Swingin' on a star

Ho haveu vist tots, no??!!! Al loro!

2009-03-05T11:48:00.006+01:00

Ja ho sé, ja ho sé: cine, esports; esports, cine...Oscars, Mundo Deportivo. Però la cosa és clara, l'humor aquest fàcil de MD ja ralla la indecència i més quan és tan previsible i possiblement copiat. Sinó mireu el meu "estado" del Feisbuc ahir, amb els seus respectius comentaris (sinó es veu bé, podeu clickar sobre la foto i diria que es fa més gran)...

I tot seguit mireu el que he vist avui al matí, gairebé 11 hores després a la web de Mundo Deportivo...

Conspiració? Casualitat? Serendipia? El cas és que algú té problemes, però qui? Jo? El diari esportiu? Petrimisteri, Petriemoció...i en tot cas, visca el Barça.

Los Oscars 2009: leche con galletas

2009-02-23T23:12:00.000+01:00

Un año más se han entregados los premios de la Academia hollywoodiense y un año más no hay grandes sorpresas, aunque sí muchos premios cuanto menos discutibles. Este, cinematográficamente hablando, deja bastante que desear, todo lo bueno ha llegado al final y, desde luego, los premios gordos estaba más que clarinete dónde caerían.

Slumdog Millionare pues, es la vencedora absoluta y, según mi opinión, merecida de esta edición con 8 estatuillas. Es una película perfecta de cara al público, para gustar a todo el mundo, y de hecho era la que llegaba con más fuerza, energía y frescura. Ahí no entran demasiadas discusiones, aunque sí se puede cuestionar el Oscar para director y guión adaptado. Vale la pena reflexionar por qué es “obligatorio” que los galardones para mejor director y mejor película van de la mano y hasta que punto es justo. No seré yo quién discuta el trabajo de Danny Boyle, pero hablando de propuesta cinematográfica creo que David Fincher y Ron Howard han demostrado sobradamente que merecían esta distinción, sobretodo el primero, que con el curioso caso de Benjamin Button ha canviado su estilo habitual en beneficio de la historia que tenía entre manos, con un resultado maravilloso que merecía algo más que una nominación. Ron Howard, por su parte, consigue que una película que va de dos tipos que charlan ante una cámara resulte trepidante e intensa, y me parece que no se ha reconocido suficientemente su trabajo.

Algo parecido ocurre con los premios a mejor guión (original y adaptado) que fueron para Milk y Slumdog Millionare. Con perdón, lo encuentro casi insultante. Slumdog Millionare es una grandiosa película, pero desde luego como adaptación el Lector le de mil vueltas y un par de docenas de patadas, del mismo modo que Wall-E pisa y repisa el guión de Milk. En este sentido, aprovecho para denunciar el disimulado menosprecio con que se ha tratado Wall-E, que no por ser una película de animación es una película menor. No fuera caso que una película menor gane un merecidísmo galardón que la distinga como la obra maestra que es. No hay más que ver el precedente de la Bella y la Bestia de Disney, cuya nominación a mejor película armó un revuelo de espanto.

Los premios para los actores pero, tengo que decirlo, no me parecen del todo mal. Sólo un poco. Se saldó la deuda historica con Kate Winslet y Heath Ledger recibió su último homenaje, aunque sea póstumo, por su extraordinaria interpretación del Joker, en el Caballero Oscuro. Pene también ganó el premio por méritos propios, aunque en este apartado creo que no hubiera pasado nada si la estatuilla hubiera caído del lado de la Duda, una película que tiene en su enorme reparto su mejor cualidad. El Oscar al mejor actor tiene más miga, ya que creo que Sean Penn no era el que más lo merecía, ya que Mickey Rourke se luce muchísimo más en el Luchador e incluso Frank Langella, interprentando a Richard Nixon en el Desafío: Frost/Nixon, estaba unos pasos por delante.

Así pues, aprovecho por decir, siempre a título individual, que Milk era el gran enchufe de la Acamdemia, que tiene unas raras preferencias por películas que van de la vida de un tipo y que siempre acaban siendo nominadas por el lucimiento del actor más que por la calidad de la cinta en cuestión. El enchufe de Milk y sus correspondientes premios pues, creo que no son más que una mala justificación ante la tremenda injustícia con la que se ha tratado a el Caballero Oscuro, ausente en las categorías gordas a pesar de ser uno de los mejores títulos de este curso cinematográfico y a la que los oscarillos técnicos (salvando el de Heath Ledger), sin duda saben a muy poco.

Con todo esto, opino que un año más los Oscars se van devaluando progresivamente año tras año, por las nominaciones, por premiados finales y, sobretodo, con el decurso de las galas, cada vez más aburridas, sin inventiva y con unos bajones de ritmo que hacen saltar bostezos al ritmo que bajan los cafés para los que tienen el valor seguir en directo la que en teoría es la gran fiesta del cine mundial.

Porra pels Oscars 2009

2009-02-19T23:18:00.004+01:00

Aquí va la meva porra, que em pot deixar en evidència o em pot fer guanyar una aposta bastant estúpida, encara que tingui la seva gràcia. En fi, sense més prèambuls...

MEJOR PELÍCULA
"The curious case of Benjamin Button"
"Frost/Nixon"
"Milk"
"The reader"
"Slumdog millionaire"

(Clarament la millor de les 5, de les quals, dues estaven ja descartades per mi)

MEJOR DIRECTOR
David Fincher "The curious case of Benjamin Button"
Danny Boyle "Slumdog millionaire"
Gus Van Sant "Milk"
Ron Howard "Frost/Nixon"
Stephen Daldry "The reader"

(Millor peli, millor director. És gairebé de calaix)

MEJOR ACTOR PROTAGONISTA
Richard Jenkins "The visitor"
Frank Langella "Frost/Nixon"
Sean Penn "Milk"
Brad Pitt "The curious case of Benjamin Button"
Mickey Rourke "The wrestler"

(La resurrecció d'aquest home és un semi miracle, i es mereix l'Oscar. Brad Pitt flaqueja per la complexitat del personatge)

MEJOR ACTRIZ PROTAGONISTA
Anne Hathaway "Rachel getting married"
Angelina Jolie "Changeling"
Melissa Leo "Frozen river"
Meryl Streep "Doubt"
Kate Winslet "The reader"

(Ja per fer-li justícia d'una vegada)

MEJOR ACTOR SECUNDARIO
Josh Brolin "Milk"
Robert Downey Jr. "Trophic Thunder"
Heath Ledger "The dark knight"
Philip Seymour Hoffman "Doubt"
Michael Shannon "Revolutionary Road"

(Com no pot ser d'altra manera, és la gran estrella de la millor peli de l'any)

MEJOR ACTRIZ SECUNDARIA
Amy Adams "Doubt"
Penélope Cruz "Vicky Cristina Barcelona"
Viola Davis "Doubt"
Taraji P. Henson "The curious case of Benjamin Button"
Marisa Tomei "The wrestler"

(Perquè sí, m'agrada aquesta dona)

MEJOR PELÍCULA EXTRANJERA
"Waltz with Bashir" (Israel)
"The class" (Francia)
"The Baader Meinhof Complex" (Alemania)
"Revanche" (Austria)
"Departures" (Japón)

(Aquesta és la que he sentit anomenar més, així que aquí la poso)

MEJOR PELÍCULA ANIMADA
"Bolt"
"Kung Fu Panda"
"Wall-E"

(Impepinable!)

