perdó a vegades quan parlo en català, com per a sobre haver de demanar perdó per agafar el ganivet amb la mà “equivocada”. No cardem home, que estem al segle XXI.

PD: ¡Al loro! Que el ganivet de “tallar” el peix també s’utilitza per untar mantega. Almenys això s’acosta més a la funció de l’espàtula de posar ciment sobre una totxana. És un simple detall, com a curiositat.

Gràcies

Avui tinc un bon motiu per complir una mena de promesa que vaig fer fa temps: la de començar a escriure un blog. Realment, raons per escriure tampoc me n’han faltat últimament, però un servidor és dels que creu que el principi de qualsevol cosa és la part més important, ja que és el que marca la relació que tindràs amb allò (o amb aquell o amb aquella, el que sigui). Així doncs, necessitava un gran començament, un començament que es divisava a l’horitzó i que cada cop s’acostava més. I ahir (22 de maig) va arribar: Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (un títol que fa més per videojoc de la Sega que per una pel.lícula. Però és igual, perquè és Indiana Jones).

Com no podia ser d’altra manera, el dia de l’estrena vaig anar a veure la pel.lícula i tinc ganes de compartir què m’ha semblat. Alguns (molts), llegeixin això o no, poden entendre què significa l’arribada d’una quarta entrega. Alguns, com jo, amb prou feines podíem caminar quan es va estrenar Indiana Jones y la última cruzada, i hem hagut de conèixer el gran heroi anys després. Per tant, cal comprendre que és dolorós no haver sentit mai (fins ara) l’emoció de l’espera per veure l’Indy a la gran pantalla. El dolor, però, s’aguanta, perquè és Indiana Jones.

Quan Lucas i Spielberg es van ajuntar per crear aquest personatge no s’esperaven el que aconseguirien amb una sola pel.lícula: crear un mite, reinventar el cine d’aventures i, perquè no dir-ho, crear un nou gènere. Indiana Jones y el templo maldito va servir per confirmar-ho sobradament i Indiana Jones y la última cruzada és el postre ideal per un àpat cinematogràfic gairebé perfecte i irrepetible. No obstant, els humans sóm afamats, no en vam tenir prou i hem hagut d’esperar 20 anys pel ressopó. Però l’espera és indiferent, perquè és Indiana Jones.

Val a dir que aquest ressopó no és gaire res més que les sobres del (magnífic) dinar reescalfades i servides a taula amb una bona presentació. Això és dolent? No. És el mateix que t’havies menjat per dinar: ho disfrutes igual (o més), et llepes els dits, ets feliç mentre dura…i quan s’acaba en vols més. No has tastat res nou, però t’agrada. De fet, i ja parlant en termes cinematogràfics, la pel.lícula és un constant homenatge a sí mateixa i a tot el que va ser. No ens enganyem, el guió és fàcil i previsible (el final mateix és una suma d’Expediente X i La Mómia), fins i tot incoherent a vegades; els enigmes i paranys són superflus, té un parell d’errors evidents de muntatge i hi ha algun inpàs faltat de ritme que fa que més d’un desviï la mirada al rellotge. També podem parlar d’un abús d’efectes especials i d’alguna fantasmada excessivament fora de lloc (la tarzanada no es pot qualificar d’altra manera). Però no importa, és Indiana Jones.

He de dir que la pel.lícula em va agradar molt, moltíssim. A dalt de tot em referia a la importància del principi, i he de dir que el començament del film és senzillament estelar (deixant de banda la desconcertant mini-carrera amb la jovenalla). La millor manera concebible de retrobar-nos amb el gran Indiana. Les persecucions i les baralles són excel.lents, al més pur estil de la saga. A més a més, hi ha un valor afegit (seguint l’empremta de la ara penúltima entrega): la presència de bons secundaris. No hi és Sean Connery, i es troba a faltar, però Shia LaBeuf i Cate Blanchett (sens dubte la millor dolenta de les quatre pel.lícules) fan un gran paper i estan a l’altura. John Hurt resulta una decepció, perquè el seu personatge és intrascendent, però es compensa amb una de les grans estrelles: Karen Allen. El retorn de la chica Indy per excel.lència és pràcticament el millor de la pel.lícula. La trobada dels dos protagonistes i les situacions còmiques entre ells formen part del millor de la saga. Ah, i cal dir-ho, Harrison Ford està fet un xaval. El personatge li queda bé, el rejoveneix, ell i ningú més és Indiana Jones.

Menció a part té el final (no de la trama, sinó de la pel.lícula), Spielberg hauria de guanyar un Oscar per “com dir tantes i tantes coses en només 30 segons”. No desvetllaré el desenllaç per qui no hagi vist la pel.lícula i la vulgui veure, però sí que vull dir que aconsegueix que t’aixequis de la cadira per aplaudir. I és que hi ha moltes coses per aplaudir: el retorn del gran heroi, el retorn de Marion Ravenwood, la pel.lícula, el final en sí…però sobretot val la pena aplaudir per les dues hores de vida tan ben “perdudes” al cine. I és que, com va dir George Lucas abans de l’estrena: “només és una pel.lícula”. Jo crec que no només és això, perquè és Indiana Jones.

I ara, des d’aquí i ja per acabar, vull acabar com he començat i justificar així el títol del primer escrit del blog: GRÀCIES. I què cony, INDIANA JONES.