Llastrus televisivus

Sóc una mala persona i m’agrada riure-me’n dels errors dels demés. Sobretot de qui s’ho mereix, pel motiu que sigui, i sobretot de qui no conec i que no em mereix més respecte que l’inherent a la simple humanitat. Per això vull satisfer el meu plaer personal i enriure-me’n de les cadenes de televisió (o us pensaveu que sóc un monstre que disfruto amb les desgràcies de les persones? Hmm…).

Com tot ciutadà capitalista i immers en el sistema miro la televisió, no en sóc un gran addicte però la miro. Mirant la tele he après, doncs, la mística tècnica del zapping i sovint, quan la programació és paupèrrima (i reitero, sovint) la poso en pràctica. Això m’ha permès observar una cosa: hi ha diferents cadenes de televisió que tenen el que s’anomena un “llastre”. El llastre seria un presentador/presentadora que van contractar un mal dia per tal de fer un programa de màxima audiència que va fracassar estrepitosament i a les dues setmanes es va deixar d’emetre. Aleshores, la cadena perd un programa i guanya un individu en nòmina que cobra un dineral i no fa ni l’ou; un individu que s’ha de col.locar. Aquest és el moment clau, perquè és quan veus el llastre en qüestió que va passant sense pena ni glòria per diferents programes i franjes horàries, ja que l’han d’aprofitar com poden. No seria d’estranyar que el llastre sigui el que es difrassa de Pare Noel al sopar d’empresa de Nadal. Sense més preàmbuls, doncs, passem a descobrir qui són els llastres de la televisió d’aquest país anomenat España:

Cuatro: Núria Roca

Coneguda temps ençà perquè fou la presentadora del “Waku Waku” a Tele 5. Cuatro va decidir contractar-la per presentar el millor concurs del món ovalat i mundial: Factor X. El concurs no va passar de tenir un èxit estàndard i el temps d’emissió no va ser excessivament llarg. Resultat: LLASTRE. Per tal de justificar el sou que bonament l’hi deuen pagar, la van enxufar a presentar un altre concurs, “Tienes talento”. En aquest cas, les audiències van ser més que acceptables, però no suficients, ja que just acabar l’allau de talent que va guanyar un pseudo-Muchachito; es va posar a presentar un (altra vegada) concurs avorrit i poc emocionant: “El gran Quiz”. No sé si encara dura o no, però de moment ja anuncien la segona temporada de Factor X, així que la Núria Roca no deu estar del tot amortitzada, ja que sembla que surt més a compte muntar un concurs de merda que despatxar-la.

Ah, per cert, també ha tingut les seves aparicions en les pantomimes de l’Eurocopa, amb el “po-de-mos!” i aquestes històries.

Antena 3: Juan Imedio

Personalment el meu preferit. Aquest bon home va fitxar per Antena, la cadena de les grans cagades i les llargues pauses, per presentar ni més ni menys que…El Bus! El Bus, pels que no ho recordeu, va ser un reality show que A3 es va treure de la màniga just quan es va acabar Gran Hermano 1 a Tele 5. Van tenir la gran idea de fer exactament el mateix, però amb l’habitacle movent-se. Encara ric, m’agradaria conèixer el que va tenir aquesta genial idea, però possiblement a dia d’avui ja deu ser un cadàver descompost.

Com era d’esperar, doncs, el concurs va ser el fracàs més absolut de la història, després (o millor dit, abans) de “ellas y el sexo débil”, amb Ana –llama a los Miami- Obregón. La morterada de calés que cobrava el bigotut s’havia de justificar d’alguna manera, així que l’hi van donar la possibilitat de recuperar el mític “Precio Justo” per les tardes d’Antena 3. Fracàs. Tot seguit, tot i les seves aparicions a les gales “Inocente, inocente” fent de ganxo (ui sí, que creïble! I que graciós!) l’hi van donar el programa definitiu pels diumenges a la tarda: “Aeropuerto hello-goodbye”. El programa en qüestió era el senyor Bigoti Imedio que se n’anava a l’aeroport de Barajas amb una càmera i conversava amb la gent que corria per allà, tal qual, amb dos collons. Evidentment el programa es va deixar de fer després de dues emissions, que és molt, ja que el més normal hagués estat interrompre ja el primer programa per posar…no ho sé…Hulk, mateix.