MEJOR GUIÓN ORIGINAL
Courtney Hunt "Frozen river"
Mike Leigh "Happy go lucky"
Martin McDonagh "In bruges"
Dustin Lance Black "Milk"
Andrew Stanton, Jim Reardon y Pete Docter "Wall-E"

(Per fer-li justícia, li ha de caure aquest premi)

MEJOR GUIÓN ADAPTADO
Eric Roth y Robin Swicord "The curious case of Benjamin Button"
John Patrick Shanley "Doubt"
Peter Morgan "Frost/Nixon"
David Hare "The reader"
Simon Beaufoy "Slumdog millionaire"

(Tots els meus dubtes són per aquesta categoria, però sincerament crec que és la millor adaptació)

MEJOR MONTAJE
"The curious case of Benjamin Button"
"Frost/Nixon"
"Milk"
"The dark knight"
"Slumdog millionaire"

(És senzillament fantàstic)

MEJOR BANDA SONORA
"The curious case of Benjamin Button"
"Slumdog millionaire"
"Defiance"
"Milk"
"Wall-E"

(També, sens dubte)

MEJOR VESTUARIO
"Australia"
"The curious case of Benjamin Button"
"The duchess"
"Milk"
"Revolutionary Road"

(Sam Mendes és un gran retratista, suposo que té números per guanyar)

MEJOR MAQUILLAJE
"The curious case of Benjamin Button"
"The dark knight"
"Hellboy II"

(És la base de la peli gairebé, i no és fàcil, així que per Fincher i els seus)

MEJORES EFECTOS VISUALES
"The dark knight"
"Iron Man"
"The curious case of Benjamin Button"

(Oscar de la basura, que suposo que guanyarà tots aquests Oscars tècnics per compensar la prèvia perculització)

La mandra, motor de la humanitat

2009-02-18T20:49:00.004+01:00

M’agradaria començar fent una apologia a la reflexió, ja que sovint dialogant i avançant pel camí de la divagació hom arriba a unes conclusions realment interessants. L’altre dia doncs, dialogàvem amb el meu company de pis i amic Oriol sobre la necessitat o, millor dit, el que molaria descobrir o inventar quelcom revolucionari que ens converteixi en personalitats podrides de calés i que ens solucionés part de la vida.

El que està clar és ningú es fa ric treballant a seques no aconsegueix res més que viure dignament, i si un vol més, valgui la redundància, ha de fer alguna cosa més, tot sovint il.legal. De totes maneres, hi ha un altre camí històricament fiable i provat amb fets més que consumats: no fotre pal a l’aigua.

Fem la vista enrere i repassem alguns dels descobriments que han donat rumb al progrés de la humanitat:

La teoria de la gravetat, d’Isaac Newton. Evidentment hi havia estudis previs i un coneixement de base, però la clau del descobriment va ser un dia en que el bo d’Isaac estava fent una migdiadeta sóta d’un pomer i li va caure una poma al cap, provocant-li la conseqüent il.luminació. Evidentment s’ha de ser un geni, es tracte de fixar-se bé en les coses i tenir un nivell d’estudis adequat; però el plus aquí no és altre que la soneta que et ve després de dinar i t’empeny a anar a dormir sóta un arbre.

Un cas similar és el de la penicilina, quan Alexander Fleming (que no Ian), va marxar de cap de setmana sense netejar les seves plaques de petri i els seus portaobjectes. En tornar i fer una ullada a la podridura que s’havia fet allà va descobrir el medicament clau, ingredient bàsic de tantes i tantes medicines actuals. De nou doncs, el pal que fot netejar-ho tot abans de plegar va afavorir la importantíssima troballa.

De totes maneres, no només la ciència viu de la cafreria, també la música. Keith Richards va tocar els acords de Satisfaction tot somnàmbul, sense saber què feia. Pel matí va veure que tenia una cinta gravada fins al final, la va escoltar, i de seguida va saber que allò seria una bomba, i així va ser. Steve Harris també va compondre el Number of the Beast, cançó que dóna nom al disc de consolidació i llençament mundial dels Iron Maiden, basant-se en un somni que havia tingut.

Si ens centrem la vista cap a casa, veiem que la cosa funciona igual. Un espanyol, sembla ser que un tal Emilio Bellvís, un dia va decidir fotre un pal en un drap per no haver-se d’ajupir per fregar el terra, cosa que brillantment va patentar amb el nom de “fregona” i es va solucionar la vida d’una manera espectacular. Igual que el català que va inventar els chupa-chups, que per haver d’estar tota l’estona xupant un caramel (que ja és ser gandul, però gandul dels grossos) també hi va clavar un palet i ho va patentar. I ara fins i tot té una marca d’ulleres de sol, el tio.

En definitiva, la tema convida a la reflexió i a prendre una iniciativa. No sé si es tracta de fer la migdiada a l’aire lliure, columpiar-se a la feina, dormir molt, prendre drogues, o clavar pals a les coses; però està bastant clar que l’esforç i la constància no són precisament essencials. De fet, moltíssims aparells i utensilis varis àmpliament extesos actualment, estan encaminats a estalviar esforços als usuaris: comandament a distància, microones, obrellaunes, thermomix, canvis de marxa automàtics, i mil i un més que ara no em venen al cap.

Així doncs, podem arribar a la conclusió que la mandra és el veritable motor evolutiu de la humanitat i, des d’aquí, us animo a no saltar-vos la migdiada, a escaquejar-vos de la feina o a fer el que sigui que se us acudeix que us pot servir per entrar amb lletres majúscules als annals de la història. Està demostrat que funciona.

Si és que són uns caxondos...

2009-01-30T00:33:00.005+01:00

Interrompo aquest llarg ostracisme d'actualitzacions, he de dir que causat per l'allau de feina, per fer un post llampec sobre una cosa que m'ha semblat espectacular. És sabut per molts que el diari esportiu Mundo Deportivo es caracteritza per les seves portadetes graciosetes amb jocs de paraula forçats però que molen tant per tot aficionat a llegir sobre esports. Al Crackòvia se n'encarden sovint, de fet. Per fer un tast veiem-ne un parell dels últims mesos que poden servir d'exemple...

Suposo que no hi ha massa res a comentar, és evident que la xispa salta per totes bandes amb tant d'enginy concentrat en una sola paraula. Ara bé, crec que a dia 29 de gener del 2009, amb motiu del derbi de Copa Barça-Espanyol (a Segunda, oé!), que per cert ha GUANYAT el Barça; s'han passat. A continuació la portada:

En fi, no sé, el que està clar és que a la redacció de MD ahir a la nit algú es va veure el cul i a hores d'ara encara deu estar comentant la broma amb els seus col.legues al bar. No és per menys, la veritat és que la brometa té mèrit. Derbi GUAPO... xD

Arnold Schwarzenegger: el último gran actor

2009-01-17T17:50:00.005+01:00

Seguramente podríamos definir al bueno de Arnold Schwarzenegger como un actor nefasto aunque enormemente aprovechado. O como mínimo así lo veo yo. El tío es una masa de músculos sin el más mínimo atisbo de talento interpretativo, claro está, pero por razones que tiene la vida ha llegado a ser un actor sobradamente reputado y una gran estrella de Hollywood. Eso sí, no lo saques del cine de acción porque se muere, y no hay más que ver desastres immundos como Un padre en apuros, Junior o Batman & Robin. De todos modos, dentro de su género, Chuache tiene en su haber el papel protagonista de algunas películas que se pueden calificar de “clásicos”, “obras maestras” o, en menor grado, “tremedamente buenas”.

