jueves, 5 de marzo de 2009

Ho haveu vist tots, no??!!! Al loro!

Ja ho sé, ja ho sé: cine, esports; esports, cine...Oscars, Mundo Deportivo. Però la cosa és clara, l'humor aquest fàcil de MD ja ralla la indecència i més quan és tan previsible i possiblement copiat. Sinó mireu el meu "estado" del Feisbuc ahir, amb els seus respectius comentaris (sinó es veu bé, podeu clickar sobre la foto i diria que es fa més gran)...


I tot seguit mireu el que he vist avui al matí, gairebé 11 hores després a la web de Mundo Deportivo...


Conspiració? Casualitat? Serendipia? El cas és que algú té problemes, però qui? Jo? El diari esportiu? Petrimisteri, Petriemoció...i en tot cas, visca el Barça.

lunes, 23 de febrero de 2009

Los Oscars 2009: leche con galletas

Un año más se han entregados los premios de la Academia hollywoodiense y un año más no hay grandes sorpresas, aunque sí muchos premios cuanto menos discutibles. Este, cinematográficamente hablando, deja bastante que desear, todo lo bueno ha llegado al final y, desde luego, los premios gordos estaba más que clarinete dónde caerían.

Slumdog Millionare pues, es la vencedora absoluta y, según mi opinión, merecida de esta edición con 8 estatuillas. Es una película perfecta de cara al público, para gustar a todo el mundo, y de hecho era la que llegaba con más fuerza, energía y frescura. Ahí no entran demasiadas discusiones, aunque sí se puede cuestionar el Oscar para director y guión adaptado. Vale la pena reflexionar por qué es “obligatorio” que los galardones para mejor director y mejor película van de la mano y hasta que punto es justo. No seré yo quién discuta el trabajo de Danny Boyle, pero hablando de propuesta cinematográfica creo que David Fincher y Ron Howard han demostrado sobradamente que merecían esta distinción, sobretodo el primero, que con el curioso caso de Benjamin Button ha canviado su estilo habitual en beneficio de la historia que tenía entre manos, con un resultado maravilloso que merecía algo más que una nominación. Ron Howard, por su parte, consigue que una película que va de dos tipos que charlan ante una cámara resulte trepidante e intensa, y me parece que no se ha reconocido suficientemente su trabajo.

Algo parecido ocurre con los premios a mejor guión (original y adaptado) que fueron para Milk y Slumdog Millionare. Con perdón, lo encuentro casi insultante. Slumdog Millionare es una grandiosa película, pero desde luego como adaptación el Lector le de mil vueltas y un par de docenas de patadas, del mismo modo que Wall-E pisa y repisa el guión de Milk. En este sentido, aprovecho para denunciar el disimulado menosprecio con que se ha tratado Wall-E, que no por ser una película de animación es una película menor. No fuera caso que una película menor gane un merecidísmo galardón que la distinga como la obra maestra que es. No hay más que ver el precedente de la Bella y la Bestia de Disney, cuya nominación a mejor película armó un revuelo de espanto.

Los premios para los actores pero, tengo que decirlo, no me parecen del todo mal. Sólo un poco. Se saldó la deuda historica con Kate Winslet y Heath Ledger recibió su último homenaje, aunque sea póstumo, por su extraordinaria interpretación del Joker, en el Caballero Oscuro. Pene también ganó el premio por méritos propios, aunque en este apartado creo que no hubiera pasado nada si la estatuilla hubiera caído del lado de la Duda, una película que tiene en su enorme reparto su mejor cualidad. El Oscar al mejor actor tiene más miga, ya que creo que Sean Penn no era el que más lo merecía, ya que Mickey Rourke se luce muchísimo más en el Luchador e incluso Frank Langella, interprentando a Richard Nixon en el Desafío: Frost/Nixon, estaba unos pasos por delante.

Así pues, aprovecho por decir, siempre a título individual, que Milk era el gran enchufe de la Acamdemia, que tiene unas raras preferencias por películas que van de la vida de un tipo y que siempre acaban siendo nominadas por el lucimiento del actor más que por la calidad de la cinta en cuestión. El enchufe de Milk y sus correspondientes premios pues, creo que no son más que una mala justificación ante la tremenda injustícia con la que se ha tratado a el Caballero Oscuro, ausente en las categorías gordas a pesar de ser uno de los mejores títulos de este curso cinematográfico y a la que los oscarillos técnicos (salvando el de Heath Ledger), sin duda saben a muy poco.