Tele 5: Xavier Sardà

Aquest també mola bastant. El Sardà és un pobre home que amb els anys de passar les nits a Mart s’ha anat tornant boig de mica en mica i, tot i així, a Tele 5 decidiren mantenir-lo en nòmina i el posen on poden. Primer a “Duti-fri” o com se digui el copy-paste aquest d’Afers Exteriors. Bé, copiada tampoc, el Sardà viatja a llocs més recòndits, es fica en llocs més inòspits i tira la canya a transexuals colombians. Televisió d’entreteniment, en definitiva.

La segona feina de Sardà a Tele 5 és fer de jurat de “Tu sí que vales”, aquest cop si calc perfecte de “Tienes talento”, i sense comprar formats ni res. Almenys han tingut la dignitat de canviar el nom del programa i de fer seleccions menys acurades, ja que si no m’equivoco ja porten 5 edicions en menys d’un any o alguna bestiesa així. És ben bé que a España li sobra talent.

TV3: Mari Pau Huguet

Sí, a la tan nostrada cadena també hi ha un gran llastre. Si no m’equivoco, deu ser la única cara que s’ha mantingut a TV3 en tots i cadascun els 25 anys d’història. Ha fet programes de matins, ha fet magazíns de tarda, ha presentat l’en Directe, ens ha explicat la diferència entre els quarts i les campanades (tots recordem aquella bola de neu en tota la cara), ha passat pel Polònia i actualment la tenen col.locada ben tranquil.leta presentant el TVist els migdies, amb la seva colla de col.laboradors amb estudis de periodisme i, no obstant, mediocres.

Com que en el seu dia va rebutjar una milionària oferta d’EEUU per presentar allí un programa de tardes, TV3 va haver de millorar-li el contracte, així podien seguir comptant amb una professional del seu nivell durant molt més temps. He de dir que m’hagués fet gràcia veure-la parlant en anglès, comptant que cada vocable que articula en català ja és una cossa als ous prou important (no! No parla ni lleidatà, ni estàndard, ni suahili!).

En fi, em sembla que no falta ningú, així que aprofitaré les últimes línies per felicitar molt sincerament a la Roja per la seva contundent, incontestable, insultant i merescuda victòria a l’Eurocopa. També vull felicitar al meu amic Xavi per haver estat designat millor jugador del torneig (la treva continuarà fins que comenci la temporada, tros de llastre!!).

La palabra de Lineker

Escribo justo después del partido porque me jode que España esté en la final y escribo en castellano por que me entienda todo español que por casualidad lea esto. El fútbol es grandioso y miserable a la vez: el Madrí ganó la Liga, el Manchester Udt. la Champions en una injusta final i España está en la maldita final de la bendita Eurocopa. Me jode porque se lo han ganado y me jode porque buena parte del país está contenta por ello. Me jode porque los comentaristas de bar que retransmiten en Cuatro me hacen salir salpullidos por todo el cuerpo y me jode porque si España gana la final vamos a estar comiendo Roja durante, como mínimo, dos años.

Me jode no porque sea catalán, me jode porque no soy español y me obligan a serlo. Me jode porque cuando salgo a la calle sólo veo unos cabezahuecas tirando petardos y corriendo con el coche con la bandera y el toro. Estos españoles de Catalunya no están celebrando la victoria de España, están celebrando que los que no somos españoles como ellos estamos de mala leche. De todas formas, soy plenamente consciente de que lo que estoy diciendo es una mera generalización que no engloba a todos los buenos españoles, que los hay, y muchos.

