Quantum of Solace: sóta les ombres de Sean Connery i Jason Bourne

Per fi ha arribat una nova entrega de la inesgotable saga de James Bond, la qual cosa és sinònim d’entreteniment i diners ben invertits en una entrada de cine. S’esperava molt de Quantum of Solace (títol que ha despertat certes controvèrsies), sobretot després del salt de qualitat aconseguit amb Casino Royale. I ja ho dic d’entrada, a mi m’ha agradat. Suposo que James Bond per mi és com Indiana Jones: un valor segur. Naturalment agraeixo bones pel.lícules, però en aquest cas, simplement amb que disfruti una estona d’un bon espectacle em conformo.

Quantum of Solace és, en tota regla, una pel.lícula d’acció, segurament tota la que li faltava la seva predecessora, però també perd en qualitat i riquesa argumental. Precisament, aquí està un dels problemes, s’havia activat el debat de com seria la nova entrega de Bond comparant-la amb el Ultimatum de Bourne, i Bond surt perdent; perquè aquesta peli ha mamat, i molt, de la saga de Jason Bourne. De fet, literalment s’han copiat escenes (només cal veure la persecussió a peu per les teulades) i la manera de rodar les lluites cos a cos i les persecussions en cotxe. Sens dubte no és mala senyal, ja que Bourne ha marcat un camí, el problema és que Marc Foster no és Paul Grengrass i el domini que tenen un i altre de la càmera i l’espai no és el mateix, ja que a Quantum of Solace moltes vegades et perds, no saps què estan fent els persontges i no tens ni idea d’on són i on van; i això devalua la pel.lícula. Per contra, hi ha escenes fabuloses com la de l’opera, que serveixen de recordatori que no fan falta filigranes amb la càmera per muntar una gran escena; i aquí és on precisament radicava l’èxit de Casino Royale.

Amb tots els pros i contres, però, Daniel Craig segueix a la seva i construeix el seu James Bond. Les comparaciones amb Sean Connery són inevitables i cadascú pot fer els seus judicis de quin és millor, però no hi ha dubte que aquest personatge necessitava un reset important, i la cara de Daniel Craig era precisament el que necessitava. Un Bond que encara no s’ha forjat a si mateix, un Bond humà, fort, violent i fins i tot maldestre; però sense perdre elegància i aquell to arrogant tan característic. I de fet, d’això va la pel.lícula: d’un James Bond descontrolat que busca venjança i que intenta convertir-se en el Bond que vam conèixer ja a 007 contra del Dr.No. De fet, aquí és on entra en joc la noia Bond de torn, l’espectacular Olga Kurylenko, que dibuixa un personatge paral.lel al del protagonista, i gràcies a ella James Bond troba el camí que ha de seguir i que el converteix en l’espia conegut per tots. SPOILER Significatiu és, dons, que no se l’acabi tirant al final de la pel.lícula, com seria normal FI DE L’SPOILER.

Així doncs, aquesta trama introspectiva i la sobrecàrrega d’adrenalina resten punts a una pel.lícula d’espies que presumia de ser millor del que resulta ser al final. Aquella organització superhipersecreta i malvada queda en no-res i el dolent, que al principi aconsegueix neguitejar sols amb la presència, al final resulta ser un mitja-tita ni la meitat de carismàtic que el senyor Le Chifre (o com s’escrigui). Si hi sumem que Olga Kurylenko, que compleix perfectament, no és Eva Green (una de les millors chica-Bond de la història), la cosa cau respecte Casino Royale. Menys mal que Judi Dench no plega, perquè per mi, M no pot tenir cap altre rostre, i les rèpliques que constantment es donen amb Daniel Craig donen uns moments brillants a la pel.lícula.

Jo ja estic esperant la propera entrega, on s’ha de veure si realment Daniel Craig es converteix en el millor Bond de la història, on realment farà de James Bond. L’ombra de Connery és molt allargada, i la de Jason Bourne també; però aquest personatge té una força i una història que sobresurt d’aquestes ombres. Espero que l’elecció del director i de la història siguin bones, perquè Bond encara té corda per estona, i si va més enllà del pur entreteniment, millor. Per anar fent boca, de moment ja tenim el principi de la nova entrega, al final de Quantum of Solace, amb la música mítica, les boletes blanques i Daniel Craig dins d’un canó de pistola disparant a la càmera. Oh.

El post curiós: EEUU digievoluciona en...Catalunya!

Ha guanyat Obama. Això semblava clar des del principi, ja que John McCain és menys carismàtic que les patates que porten el seu nom. Però aquesta no és la qüestió principal, el més important era el que ja sospitava des de feia un temps: EEUU vol assemblar-se a Catalunya, i això significa unes quantes coses. Per començar, significa que Catalunya no és la primera potència mundial (no sóm ni un país reconegut, de fet), però sóm el mirall de la primera potència mundial. Per tant, els catalans ens consolidem com la nació més donada per la retaguardra de la història, ja que francesos, espanyols i americans ens han manegat com han volgut, i nosaltres contents. De totes maneres, segur que us estareu preguntant d’on he tret aquesta afirmació, així que procedeixo a explicar els pilars que sostenen la meva teoria.