Si seguimos un orden cronológico, la primera gran película que encontramos en la filmografía del susodicho pseudoactor es Conan el Bárbaro (1982). John Milius adaptó para el cine el personaje creado por Robert E.Howard varias décadas atrás. Fue él quién le dio el papel protagonista a un joven y fornido Schwarzenegger, que no tenía que hacer nada más que repartir mamporrazos por doquier en una historia de bárbaros, muy violenta e impactante para la época. Este bautizo, y la posterior comunión con la secuela Conan el Destructor, no pasaron inadvertidos para James Cameron, quién encontró en Chuache al tipo ideal para dar vida a una de las criaturas más míticas del Sci-fi: el Terminator. Y así fue, Terminator (1984) marcó un hito y un referente en el género de ciéncia-ficción y en el cine en general, y “Chuache” estaba allí. Varios años más tarde, repitió papel en Terminator 2: el Juicio Final (1991), seguramente una de las mejores películas que se han hecho nunca, y allí estaba Chuache poniendo cara de nada y soltando balazos y frasecillas míticas para la historia.

Así pues, los años 80 descubrieron un hombretón que entraba perfectamente en el estereotipo de “héroe de acción” que tanto abundaba esa época, junto a los Bruce Willis, Steven Seagal, Jean-Claude Van Damme, Silvester Stallone, Chuck Norris o Mel Gibson. En esta década prolífica, Chuache tuvo sus oportunidades, que aprovechó en películas de culto como Depredador (1987) o Desafío Total (1990), y alguna cinta de acción de las buenas: Comando (1985).

No obstante, llegaron los 90 y la llama del cine de acción se fue apagando. Ahí Chuache empezó a meterse en proyectos en los que no encajaba ni haciendo palanca, comedias de medio pelo y chorradas por el estilo que van muy bien para el bolsillo, pero mal para una carrera digna, dentro de lo que cabe (no le pidas que gane un Globo de Oro al pobre). Aún así, Arnold tenía dos grandes bazas y dos directores que lo conocían a la perfección y sabían como sacarle jugo: James Cameron (Terminator 1 y 2) y John McTiernan (Depredador). Con ámbos protagonizó dos películas de acción nada convencionales, estrechamente ligadas con la comedia, y que además suponen los dos mejores trabajos de Chuache como actor.

El buen humor es un poderoso aliado, y en el momento en que el cine de acción puro y duro tira poco, no hay nada como ponerle sátira y auto-parodia al asunto para ganarse la simpatía del público. Con estos ingredientes nos llega El Último Gran Héroe (1993) de la mano del mencionado McTiernan. Realmente es una propuesta original, la conexión entre realidad y ficción y un héroe de acción que entra en el mundo real y pasa a ser vulnerable como cualquier humano. Además, hay guiños estelares como el cartel de Terminator 2, que en el mundo ficticio aparece con el rostro de Silvester Stallone (ya que allí Chuache es un super-policía en vez de un actor).

También con altas dosis de buen humor encontramos Mentiras Arriesgadas (1994), de James Cameron, seguramente el director talismán de Scharzenegger. Se trata de una cinta de acción vibrante y espectacular, que se hace simpática por la humanización del héroe protagonista que acaba mezclando su vida familiar utópica con su trabajo. Sin duda una mezcla explosiva que nos regala grandes escenas gracias, sobretodo, a una brillante Jamie Lee Curtis.

En resumen, esta sería la cara amable de la trayectoria de Arnold Schwarzenegger en el mundo del cine, según mi opinión mucho más relevante que la cara mala (muy mala). En su vida política, por motivos obvios, prefiero no entrar. Sin duda es un mal actor, horrible, de hecho; pero tiene la innegable virtud de vender lo que promete, y en buenas manos nos ha regalado grandes momentos y grandes películas. Su parte de mérito tendrá, digo yo.

Deixeu-la entrar! Per favor! Jaaaa!!!

2009-01-09T20:03:00.004+01:00

A vegades un veu coses incomprensibles i per culpa d'això se'n perd d'altres de magnífiques. És a dir, d'acord que la pela mana, però trobo una absoluta burrada que ens deixin d'arribar pel.lícules increïbles perquè cap distribuïdora es vol jugar el coll per fer arribar una determinada cinta als cinemes del país. Aquest és el cas de Let the right one in, o com es titularà en español, Déjame entrar. Més que un títol sembla una súplica perquè una obra de tals credencials pugui ser gaudida pel públic amb bon gust. Com a dada, només comentar que Let the right one in es presentava a concurs al darrer festival de Sitges i que n'és la vencedora moral, perquè no va guanyar però va rebre unes crítiques molt bones. Tot i això, a España no s'estrenarà, en principi, fins a finals d'aquest 2009.

Let the right one in va de vampirs. Sí, és un tòpic i no, no heu vist pel.lícula semblant. De la meva boca ha sortit que Crepúsculo planteja una història amb molt de potencial, però també és un relat de cara a la galeria i que, tot i desmarcar-se una mica dels xupa-sangs habituals, no deixa de ser una història clàssica i espantosament superficial. LTROI (si se'm permet l'abreviatura), també juga a desmarcar-se dels vampirs erotico-festius que mostren els ullals a la mínima oportunitat, però remarca més que mai l'estampa d'assassí encarnissat sense ànima, com una viva imatge del diable a la terra. I és que un vampir és això, un ésser maleït que s'alimenta de sang humana i no suporta la llum del sol; no una colla de guaperes que monten orgies i li xuclen la sang a la joveneta de torn.

Comentat això, el vampir protagonista de la història és una encantadora, dolça i innocent nena. I la trama principal és que es va fent amiga d'un noi solitari, marginat a l'escola, que només troba comprensió i companyia a prop de la misteriosa nena. Arriba a ser tal el nivell d'afecte entre els dos, que ni tan sols li importa conèixer la veritat i formar part de tota la maldat que envolta la nena, fins que tots dos entren irremediablement a la vida de l'altre. Però no només és això, perquè altres personatges reben les conseqüències d'aquesta relació impossible i aquesta acció paral.lela és la que fa que l'espectador s'oblidi del romanticisme i s'adoni del surrealisme i la cruesa que envolta la relació de dos nens que estan sols enmig del fred i la neu d'Estocolm. A més, cal destacar que la pel.lícula fuig de les floritures i les escenes espectaculars, per dotar de realisme una història que podria ben passar si existissin els vampirs.

La mort, la solitud, la confiança i l'amor s'uneixen en aquesta pel.lícula (i novel.la) a la que no se li pot posar cap "però" perquè senzillament és perfecte en tot el seu conjunt. Fins i tot el final deixa satisfet a tothom, ja que les interpretacions que pot tenir són a gust del més apassionat dels romàntics o del menys creient en la bondat de les persones. Jo em reservo la opinió per qui vegi la pel.lícula i la vulgui comentar.

Dexter Morgan: sanguinari assassí i millor persona

2009-01-08T22:07:00.008+01:00

Podria parlar detingudament de l’eminent Antonio -publicity- Noguero, però aquesta secció de Grans Personatges està reservada a personatges de ficció i així seguirà fins que a mi em sembli. Per això el següent protagonista és Dexter Morgan, protagonista de la sèrie Dexter.