Con todo esto, opino que un año más los Oscars se van devaluando progresivamente año tras año, por las nominaciones, por premiados finales y, sobretodo, con el decurso de las galas, cada vez más aburridas, sin inventiva y con unos bajones de ritmo que hacen saltar bostezos al ritmo que bajan los cafés para los que tienen el valor seguir en directo la que en teoría es la gran fiesta del cine mundial.

jueves, 19 de febrero de 2009

Porra pels Oscars 2009

Aquí va la meva porra, que em pot deixar en evidència o em pot fer guanyar una aposta bastant estúpida, encara que tingui la seva gràcia. En fi, sense més prèambuls...

MEJOR PELÍCULA
"The curious case of Benjamin Button"
"Frost/Nixon"
"Milk"
"The reader"
"Slumdog millionaire"

(Clarament la millor de les 5, de les quals, dues estaven ja descartades per mi)

MEJOR DIRECTOR
David Fincher "The curious case of Benjamin Button"
Danny Boyle "Slumdog millionaire"
Gus Van Sant "Milk"
Ron Howard "Frost/Nixon"
Stephen Daldry "The reader"

(Millor peli, millor director. És gairebé de calaix)

MEJOR ACTOR PROTAGONISTA
Richard Jenkins "The visitor"
Frank Langella "Frost/Nixon"
Sean Penn "Milk"
Brad Pitt "The curious case of Benjamin Button"
Mickey Rourke "The wrestler"

(La resurrecció d'aquest home és un semi miracle, i es mereix l'Oscar. Brad Pitt flaqueja per la complexitat del personatge)

MEJOR ACTRIZ PROTAGONISTA
Anne Hathaway "Rachel getting married"
Angelina Jolie "Changeling"
Melissa Leo "Frozen river"
Meryl Streep "Doubt"
Kate Winslet "The reader"

(Ja per fer-li justícia d'una vegada)

MEJOR ACTOR SECUNDARIO
Josh Brolin "Milk"
Robert Downey Jr. "Trophic Thunder"
Heath Ledger "The dark knight"
Philip Seymour Hoffman "Doubt"
Michael Shannon "Revolutionary Road"

(Com no pot ser d'altra manera, és la gran estrella de la millor peli de l'any)

MEJOR ACTRIZ SECUNDARIA
Amy Adams "Doubt"
Penélope Cruz "Vicky Cristina Barcelona"
Viola Davis "Doubt"
Taraji P. Henson "The curious case of Benjamin Button"
Marisa Tomei "The wrestler"

(Perquè sí, m'agrada aquesta dona)

MEJOR PELÍCULA EXTRANJERA
"Waltz with Bashir" (Israel)
"The class" (Francia)
"The Baader Meinhof Complex" (Alemania)
"Revanche" (Austria)
"Departures" (Japón)

(Aquesta és la que he sentit anomenar més, així que aquí la poso)

MEJOR PELÍCULA ANIMADA
"Bolt"
"Kung Fu Panda"
"Wall-E"

(Impepinable!)


MEJOR GUIÓN ORIGINAL
Courtney Hunt "Frozen river"
Mike Leigh "Happy go lucky"
Martin McDonagh "In bruges"
Dustin Lance Black "Milk"
Andrew Stanton, Jim Reardon y Pete Docter "Wall-E"

(Per fer-li justícia, li ha de caure aquest premi)

MEJOR GUIÓN ADAPTADO
Eric Roth y Robin Swicord "The curious case of Benjamin Button"
John Patrick Shanley "Doubt"
Peter Morgan "Frost/Nixon"
David Hare "The reader"
Simon Beaufoy "Slumdog millionaire"

(Tots els meus dubtes són per aquesta categoria, però sincerament crec que és la millor adaptació)

MEJOR MONTAJE
"The curious case of Benjamin Button"
"Frost/Nixon"
"Milk"
"The dark knight"
"Slumdog millionaire"

(És senzillament fantàstic)

MEJOR BANDA SONORA
"The curious case of Benjamin Button"
"Slumdog millionaire"
"Defiance"
"Milk"
"Wall-E"

(També, sens dubte)

MEJOR VESTUARIO
"Australia"
"The curious case of Benjamin Button"
"The duchess"
"Milk"
"Revolutionary Road"

(Sam Mendes és un gran retratista, suposo que té números per guanyar)