Así, pues, me estoy quejando por qué sí? No, señoras y señores, me estoy quejando por envidia. Me encanta el fútbol, disfruto viendo cualquier buen partido y he gozado un montón viendo esta Eurocopa. Lo que me jode, es que no he podido vivirlo como la panda de pirados y frikis que veía en la tele, todos vestidos con los colores de su país, las caras pintadas, borrachos y todo el día de fiesta con sus conciudadanos europeos. Me jode porque mi país no está considerado como tal y, entre otras cosas, no puede jugar una Eurocopa. Yo tengo que conformarme con esperar a Navidad para que la FEF permita que mi país juegue un partido amistoso contra cualquier equipote de pasmarotes, llámese Ecuador, Eslovenia, Costa Rica o lo que sea. También me jode cantidad la hipocresía de la Federación Catalana, que por una vez que ha podido levantar un poquitín de polvo convocando a Bojan (quién ha renunciado a la Roja, para descansar) para un simple amistoso se ha cagado en los pantalones ante el posible castigo de papá Villar. Me jode porque el partido de navidades ya no cuela, no reivindica nada; sólo sirve para que una panda de ‘mamallons’ de 14 años que escuchan Obrint Pas vayan al Camp Nou pensando que hacen algo por la independencia y, eso sí, beban calimocho.

Por todo esto, sólo espero que el domingo 29, día de la gran final; se cumpla la no poco acertada frase célebre del mítico Gary Lineker, que decía que “el fútbol es un juego en donde juegan 11 contra 11 y al final gana Alemania”. Pues nada, que así sea. Y sinó, bendito fútbol.

Tan fàcil com això

Quan era petit, recordo que les primeres pel.lícules (que no fossin de dibuixos animats) que vaig veure eren les que els meus tiets tenien gravades en cintes de video a casa els avis. He d’agrair, doncs, que la meva iniciació al món del cine fos amb grans clàssics de l’altura de Star Wars, Indiana Jones, Terminator, ET, Gremlins, Diry Dancing (perquè no dir-ho) i, entre moltes d’altres, una de les meves preferides: La Princesa Prometida.

Sobre aquesta última vull parlar. La Princesa Prometida ha entrat a la història del cinema perquè té una qualitat de la qual poques pel.lícules poden presumir: fa feliç. I ben mirat, té un mèrit enorme perquè no és una tasca fàcil, i molt menys si els ingredients són actors relativament desconeguts, elements típics i tòpics, i el pitjor/millor de tot: decorats de cartó-pedra. El títol no enganya i deixa entreveure què ens depara la següent hora i mitja, cosa que queda confirmada només als minuts de pel.lícula, quan l’avi Colombo entra a l’habitació del seu nét amb el conte i deixa anar tots els ingredients de cop: “esgrima, combates, torutras, venganzas, gigantes, milagros, persecuciones, fugas, amor verdadero”. I punt. Un conte de fades amb totes les de la llei.

Tot seguit, per mi, ve un dels millors trossos del film, perquè en dos minuts guisen, presenten i et fan menjar una història d’amor. Dic que és el millor perquè té, i no em canso de dir-ho, un mèrit enorme. Demostra que no són necessàries dues hores d’inesgotable conyàs per tocar-te la fibra amb una història d’amor clàssica. Cal dir, però, que la banda sonora hi juga un paper fonamental. És bonic perquè t’ensenya el gran valor que té la ficció: fa que passin coses que no passarien mai a la vida real, t’ho ensenya i, a pesar de tot, tu no et frustres perquè sigui així; sinó que simplement agraeixes que t’ho hagi ensenyat.

A partir d’aquí, el que veiem és el que se’ns diu al principi, ni més ni menys. El just i necessari per mantenir el somriure que se t’ha dibuixat tontament a la cara durant els primers minuts de cine, un parell o tres de seqüències per a la posteritat (“hola, me llamo Íñigo Montoya. Tu mataste a mi padre, preparate a morir”) i el final feliç de rigor. No vull explicar el desenvolupament dels fets per si algú s’interessés per veure-la.

Veritablement, he de dir que aconsegueix alegrar-te la vida durant l’hora i mitja que dura, i una bona estona posterior. De fet, i aquí ve la meva paraonia, en mirar la pel.lícula la història romàntica es trasllada a la vida real. L’especatador es converteix en la princesa Vadercap (sí, el que estic dient és molt nyonya), la pel.lícula és el criat Wesley i el diàleg fa així:

- Muchacho, alégrame la vida.

- Como desees.

Eus aquí el principi de la pel.lícula, per qui l'hi interessi.