En poques paraules, podríem dir que Dexter Morgan és el dolent bo. Es tracta d’un especialista forense que treballa per la policía de Miami analitzant mostres de sang, però amb la curiosa afició d’assassinar a sang freda en les seves estones lliures. De fet no és una afició, és una necessitat. El pobre, quan era un nen petit, va ser trobat a l’escena d’un crim cobert de sang: havien assassinat en plan bèstia a la seva mare davant seu, cosa que l’hi va causar un profund trauma i li va forjar una personalitat més aviat monstruosa. Bé, “personalitat” és un dir, perquè el noiet des de petit que té sed de sang i la imperiosa necessitat de matar, l’unica cosa que li pot generar alguna emoció.

D’això se n’adona el seu pare adoptiu, el policia que el troba a l’escena del crim, i com a bon pare intenta educar el seu fill per tal que aquest sigui capaç de dosificar els seus capricis i, d’alguna manera, treure’n una utilitat. El papa l’educa perquè aprengui a escollir les seves víctimes (criminals que han sortit impunes “gràcies” al sistema judicial) i perquè prengui les mesures necessàries per no ser descobert. Aquesta part inclou la construcció d’un caràcter que realment no té, perquè resulti simpàtic, tingui amics, nòvia i, en definitiva, perquè fingeixi que té una vida normal. I el cas és que ho aconsegueix de sobres, perquè Dexter realment és un paio la mar d’encantador que a tots ens encantaria tenir com a amic.

Amb tot això, la sèrie posa a prova constantment els dos Dexters, el que és i el que fingeix ser, i li va donant nous matissos a un personatge molt definit i en constant evolució. Especial menció té una tercera temporada absolutament extraordinària.

Val a dir que el fet de ser un personatge de sèrie fa que sigui molt més fàcil construir-lo i aprofitar-lo fins a la última góta, però no treu mèrit a que en aquest cas s’hagi dibuixat un ésser amb unes possibilitats enormes a qui no l’hi acompanyen prou els secundaris. Tot al contrari que al Dr.House, el qual també trobo fantàstic, però que en un parell de temporades va esgotar tot el que podia donar de sí fins a convertir-se, a l’espera d’una poc probable sorpresa, en un rastre cada cop més perdut del que va ser.

Déu baixa i...

2009-01-08T19:58:00.002+01:00

...ens treu un examen! Jo pensava, o millor dit, tenia molt clar que aquesta carrera (Publicitat i RRPP de la UAB) era can pixa per mil i un motius, però el que ha passat avui ja no té nom. Pot passar que un profe es deixi els examens fotocopiats a casa, que canvïi exam per treball o qualsevol altra cosa mitjanament raonable. Però no, resulta que nosaltres molem tant que una pressumpte eminència mundial de les relacions públiques que tenim per profe ha arribat a classe i no ens ha passat l'examen que teniem avui, i pel qual uns quants (entre els que no m'incloc) havien estudiat de valent.

La sensació que tens al veure que el mateix puto amo de profe va parlant com si ni sapigués que s'havia de fer l'examen, amb tota la classe plena (cosa per la qual s'hauria d'haver estranyat un xic), és difícil de descriure. Jo m'imagino que ha de ser alguna cosa com els homes que van descobrir que la terra era rodona o com el protagonista de el show de Truman quan descobreix que tot el que coneix és una farsa. La veritat és que, tot i l'alegria, el primer que se sent és una sorpresa d'aquelles que et treuen la respiració i et deixen corprès. És curiós com es barregen les rialles d'alguns amb la desolació dels altres (els 'primos' que han estudiat per tal parida d'assignatura). I el millor de tot és el Mestre ens ha deixat anar, abans d'entregar el treball que teníem pendent, que tots tindríem un 7. Un 7!! Doncs gràcies, eminència.

En fi, és un post més aviat fotologuístic per compartir una experiència que mai m'hagués imaginat que viuria. I si ho llegeix algú de la meva classe, m'entendrà.

L'any nou, la vella cançó

2008-12-31T14:06:00.001+01:00

Any nou, vida nova; qui no folla per cap d’any no folla en tot l’any…pamplines. I aquí estic jo, sol com un mussol, renegant de la festa més odiosa mai concebuda i sens dubte, de l’estafa més espectacular mai vista. Posem que sí, que realment el desembre és l’últim mes de l’any (que també podria ser març, per exemple) i que s’ha de fer una festa per celebrar l’any nou. Això justifica que TOT sigui més car del normal? Hi ha alguna explicació lògica que faci que gent que ni t’importa vingui a felicitar-te? Jo crec que no.

Ben bé què és l’any nou? Racionalment, podem considerar un nou any quan es repeteix el cicle de les estacions. Té sentit. No obstant, gràcies a les avançades tècniques tecnològiques i, sobretot, químiques, les estaciones no ens importen gaire més que per qüestions culturals com anar a esquiar, anar a la platja o sofrir una insuportable al.lèrgia.

Així doncs, l’alegria de rebre un nou any no respon a demandes econòmiques (parlant del sector primari, es clar) i/o racionals, també és una qüestió merament cultural que s’ha anat engreixant amb els anys fins a convertir-se en un motiu ineludible de falsetat i de celebració descontrolada. L’arribada de l’any nou simbolitza la celebració del triomf no aconseguit i dels propòsits incomperts que queden enrere. El nou any vol ser una injecció d’esperança i nous objectius, quan definitivament trobarem un sentit, un rumb o un destí satisfactori a la nostra vida. Jo no hi crec, ja ho dic ara. Tot seguirà igual de bé o de malament que abans i no canviarà només perquè variem l’últim número de la data; però una cosa sí que és segura: començarem aquesta nova vida amb ressaca, que ja és com agafar-se un descans abans de posar-se a fer la feina, i converteix els propòsits de canvi de vida en una broma la mar d’irònica. Per mi l’any nou de cadascú és l’aniversari, que com a mínim té un cert valor i val la pena celebar. A més, t’estalvies de fer bona cara a tot quisqui perquè la majoria no sabran que aquell dia fas anys i no et felicitaran hipòcritament.

En fi, que cadascú celebri el que cregui que ha de celebrar, aprofitant que el 31 a la nit hi ha festa assegurada, però felicitar l’any nou…no, gràcies.

Las 10+1 películas más destacadas del 2008. Personal y transferible.

2008-12-29T22:52:00.005+01:00

Antes que nada, debo matizar que he ignorado vilmente los metrajes que en su día ya fueron nominados a los Oscars 2008, como Juno o No es país para viejos, que también entrarían en esta personal lista. No obstante, como ya fueron cualificadas de alguna forma, ha decidido dejar espacio para otras películas no menos interesantes que hemos podido ver este año.

11. Iron Man

Sí, cine de palomitas a saco, pero sin duda Iron Man ha sido un éxito tan rotundo como inesperado, ni que fuera por el poco tirón de este superhéroe en nuestro país. De todas formas, esta película entretenida, con buen humor y, sobretodo, con un sublime Robert Downey Jr. tiene suficientes cualidades como para situarse un peldaño por encima dentro de sus posiblidades iniciales, y por eso la considero una de las películas del año.

10. Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal

No por buena, no por espectacular, sinó por esperada. Desde luego el nivel de esta cuarta entrega de Indy está muy por debajo de la saga que recordamos, pero ni el pastizal de efectos especiales ni el flojo guión empañan el entrañable (y notablemente entretenido) regreso de el gran emblema del cine de aventuras: Indiana Jones.

9. JCVD

A estas alturas no tiene precio ver como las viejas glorias se reivindican y demuestran que todavía tienen mucha guerra que dar. Stallone volvió a lo grande con los notables títulos Rocky Balboa y, sobretodo, John Rambo. Bruce Willis, para mi un gran actor, demostró que John McLane tiene cuerda para rato en La Jungla 4.0 i Jean-Claude Van Damme ha demostrado con esta película que el tío es un actor de verdad. El hecho de interpretarse a sí mismo no sabría de decir si le da o que le quita mérito, pero la verdad es que indiferente no deja. Además JCVD es una película interesante, profunda y que dura una hora y media. Vale la pena!