MEJOR MAQUILLAJE
"The curious case of Benjamin Button"
"The dark knight"
"Hellboy II"

(És la base de la peli gairebé, i no és fàcil, així que per Fincher i els seus)


MEJORES EFECTOS VISUALES
"The dark knight"
"Iron Man"
"The curious case of Benjamin Button"

(Oscar de la basura, que suposo que guanyarà tots aquests Oscars tècnics per compensar la prèvia perculització)

miércoles, 18 de febrero de 2009

La mandra, motor de la humanitat

M’agradaria començar fent una apologia a la reflexió, ja que sovint dialogant i avançant pel camí de la divagació hom arriba a unes conclusions realment interessants. L’altre dia doncs, dialogàvem amb el meu company de pis i amic Oriol sobre la necessitat o, millor dit, el que molaria descobrir o inventar quelcom revolucionari que ens converteixi en personalitats podrides de calés i que ens solucionés part de la vida.

El que està clar és ningú es fa ric treballant a seques no aconsegueix res més que viure dignament, i si un vol més, valgui la redundància, ha de fer alguna cosa més, tot sovint il.legal. De totes maneres, hi ha un altre camí històricament fiable i provat amb fets més que consumats: no fotre pal a l’aigua.

Fem la vista enrere i repassem alguns dels descobriments que han donat rumb al progrés de la humanitat:

La teoria de la gravetat, d’Isaac Newton. Evidentment hi havia estudis previs i un coneixement de base, però la clau del descobriment va ser un dia en que el bo d’Isaac estava fent una migdiadeta sóta d’un pomer i li va caure una poma al cap, provocant-li la conseqüent il.luminació. Evidentment s’ha de ser un geni, es tracte de fixar-se bé en les coses i tenir un nivell d’estudis adequat; però el plus aquí no és altre que la soneta que et ve després de dinar i t’empeny a anar a dormir sóta un arbre.

Un cas similar és el de la penicilina, quan Alexander Fleming (que no Ian), va marxar de cap de setmana sense netejar les seves plaques de petri i els seus portaobjectes. En tornar i fer una ullada a la podridura que s’havia fet allà va descobrir el medicament clau, ingredient bàsic de tantes i tantes medicines actuals. De nou doncs, el pal que fot netejar-ho tot abans de plegar va afavorir la importantíssima troballa.

De totes maneres, no només la ciència viu de la cafreria, també la música. Keith Richards va tocar els acords de Satisfaction tot somnàmbul, sense saber què feia. Pel matí va veure que tenia una cinta gravada fins al final, la va escoltar, i de seguida va saber que allò seria una bomba, i així va ser. Steve Harris també va compondre el Number of the Beast, cançó que dóna nom al disc de consolidació i llençament mundial dels Iron Maiden, basant-se en un somni que havia tingut.

Si ens centrem la vista cap a casa, veiem que la cosa funciona igual. Un espanyol, sembla ser que un tal Emilio Bellvís, un dia va decidir fotre un pal en un drap per no haver-se d’ajupir per fregar el terra, cosa que brillantment va patentar amb el nom de “fregona” i es va solucionar la vida d’una manera espectacular. Igual que el català que va inventar els chupa-chups, que per haver d’estar tota l’estona xupant un caramel (que ja és ser gandul, però gandul dels grossos) també hi va clavar un palet i ho va patentar. I ara fins i tot té una marca d’ulleres de sol, el tio.

En definitiva, la tema convida a la reflexió i a prendre una iniciativa. No sé si es tracta de fer la migdiada a l’aire lliure, columpiar-se a la feina, dormir molt, prendre drogues, o clavar pals a les coses; però està bastant clar que l’esforç i la constància no són precisament essencials. De fet, moltíssims aparells i utensilis varis àmpliament extesos actualment, estan encaminats a estalviar esforços als usuaris: comandament a distància, microones, obrellaunes, thermomix, canvis de marxa automàtics, i mil i un més que ara no em venen al cap.

Així doncs, podem arribar a la conclusió que la mandra és el veritable motor evolutiu de la humanitat i, des d’aquí, us animo a no saltar-vos la migdiada, a escaquejar-vos de la feina o a fer el que sigui que se us acudeix que us pot servir per entrar amb lletres majúscules als annals de la història. Està demostrat que funciona.

viernes, 30 de enero de 2009

Si és que són uns caxondos...