H.C. Barcelona

Què es pot dir sobre la crisi del Barça que no s'hagi dit ja? Suposo que res, però a tot culé que se senti culé segurament l'estarà consumint la ira i l'engoixa. Institucionalment és el club de la comèdia i de ben segur que no són pocs els no-barcelonistes que tenen uns abdominals com per rallar-hi formatge de tant riure.

No és just dir que Joan -Bacó- Laporta és el pitjor president de la història del club. Va tenir el mèrit d'arribar en un moment molt difícil i ens va rellançar al primer pla esportiu i mediàtic, a més de recuperar l'estabilitat econòmica que l'altre Joan, en Joan -aravaigifitxoavangaal- Gaspart, va destruir d'una manera aberrant. Joan -al loro- Laporta, a més a més, pot dir que ha estat el segon president que ha celebrat una Copa d'Europa. Cert. El problema és que l'equip de futbol el va construir el senyor Sandro Rossell. La marxa d'aquest home del club a priori no havia de suposar una caiguda en picat de l'entitat, havia fet la seva feina i ara només s'havia de mantenir, però aquí és on entra en acció un altre individu: Txiki -napiutdemerda- Beguiristain, l'home avalat per -omnipresent- Cruyff.

La tasca del Txiki-Txiki com a director tècnic sí que no té precedents, que amb la seva ineptitud i la seva mala gestió ha estat, per mi, el màxim responsable de l'enfonsament de l'equip de futbol. Ara ens vol vendre que fa grans fitxatge, però l'únic que fa és pagar a cop de talonari, amb diners blaugranes, la feina que han fet Monchi (Sevilla) o el secretari tècnic del Villareal (que ara mateix no sé com es diu) i que el nàpies també hauria d'haver fet. Em sembla vergonyós.

No obstant, el Barça no és només el futbol, tenim les seccions. Joan -que n'aprenguin- Laporta ha estat l'encarregat d'enfonsar les seccions però, això sí, invertint més diners que ningú. Parlem de bàsquet: en Joanla va començar fotent fora el gran Jasikevicious, pilar central del Barça campió de tot l'any 2003, perquè no l'hi volia pagar la fitxa. Mica en mica va anar desfent aquell equip i ho va rematar tot quan va voler donar la volta a la truita col.locant el tàndem Zoran -nom'enteroderes- Savic + Dusko -perdedor- Ivanovic. A més a més, no només es van fotre fora els grans jugadors, sinó que no se'n van fitxar de nous que els suplissin. L'excusa sempre era que el mercat fotia fàstig, però no obstant el Madrid trobava Bullocks i Reyes, el TAU Planinics i Mickeals i l'Unicaja Garbajosas i N'Dongs. Que curiós que tothom trobés grans jugadors menys els pòtols blaugranes. Nosaltres portem escombriaires de l'altura de Morandais, Neal i Devin Davis, que no han jugat enlloc més en tota la seva segurament miserable vida.

Parlem ara de la tercera gran secció: l'handbol. Després d'anys daurats guanyant-ho absolutament tot, va arribar un punt on ens mig arrossegàvem i guanyavem un títol per temporada per dos motius: errors aliens i Íker Romero. Aquest any, però, després de gastar-se una fortuna en fer una plantilla tan grenada de cracks com mancada de reserves, hem arribat al final de més de dues dècades arrebossades de títols.

Menció a part té el futbol sala, una secció històricament de merda que han intentat reflotar a cop de talonari i no han aconseguit ni arribar a la final de la lliga. Com que és un esport que no segueixo, tampoc m'importa.

I ja arribem al final: el hockey. Gràcies a déu/energia. Reconec que el hockey blaugrana és lamentable perquè per quatre duros fitxen els millors jugadors del món (que a sobre són catalans) i els posen a la pista. Llavors, és normal que ho guanyin tot, no té cap tipus de mèrit. De totes maneres, tenen una cosa que mola: una samarreta blaugrana i l'escut del Barça a la samarreta. Això significa que si guanyen títols, el Barça guanya títols. Trista manera d'assegurar el tret, però coses més rastreres s'han vist.

Així doncs, vull proposar que per dignitat canviïn el nom del club que, per mèrits propis, s'ha convertit en un maleït (perdó pels aficionats al hockey) club de hockey.

Visca el Hockey Club Barcelona i visca Catalunya.