8. Mamma Mia!

Otra sorpresa y otro taquillazo. A pesar del musical que llevaba tiempo circulando por los teatros de medio mundo, la película del musical Abba sorprendió a todo el mundo por su gran puesta en escena y por el buen rollo que repartía por doquier. De hecho, más que de película se podría calificar de "fenómeno" (no fueron pocos los que la vieron dos e incluso tres veces al cine!). Una Meryl Streep formidable en plan diva y actores como Pierce Brosnan (James Bond!) o Stellan Skarsgard haciendo el paripé y una musica más que pegadiza son ingredientes suficientes, como mínimo, para pasarlo bien con Mamma Mia.

7. Los Cronocrímenes

He hablado de la opera prima de Nacho Vigalondo en un post anterior, y me reafirmo en que es una película realmente buena, con un guión que peca incluso de demasiada perfección y que demuestra que para hacer una buena película tan solo hace falta una buena idea (y talento, claro).

6. El Tren de las 3:10

También he hablado de ella y también me reafirmo en que me lo pasé de maravilla con la película. Christian Bale está estupendo y Russell Crowe va sobrado, y todo dentro de una historia sencilla con un constante rifi-rafe entre el bien y el mal, personados en cada uno de los personajes, y que se mezclan para dar a la película ese punto de atrevimiento que la lleva más allá de un western convencional y la hace más interesante. Y sí, por supesto que hay tiros y explosiones.

5. Buscando un beso a medianoche

Sorpresa! Se estrenó recientemente y no la he visto en ningun cine multisala, lo cual me entristece porque al no haberse hablado mucho de ella hará que pase más bien sin pena ni gloria por algunas salas independientes. Buen humor, personajes entrañables azotados por la vida, encuentros y desencuentros, fuerte carga emocional, etc. Hay de todo, es una especie de mezcla entre Clerks y Antes del amanecer, pero más del rollo reflexivo e independiente. Vale la pena.

4. Camino

La Gran Obra del cine español para este 2008. Se trata de una película que se tambalea entre la maestría y la desfachatez. La polémica que envuelve el metraje, y más tratándose de un tema delicado y una historia real, hace imposible que sea del gusto de todo el mundo; aunque nadie puede pasar por alto el extraordinario trabajo de Javier Fesser en la dirección, el poderoso reparto y, sobretodo, la fuerza de esta desgarradora historia que no deja indiferente a nadie con una pizca de moralidad.

3. Tropic Thunder

La gamberrada del año. Ben Stiller se desmelena como gran capitán de una nave en forma de película bélica. Stiller pincha y corta que da gusto, lleva las situaciones al límite y sale con un producto espectacular entre manos. Además, la historia jamás cae en los tópicos a pesar de mamar de todos los habidos y por haber en el cine de bélico y de acción. Añadiendo a Robert Downey Jr., de nuevo espectacular; a Tom Cruise bailando y unos trailers iniciales desternillantes, qué tenemos? Una gozada de película para pasarlo tremendamente bien. Y tan bien!

2. Wall-E

Supongo que no puedo añadir nada que no se haya dicho ya sobre esta enternecedora historia del robot Wall-E, seguramente uno de los personajes más entrañables jamás creados. Desde luego, se trata de una auténtica obra maestra de la animación y de una buena película que habla de la humanidad a través de unos androides protagonistas, mucho más humanos que los humanos que aparecen en la película (y que muchos de los que viven hoy en día, desde luego). Los niños lo pasarán bien y los adultos quizás aprendamos algo. Deberíamos, vaya.

1. El Caballero Oscuro

Una de las mejores películas de los últimos años e, indudablemente, la mejor de este 2008 que nos deja. La verdad es que convertir una película de superhéroes en una película casi de culto tiene su mérito, pero es lo que tiene cuando se juntan un talentoso director, un sobresaliente reparto, un buen guión y ambición y ganas de aportar algo más que entretenimiento del bueno. El Caballero Oscuro, pues, lo tiene absolutamente todo y no creo que sea necesario ser seguidor de Batman para disfrutar de esta película. Además, hay que decirlo, supongo que la muerte de Heath Ledger, gran artífice de este éxito, ha contribuido a agrandar la leyenda(?) de El Caballero Oscuro. Y como diría el amigo Schuster, "no hay que decir nada más".

Jean-Baptiste Grenouille: el monstre incomprès

2008-12-28T17:55:00.006+01:00

L'altre dia vaig veure que per Antena 3 emetien El Perfume, pel.lícula (bastant molt ben aconseguida, per cert) basada en la popular novel.la de Patrick Süskind. Evidentment no vaig veure la pel.lícula sencera, ja que les pauses publicitàries d'A3 indignen al més pacient dels televidents (que precisament no sóc jo), però sí que em va donar una idea per omplir una mica aquest blog. La qüestió és que tant el cine, com la literatura o la televisió estan plens de personatges realment extraordinaris i, precisament, crec que Jean-Baptiste Grenouille, protagonista de El Perfume, n'és un.

Grenouille és un nen que mai hauria d'haver nascut, fill no desitjat d'una peixetera a la França del segle XVIII. De fet, tan aviat com neix la seva mare té la intenció de deixar-lo morir envoltat de tripes de peix, però el sentit de supervivència del nen fa que es posi a plorar com boig fins que el treuen d'allà (i matin a sa mare). La novel.la comença així, i aquest principi és molt significatiu perquè la resta de la vida de Jean-Baptiste Grenouille no distarà gaire d'aquests primers minuts d'existència. I és que Grenouille, és un individu especial. Té un do extraordinari que li permet veure la realitat a través de l'olfacte, i per tant, crear-se una realitat pròpia molt diferent del que la resta de mortals podem percebre amb la vista i descriure amb les paraules, un món molt més gran i complex. Però per contradictori que sembli donat el seu sentit de l'olfacte, Grenouille no transmet cap tipus d'olor i per tant, per ell mateix és com si no existís.

A mesura que creix i va aprenent els misteris de l'olor, l'essència de les coses que l'envolten, es transforma en un ésser obscur que deixa un rastre de mort per allà on passa. Ja que ell no es pot percebre s'obsessiona per trobar un perfum extraordinari i coronar-se com a una espècie de deïtat sobre la terra. Aquesta objectiu tan definit li dóna forces per no morir per culpa d'epidèmies o accidents i el transforma en un fantasma que con coneix res més enllà de les fragàncies i, sobretot, no distingeix entre el bé i el mal. Vol la bellesa i vol posseïr-la a qualsevol preu, ja que per ell la fi sí que justifica els mitjans. Encara que els mitjans siguin assassinar una dotzena de noies.

En resum, Jean-Baptiste Grenouille és una mena de monstre amb aspecte humà, encara que no té res a veure amb els humans que l'envolten. La seva percepció de l'entorn li impedeix convertir-se en un individu més d'entre tants, i arriba a ser un personatge únic en un món que ell mateix ha dibuixat i on no hi ha cabuda per ningú més. Per tant, personalment crec que hom no pot jutjar si és un personatge bo o dolent perquè Grenouille no coneix cap d'aquests matissos. De fet, aquesta capa tenebrosa i incomprensible que envolta el personatge és el que el converteix en un ésser absolutament fascinant i que val la pena conèixer.