Interrompo aquest llarg ostracisme d'actualitzacions, he de dir que causat per l'allau de feina, per fer un post llampec sobre una cosa que m'ha semblat espectacular. És sabut per molts que el diari esportiu Mundo Deportivo es caracteritza per les seves portadetes graciosetes amb jocs de paraula forçats però que molen tant per tot aficionat a llegir sobre esports. Al Crackòvia se n'encarden sovint, de fet. Per fer un tast veiem-ne un parell dels últims mesos que poden servir d'exemple...



Suposo que no hi ha massa res a comentar, és evident que la xispa salta per totes bandes amb tant d'enginy concentrat en una sola paraula. Ara bé, crec que a dia 29 de gener del 2009, amb motiu del derbi de Copa Barça-Espanyol (a Segunda, oé!), que per cert ha GUANYAT el Barça; s'han passat. A continuació la portada:


En fi, no sé, el que està clar és que a la redacció de MD ahir a la nit algú es va veure el cul i a hores d'ara encara deu estar comentant la broma amb els seus col.legues al bar. No és per menys, la veritat és que la brometa té mèrit. Derbi GUAPO... xD

sábado, 17 de enero de 2009

Arnold Schwarzenegger: el último gran actor


Seguramente podríamos definir al bueno de Arnold Schwarzenegger como un actor nefasto aunque enormemente aprovechado. O como mínimo así lo veo yo. El tío es una masa de músculos sin el más mínimo atisbo de talento interpretativo, claro está, pero por razones que tiene la vida ha llegado a ser un actor sobradamente reputado y una gran estrella de Hollywood. Eso sí, no lo saques del cine de acción porque se muere, y no hay más que ver desastres immundos como Un padre en apuros, Junior o Batman & Robin. De todos modos, dentro de su género, Chuache tiene en su haber el papel protagonista de algunas películas que se pueden calificar de “clásicos”, “obras maestras” o, en menor grado, “tremedamente buenas”.

Si seguimos un orden cronológico, la primera gran película que encontramos en la filmografía del susodicho pseudoactor es Conan el Bárbaro (1982). John Milius adaptó para el cine el personaje creado por Robert E.Howard varias décadas atrás. Fue él quién le dio el papel protagonista a un joven y fornido Schwarzenegger, que no tenía que hacer nada más que repartir mamporrazos por doquier en una historia de bárbaros, muy violenta e impactante para la época. Este bautizo, y la posterior comunión con la secuela Conan el Destructor, no pasaron inadvertidos para James Cameron, quién encontró en Chuache al tipo ideal para dar vida a una de las criaturas más míticas del Sci-fi: el Terminator. Y así fue, Terminator (1984) marcó un hito y un referente en el género de ciéncia-ficción y en el cine en general, y “Chuache” estaba allí. Varios años más tarde, repitió papel en Terminator 2: el Juicio Final (1991), seguramente una de las mejores películas que se han hecho nunca, y allí estaba Chuache poniendo cara de nada y soltando balazos y frasecillas míticas para la historia.

Así pues, los años 80 descubrieron un hombretón que entraba perfectamente en el estereotipo de “héroe de acción” que tanto abundaba esa época, junto a los Bruce Willis, Steven Seagal, Jean-Claude Van Damme, Silvester Stallone, Chuck Norris o Mel Gibson. En esta década prolífica, Chuache tuvo sus oportunidades, que aprovechó en películas de culto como Depredador (1987) o Desafío Total (1990), y alguna cinta de acción de las buenas: Comando (1985).

No obstante, llegaron los 90 y la llama del cine de acción se fue apagando. Ahí Chuache empezó a meterse en proyectos en los que no encajaba ni haciendo palanca, comedias de medio pelo y chorradas por el estilo que van muy bien para el bolsillo, pero mal para una carrera digna, dentro de lo que cabe (no le pidas que gane un Globo de Oro al pobre). Aún así, Arnold tenía dos grandes bazas y dos directores que lo conocían a la perfección y sabían como sacarle jugo: James Cameron (Terminator 1 y 2) y John McTiernan (Depredador). Con ámbos protagonizó dos películas de acción nada convencionales, estrechamente ligadas con la comedia, y que además suponen los dos mejores trabajos de Chuache como actor.