Com que la notícia és l’elecció del president, comencem per aquí. Els americans es benglorien que han donat un pas endavant i que són tan igualitaris i ben parits que han escollit un negre com a cap d’Estat. Per començar és mentida que sigui el primer negre, el primer negre president d’EEUU va ser Morgan Freeman a Deep Impact. I segon, mirem a Catalunya: primer “país” que escull un president forani; recordem que el nostre Montilla no és català, sinó que és un immigrant andalús que ha portat el seu ‘salero’ fins a la Generalitat. És a dir, sóm la referència. Seguint amb la política, mirem el símbol del partit demòcrata: el burro demòcrata (que lleig queda dit així). No us recorda sospitosament al Burro Català? Un animal autòcton de les nostres terres fent de símbol de la democràcia nord-americana.

Seguint amb les coincidències, passem a la diada de Catalunya. Imagineu per on vaig. Nosaltres celebrem una dolorosa derrota, i els nostres amics transatlàntics també commemoren la cossa al cul més grossa que han rebut en els últims anys, i un dels pitjors de la seva història, en forma d’atemptat. Sé que no és culpa seva, però a ulls del món l’11-S no tindrà res a veure amb Catalunya, mai més.

En tercer lloc, l’idioma. Quin és el segon idioma més parlat a EEUU? El castellà. I a Catalunya? També! Trobo bastant rastrer i absurd que ens copiïn el segon idioma més parlat al país, però ells sabran.

Passem ara a un dels valors més importants de Catalunya : el Barça. A EEUU són del Barça. De fet, ara el club ha comprat una franquicia per fer un equip de futbol allà, ja no en tenen prou en veure els nostres cracks jugant partits de costellada a l’estiu, volen l’equip. A més, han escollit un líder negre, amb el cabell curt i unes orelles característiques…descripció que podria correspondre perfectament a Samuel Eto’o. Doncs sabeu què us dic, yankis? El nostre és més negre!

A més per si no fóra prou amb el futbol, també ataquen el segon esport de Catalunya: el bàsquet. Pau Gasol, Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Rudy Fernández, més endavant Ricky Rubio…se’ls van emportant tots per jugar a la seva NBA. Com si no tinguessin jugadors bons allà, que volen els nostres.

En fi, no són pocs els detalls que demostren que EEUU s’està transformant en Catalunya, de manera que ningú s’estranyi si d’aquí poc temps comencen a cuinar amb oli d’oliva i a menjar pa amb tomàquet i seques amb botifarra, mentre ballen sardanes o canten els Segadors. De moment, els embotits els hi porta Santi Santamaria i la cuina de luxe Ferran Adrià. God bless Catalunya, compatriotes.

El post seriós: Yes, we can?

Ha guanyat Barack Obama. La pregunta és, el món ha guanyat alguna cosa? Ja portem bastant temps xupant campanya electoral nord-americana i mig celebrant la victòria d’aquest senyor de color que arribaria a la casa blanca. La veritat és que tinc els meus recels, la campanya pro-Obama ha estat més que espectacular (ell mateix va ser del primer que va destacar en el seu discurs com a pre-president), i per tot arreu ens hem cregut que aquest home és una mena de messies que ha de canviar, que ha de millorar, el món. Començant per EEUU.

El cert és que el canvi va començar quan va guanyar-se el liderat del partit demòcrata, passant la mà per la cara a Hilary Clinton. La voluntat de canvi hi és, vaja. I així s’ha transmès a la resta de la gent, amb un inusual entusiasme i una forta convicció que EEUU està fent un pas endavant com a primera potència i aquest país està disposat a liderar la humanitat cap a un futur millor. Sona utòpic i una declaració d’intencions de cara a la galeria, però el cas és que els americans han quedat escarmentats amb George Bush i realment s’han cregut el missatge d’Obama. O si més no tenen veritables esperances en que el que ven aquest home es pot fer realitat, que per alguna cosa són els més ben parits del planeta.

Si una cosa tinc clara, és que amb Barack Obama hem guanyat una persona honesta. Quan va començar poc es creia ni que pogués arribar a lluitar per la presidència, i gràcies a moltíssima gent (i a l’excelent campanya electoral, repeteixo) que ha cregut en ell ha arribat a la presidència. Igualment, a Europa, el seguiment d’aquestes eleccions ha estat més intens que mai, fruit també de l’esperança que guanyés Obama. Durant el seu discurs després de la victòria, se’l veia emocionat i amb ganes, creient-se el que deia. O això, o és un gran actor, però realment sonava sincer.

Així doncs, el primer pas està fet. Independentment que sigui el primer negre en assolir la presidència, això només és una dada anecdòtica. No crec que els americans hagin votat pel color de la pell, han votat perquè han vist que el país no va com hauria de fer-ho i creuen que aquest senyor pot donar un nou rumb a la història dels EEUU. No ho tindrà fàcil, ha rebut una patata molt calenta, i més amb la crisi econòmica, però sembla que té un pla i té ganes de treballar dur. Per alguna cosa es comença, de moment tots estem contents i d’aquí uns anys hem de veure si realment estem satisfets. Yes, we can?