El Dia de la Salut, per ous

2008-12-22T17:40:00.007+01:00

Hola amics a qui no us ha tocat la loteria o que com a màxim recupereu els diners d'algún número. Avui hauria de ser un dia feliç, i en certa manera ho és, però no tot el que podria ser-ho perquè la sensació de passar en a penes uns segons de patir per poder comprar el pa a estar podrit de calers i saber que pots tenir el teu propi camp de blat hauria d'estar a l'abast de tothom. I ho està, què cony, ho està, el problema és que l'amiga fortuna no ens somriu a tots de la mateixa manera i mentre uns celebren que estan podrits de calés, la resta ens conformem mirant la cantrella de la loto-canalla pel telenotícies mentre canten un número que hom no té. Sí, tinc enveja.

Així doncs, per paliar aquesta enveja que em fan els que a partir d'avui es liaran els porros amb bitllets de 10 euros (mínim) proclamo, reclamo o demano que a Espanya, única i indissoluble; es declari el dia d'avui (i per consegüent cada dia que es faci el sorteig de Nadal) com el Dia de la Salut, perquè pobres amics, penseu que el més important en aquesta vida no és estar cobert de pasta, sinó gaudir de bona salut, tant un mateix com la gent que estimem.

Paraula de pobre.

PD: Ja us dic jo que al bon home aquest a qui l'hi ha tocat la grossa (llam d'ironia) no acaba les festes sense sofrir, com a mínim, un infart. Feliç Dia de la Salut a la resta.

I no és bonic?

2008-12-16T19:28:00.004+01:00

De tant en tant la vida et sorprèn amb un detall sublim, i ara que s'acosta Nadal, època de regals, em sento molt content d'haver-me trobat amb aquest present que res ha d'envejar a l'or, l'encens i la mirra.

Així doncs, tots els que hem tingut una infància agradable hem disfrutat (o haurieu pogut disfrutar) de la que segurament és la millor sère d'animació de la història: Bola de Drac. Anys després del final de Bola de Drac GT, Akira Toriyama ens obsequia a tots amb un nou capítol de Bola de Drac Z.

El capítol en qüestió reprèn la història dos anys després de la batalla final contra el Monstre Boo, amb l'arribada d'uns curiosos enemics nous a la Terra. La veritat és que com a capítol no és de caire intrascendent, però té aquell encant que tenien capítols intermitjos (com el de Goku i Cor Petit treient-se el carnet de conduir) i que dibuixen un fàcil somriure als seguidors de la sèrie. De fet, aquest capítol és un autohomenatge per la sèrie, només cal veure la quantitat d'elements antics que desperten la nostalgia de l'espectador.

La veritat és que és d'agrair l'arribada d'aquest capítol, realment divertit i sumament distant de la futura estrena de la pel.lícula en carn i ossos encertadament titulada Dragonball Evolution. Almenys han tingut la decència de no posar un "Z" a la cua i queda clar que mínimament es desmarca de la sèrie. O almenys així em consolo jo.

En fi, sobren les paraules. Moltes gràcies i a disfrutar!

"Goku y sus amigos regresan": part 1, part 2, part 3 i part 4

Un par de pinceladas de cine español

2008-12-15T23:12:00.003+01:00

El verano realmente es una época jodida para el cine, por mucho Caballero Oscuro o Wall-E que aparezcan de vez en cuando, la cartelera se llena de títulos intrascendentes e incluso insultantes para cualquier espectador que pida algo más que entretenimiento barato. Y barato es un decir, porque la entrada es un rato cara.

Por culpa de esta plaga de bombazos hollywoodienses algunos títulos quedan fuera de las multisalas, películas ciertamente interesantes, que aunque no sean maravillas, son mucho más que los tentenpiés en forma de metraje que nos sirven. Así pues, quiero aprovechar este post para reivindicar un par de películas que se "estrenaron" el pasado verano y que llevan el sello de dos directores españoles que debutaban con sus respectivas operas primas: Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo, y el Rey de la Montaña, de Gonzalo López-Gallego.

El Rey de la Montaña es una película un tanto incalificable, una especie de thriller y terror psicológico, con una elevada dosis de crítica social. Desde luego no es un peliculón, pero si que es un film muy interesante por varios motivos. El primero es el tono la película y la forma que va cogiendo la historia, que surge de un encuentro fortuito en una gasolinera y termina en una desconcertante persecución por los bosques de quién sabe dónde. Es novedosa también la manera como se ha rodado la película, con un abanico muy amplio de planos y con una cámera inquieta que acentúan la tensión en todo momento. Leonardo Sbaraglia y Maria Valverde realizan un excelente trabajo en la interpretación y la película goza de un magnífico ritmo de narración, aunque el clímax es muy flojo y el desenlace llega demasiado pronto, hecho que convierte una buena película en una crítica social exagerada y incluso molesta. De todos modos, sin ser una maravilla, es un film de una excelente calidad.

Siguiendo con la otra recomendación, creo que Los Cronocrímenes es verdadera pata negra para el aficionado al buen cine y una más que notable targeta de presentación de Nacho Vigalondo como director. Además de un vocablo sacado de la manga, los Cronocrímenes es una sencilla y sorprendente película de ciencia-ficción. Hay viajes en el tiempo y hay asesinatos, y sin efectos especiales i con sólo 4 personajes y pocos escenarios se va hilando una historia perfecta en su totalidad, como si de una tela de araña se tratara. Vigalondo no recurre nunca al giro inesperado ni a la sorpresa, y la película aparentemente resulta previsible. Digo aparentemente porque aunque puedes esperarte cómo avanzará la historia, no te imaginas lo que sucederá 5 escenas más adelante; así que más que previsible diría que implica a cualquier espectador que se entregue con atención a la historia que está viendo. Al final incluso es molesto que todo quede tan perfectamente cerrado y ligado, pero es discutible hasta que punto esto es un defecto (no son pocas las películas de este estilo que se meten en jardines de los que se sale de forma torpe).

En fin, que el cine español no está tan mal al fin y al cabo, y es bueno saber que hay directores buenos más allá de Almodóvar (que recuerdo, a mi no me gusta) o Amenábar. Así que ya sabeis, fervientes lectores, id al cinetube o al videoclub y apostad a lo seguro con cualquiera de estas dos películas. Los chicos como mínimo estareis contentos, porque aparecen un par de auténticas bellezas que valen una hora y media delante una pantalla, tanto Maria Valverde como Bárbara Goenaga. Que aproveche!

Ah, por cierto, si quereis un tastillo del talento de Nacho Vigalondo, podeis su corto, 7:35 de la mañana que en 2004 fue nominado a los Oscars. Ahí es nada.

Quantum of Solace: sóta les ombres de Sean Connery i Jason Bourne

2008-11-26T20:24:00.008+01:00

Per fi ha arribat una nova entrega de la inesgotable saga de James Bond, la qual cosa és sinònim d’entreteniment i diners ben invertits en una entrada de cine. S’esperava molt de Quantum of Solace (títol que ha despertat certes controvèrsies), sobretot després del salt de qualitat aconseguit amb Casino Royale. I ja ho dic d’entrada, a mi m’ha agradat. Suposo que James Bond per mi és com Indiana Jones: un valor segur. Naturalment agraeixo bones pel.lícules, però en aquest cas, simplement amb que disfruti una estona d’un bon espectacle em conformo.