El buen humor es un poderoso aliado, y en el momento en que el cine de acción puro y duro tira poco, no hay nada como ponerle sátira y auto-parodia al asunto para ganarse la simpatía del público. Con estos ingredientes nos llega El Último Gran Héroe (1993) de la mano del mencionado McTiernan. Realmente es una propuesta original, la conexión entre realidad y ficción y un héroe de acción que entra en el mundo real y pasa a ser vulnerable como cualquier humano. Además, hay guiños estelares como el cartel de Terminator 2, que en el mundo ficticio aparece con el rostro de Silvester Stallone (ya que allí Chuache es un super-policía en vez de un actor).

También con altas dosis de buen humor encontramos Mentiras Arriesgadas (1994), de James Cameron, seguramente el director talismán de Scharzenegger. Se trata de una cinta de acción vibrante y espectacular, que se hace simpática por la humanización del héroe protagonista que acaba mezclando su vida familiar utópica con su trabajo. Sin duda una mezcla explosiva que nos regala grandes escenas gracias, sobretodo, a una brillante Jamie Lee Curtis.

En resumen, esta sería la cara amable de la trayectoria de Arnold Schwarzenegger en el mundo del cine, según mi opinión mucho más relevante que la cara mala (muy mala). En su vida política, por motivos obvios, prefiero no entrar. Sin duda es un mal actor, horrible, de hecho; pero tiene la innegable virtud de vender lo que promete, y en buenas manos nos ha regalado grandes momentos y grandes películas. Su parte de mérito tendrá, digo yo.

viernes, 9 de enero de 2009

Deixeu-la entrar! Per favor! Jaaaa!!!


A vegades un veu coses incomprensibles i per culpa d'això se'n perd d'altres de magnífiques. És a dir, d'acord que la pela mana, però trobo una absoluta burrada que ens deixin d'arribar pel.lícules increïbles perquè cap distribuïdora es vol jugar el coll per fer arribar una determinada cinta als cinemes del país. Aquest és el cas de Let the right one in, o com es titularà en español, Déjame entrar. Més que un títol sembla una súplica perquè una obra de tals credencials pugui ser gaudida pel públic amb bon gust. Com a dada, només comentar que Let the right one in es presentava a concurs al darrer festival de Sitges i que n'és la vencedora moral, perquè no va guanyar però va rebre unes crítiques molt bones. Tot i això, a España no s'estrenarà, en principi, fins a finals d'aquest 2009.

Let the right one in va de vampirs. Sí, és un tòpic i no, no heu vist pel.lícula semblant. De la meva boca ha sortit que Crepúsculo planteja una història amb molt de potencial, però també és un relat de cara a la galeria i que, tot i desmarcar-se una mica dels xupa-sangs habituals, no deixa de ser una història clàssica i espantosament superficial. LTROI (si se'm permet l'abreviatura), també juga a desmarcar-se dels vampirs erotico-festius que mostren els ullals a la mínima oportunitat, però remarca més que mai l'estampa d'assassí encarnissat sense ànima, com una viva imatge del diable a la terra. I és que un vampir és això, un ésser maleït que s'alimenta de sang humana i no suporta la llum del sol; no una colla de guaperes que monten orgies i li xuclen la sang a la joveneta de torn.

Comentat això, el vampir protagonista de la història és una encantadora, dolça i innocent nena. I la trama principal és que es va fent amiga d'un noi solitari, marginat a l'escola, que només troba comprensió i companyia a prop de la misteriosa nena. Arriba a ser tal el nivell d'afecte entre els dos, que ni tan sols li importa conèixer la veritat i formar part de tota la maldat que envolta la nena, fins que tots dos entren irremediablement a la vida de l'altre. Però no només és això, perquè altres personatges reben les conseqüències d'aquesta relació impossible i aquesta acció paral.lela és la que fa que l'espectador s'oblidi del romanticisme i s'adoni del surrealisme i la cruesa que envolta la relació de dos nens que estan sols enmig del fred i la neu d'Estocolm. A més, cal destacar que la pel.lícula fuig de les floritures i les escenes espectaculars, per dotar de realisme una història que podria ben passar si existissin els vampirs.

La mort, la solitud, la confiança i l'amor s'uneixen en aquesta pel.lícula (i novel.la) a la que no se li pot posar cap "però" perquè senzillament és perfecte en tot el seu conjunt. Fins i tot el final deixa satisfet a tothom, ja que les interpretacions que pot tenir són a gust del més apassionat dels romàntics o del menys creient en la bondat de les persones. Jo em reservo la opinió per qui vegi la pel.lícula i la vulgui comentar.