Quantum of Solace és, en tota regla, una pel.lícula d’acció, segurament tota la que li faltava la seva predecessora, però també perd en qualitat i riquesa argumental. Precisament, aquí està un dels problemes, s’havia activat el debat de com seria la nova entrega de Bond comparant-la amb el Ultimatum de Bourne, i Bond surt perdent; perquè aquesta peli ha mamat, i molt, de la saga de Jason Bourne. De fet, literalment s’han copiat escenes (només cal veure la persecussió a peu per les teulades) i la manera de rodar les lluites cos a cos i les persecussions en cotxe. Sens dubte no és mala senyal, ja que Bourne ha marcat un camí, el problema és que Marc Foster no és Paul Grengrass i el domini que tenen un i altre de la càmera i l’espai no és el mateix, ja que a Quantum of Solace moltes vegades et perds, no saps què estan fent els persontges i no tens ni idea d’on són i on van; i això devalua la pel.lícula. Per contra, hi ha escenes fabuloses com la de l’opera, que serveixen de recordatori que no fan falta filigranes amb la càmera per muntar una gran escena; i aquí és on precisament radicava l’èxit de Casino Royale.

Amb tots els pros i contres, però, Daniel Craig segueix a la seva i construeix el seu James Bond. Les comparaciones amb Sean Connery són inevitables i cadascú pot fer els seus judicis de quin és millor, però no hi ha dubte que aquest personatge necessitava un reset important, i la cara de Daniel Craig era precisament el que necessitava. Un Bond que encara no s’ha forjat a si mateix, un Bond humà, fort, violent i fins i tot maldestre; però sense perdre elegància i aquell to arrogant tan característic. I de fet, d’això va la pel.lícula: d’un James Bond descontrolat que busca venjança i que intenta convertir-se en el Bond que vam conèixer ja a 007 contra del Dr.No. De fet, aquí és on entra en joc la noia Bond de torn, l’espectacular Olga Kurylenko, que dibuixa un personatge paral.lel al del protagonista, i gràcies a ella James Bond troba el camí que ha de seguir i que el converteix en l’espia conegut per tots. SPOILER Significatiu és, dons, que no se l’acabi tirant al final de la pel.lícula, com seria normal FI DE L’SPOILER.

Així doncs, aquesta trama introspectiva i la sobrecàrrega d’adrenalina resten punts a una pel.lícula d’espies que presumia de ser millor del que resulta ser al final. Aquella organització superhipersecreta i malvada queda en no-res i el dolent, que al principi aconsegueix neguitejar sols amb la presència, al final resulta ser un mitja-tita ni la meitat de carismàtic que el senyor Le Chifre (o com s’escrigui). Si hi sumem que Olga Kurylenko, que compleix perfectament, no és Eva Green (una de les millors chica-Bond de la història), la cosa cau respecte Casino Royale. Menys mal que Judi Dench no plega, perquè per mi, M no pot tenir cap altre rostre, i les rèpliques que constantment es donen amb Daniel Craig donen uns moments brillants a la pel.lícula.

Jo ja estic esperant la propera entrega, on s’ha de veure si realment Daniel Craig es converteix en el millor Bond de la història, on realment farà de James Bond. L’ombra de Connery és molt allargada, i la de Jason Bourne també; però aquest personatge té una força i una història que sobresurt d’aquestes ombres. Espero que l’elecció del director i de la història siguin bones, perquè Bond encara té corda per estona, i si va més enllà del pur entreteniment, millor. Per anar fent boca, de moment ja tenim el principi de la nova entrega, al final de Quantum of Solace, amb la música mítica, les boletes blanques i Daniel Craig dins d’un canó de pistola disparant a la càmera. Oh.

El post curiós: EEUU digievoluciona en...Catalunya!

2008-11-05T17:59:00.006+01:00

Ha guanyat Obama. Això semblava clar des del principi, ja que John McCain és menys carismàtic que les patates que porten el seu nom. Però aquesta no és la qüestió principal, el més important era el que ja sospitava des de feia un temps: EEUU vol assemblar-se a Catalunya, i això significa unes quantes coses. Per començar, significa que Catalunya no és la primera potència mundial (no sóm ni un país reconegut, de fet), però sóm el mirall de la primera potència mundial. Per tant, els catalans ens consolidem com la nació més donada per la retaguardra de la història, ja que francesos, espanyols i americans ens han manegat com han volgut, i nosaltres contents. De totes maneres, segur que us estareu preguntant d’on he tret aquesta afirmació, així que procedeixo a explicar els pilars que sostenen la meva teoria.

Com que la notícia és l’elecció del president, comencem per aquí. Els americans es benglorien que han donat un pas endavant i que són tan igualitaris i ben parits que han escollit un negre com a cap d’Estat. Per començar és mentida que sigui el primer negre, el primer negre president d’EEUU va ser Morgan Freeman a Deep Impact. I segon, mirem a Catalunya: primer “país” que escull un president forani; recordem que el nostre Montilla no és català, sinó que és un immigrant andalús que ha portat el seu ‘salero’ fins a la Generalitat. És a dir, sóm la referència. Seguint amb la política, mirem el símbol del partit demòcrata: el burro demòcrata (que lleig queda dit així). No us recorda sospitosament al Burro Català? Un animal autòcton de les nostres terres fent de símbol de la democràcia nord-americana.

Seguint amb les coincidències, passem a la diada de Catalunya. Imagineu per on vaig. Nosaltres celebrem una dolorosa derrota, i els nostres amics transatlàntics també commemoren la cossa al cul més grossa que han rebut en els últims anys, i un dels pitjors de la seva història, en forma d’atemptat. Sé que no és culpa seva, però a ulls del món l’11-S no tindrà res a veure amb Catalunya, mai més.

En tercer lloc, l’idioma. Quin és el segon idioma més parlat a EEUU? El castellà. I a Catalunya? També! Trobo bastant rastrer i absurd que ens copiïn el segon idioma més parlat al país, però ells sabran.

Passem ara a un dels valors més importants de Catalunya : el Barça. A EEUU són del Barça. De fet, ara el club ha comprat una franquicia per fer un equip de futbol allà, ja no en tenen prou en veure els nostres cracks jugant partits de costellada a l’estiu, volen l’equip. A més, han escollit un líder negre, amb el cabell curt i unes orelles característiques…descripció que podria correspondre perfectament a Samuel Eto’o. Doncs sabeu què us dic, yankis? El nostre és més negre!

A més per si no fóra prou amb el futbol, també ataquen el segon esport de Catalunya: el bàsquet. Pau Gasol, Marc Gasol, Joan Carles Navarro, Rudy Fernández, més endavant Ricky Rubio…se’ls van emportant tots per jugar a la seva NBA. Com si no tinguessin jugadors bons allà, que volen els nostres.

En fi, no són pocs els detalls que demostren que EEUU s’està transformant en Catalunya, de manera que ningú s’estranyi si d’aquí poc temps comencen a cuinar amb oli d’oliva i a menjar pa amb tomàquet i seques amb botifarra, mentre ballen sardanes o canten els Segadors. De moment, els embotits els hi porta Santi Santamaria i la cuina de luxe Ferran Adrià. God bless Catalunya, compatriotes.

El post seriós: Yes, we can?

2008-11-05T16:55:00.005+01:00

Ha guanyat Barack Obama. La pregunta és, el món ha guanyat alguna cosa? Ja portem bastant temps xupant campanya electoral nord-americana i mig celebrant la victòria d’aquest senyor de color que arribaria a la casa blanca. La veritat és que tinc els meus recels, la campanya pro-Obama ha estat més que espectacular (ell mateix va ser del primer que va destacar en el seu discurs com a pre-president), i per tot arreu ens hem cregut que aquest home és una mena de messies que ha de canviar, que ha de millorar, el món. Començant per EEUU.

El cert és que el canvi va començar quan va guanyar-se el liderat del partit demòcrata, passant la mà per la cara a Hilary Clinton. La voluntat de canvi hi és, vaja. I així s’ha transmès a la resta de la gent, amb un inusual entusiasme i una forta convicció que EEUU està fent un pas endavant com a primera potència i aquest país està disposat a liderar la humanitat cap a un futur millor. Sona utòpic i una declaració d’intencions de cara a la galeria, però el cas és que els americans han quedat escarmentats amb George Bush i realment s’han cregut el missatge d’Obama. O si més no tenen veritables esperances en que el que ven aquest home es pot fer realitat, que per alguna cosa són els més ben parits del planeta.

Si una cosa tinc clara, és que amb Barack Obama hem guanyat una persona honesta. Quan va començar poc es creia ni que pogués arribar a lluitar per la presidència, i gràcies a moltíssima gent (i a l’excelent campanya electoral, repeteixo) que ha cregut en ell ha arribat a la presidència. Igualment, a Europa, el seguiment d’aquestes eleccions ha estat més intens que mai, fruit també de l’esperança que guanyés Obama. Durant el seu discurs després de la victòria, se’l veia emocionat i amb ganes, creient-se el que deia. O això, o és un gran actor, però realment sonava sincer.

Així doncs, el primer pas està fet. Independentment que sigui el primer negre en assolir la presidència, això només és una dada anecdòtica. No crec que els americans hagin votat pel color de la pell, han votat perquè han vist que el país no va com hauria de fer-ho i creuen que aquest senyor pot donar un nou rumb a la història dels EEUU. No ho tindrà fàcil, ha rebut una patata molt calenta, i més amb la crisi econòmica, però sembla que té un pla i té ganes de treballar dur. Per alguna cosa es comença, de moment tots estem contents i d’aquí uns anys hem de veure si realment estem satisfets. Yes, we can?

L'altra cantera: de la Pedrera a picar pedra

2008-10-30T17:23:00.003+01:00

Sóc com sóc, i m’agrada ser una mica tocapilotes en moments d’alegria. El Barça, i més concretament la cantera blaugrana, està d’enhorabona. Després de tants anys donant bons (i importants) jugadors, és ara quan està rebent la consideració internacional que es mereix, ja que segurament és la cantera europea (juntament amb la del Lyon) que dóna millors jugadors al panorama futbolístic. Noms com Messi, Iniesta, Xavi, Puyol, Cesc, Reina, Valdés, Bojan, Piqué, Busquets, De la Peña, Arteta o Oleguer formen part de la primera línia del futbol mundial.

No obstant, no tot són flors i violes. De la Pedrera també n’han sortit grans piltrafes que apuntaven a super estrelles o, com a mínim, a grans jugadors…i no només s’han quedat en el camí, sinó que han resultat una completa decepció. Com que a Can Barça estem d’enhorabona, suposo que és un bon moment per treure draps bruts, ni que sigui per recordar velles i joves glòries i riure una estona recordant com de dolents són o eren.

A la porteria podríem col.locar-hi a Felip. Militava al Barça durant la primera etapa de Van Gaal i era el titular del filial, per davant d’Arnau (el que ara juga al Màlaga). Ha passat per equipassos com el Salamanca, l’Extremadura o l’Orihuela, per acabar recalant al Nàstic de Tarragona. No era dolent, però estava clar que no seria un porter de nivell.

Els dos centrals escollits són Dani Tortolero i Iván Cuadrado. El primer apuntava maneres i semblava que havia d’arribar al primer equip, però l’Oleguer li va passar la mà per la cara, cosa que diu molt poc d’en Torto; fins que ha acabat al Nàstic també, on si que juga d titular. El segon era el líder de la defensa en èpoques de Puyol i Xavi, però va acabar de consolidar-se al Múrcia, on a les últimes temporades jugava més aviat poc. Actualment milita al Màlaga (on no juga).

Pels laterals aposto per Marc Valiente a la dreta i David Bermudo a l’esquerra. Per en Marc li deixo un interrogant, ja que és jove i actualment està a la cantera del Sevilla. Bermudo, en canvi, el que havia de ser el substitut de Sergi Barjuan; ha passat sense pena ni glòria per Tenerife, Algeciras, Almería i, actualment, el Pontevedra.

La posició de 4 és per David Sánchez, debutant amb Rijkaard que ha provat sort a Albacete i Nàstic. Els dos interiors de qualitat són per dos autèntics fracassos: Mario Rosas i Roberto Trashorras. Mario va passar de ser un dels preferits de Van Gaal a ser una falsa promesa que ha deambulat per Alavés, Salamanca, Cádiz, Girona i, actualment, al Castelló. ‘Bob’ Trashorras era la gran estrella del filial en èpoques de Serra Ferrer i Rexach, jugava sobrat i havia de ser una migcampista amb arribada i gol…però va marxar al R.Madrid-Castilla i es va apagar. Va recuperar-se lleugerament al Las Palmas i actualment juga al Celta de Vigo. Espero que torni a Primera i demostri que és algú.

Deixem el mig-camp i passem a la davantera, on juguen les grans estrelles. I per estrelles aquests 3 : Nano, Sergio Santamaría i Babangida. Nano era el substitut natural de Rivaldo i un dels orgulls, com no, de Louis Van Gaal. Com Babangida, el que havia de substituir a Figo. Actualment, Nano no juga al Cádiz i Babangida tampoc ho fa a l’Olympiakos. Santamaría és el cas més exagerat, el millor jugador sub-17 al Mundial de 1997 ha fitxat ni més ni menys que per l’Unión Deportiva Alzira (Karla, teniu un ‘pepino’ de futbolista i no ho sabeu! Muhaha).

Recordem l'11 de gala: Felip, Valiente, Tortolero, Cuadrado, Bermudo, Sánchez, Trashorras, Mario, Nano, Santamaría i Babangida. Oh!

Com bons culés, alavem la gent bona i riem-nos dels 'petardos', que quan s'està en moment de gràcia no hi ha millor manera de disfrutar-ho que recordant els que, per dolents, no ho estan. Són de casa, ens ho podem permetre. Que cruel, no? Visca el Barça.

Fesser muestra el Camino

2008-10-28T13:43:00.006+01:00

A veces ocurre que terminas de ver una película y sales contento y feliz, has disfrutado. Otras veces ocurre que sales del cine con un mal cuerpo espantoso por culpa de lo que acabas de ver, pero igualmente sientes que has disfrutado porque has vivido una gran historia. Más o menos eso es lo que ocurre con Camino, el nuevo regalo de Javier Fesser para el cine español.

Cabía esperar mucho del paso que da el artífice de el Milagro de P.Tinto atreviéndose con un drama de los gordos, con una historia real y con la polémica que suscita el simple hecho de contar esta historia. Pues bien, no sólo no defrauda, sinó que se luce. Se nota que Fesser tiene ganas de contar lo que cuenta y de contarlo cómo lo cuenta; porque la intensidad que le da y el control que el director tiene sobre su proyecto son extraordinarios. Por este motivo no me parecen excesivas las dos horas y media que dura la película y me han gustado todas y cada una de las secuencias, por muy innecesarias que parezcan algunas. Fesser pincha y corta a su gusto, y da una clase excepcional de cine y de cómo contar y vivir una historia; así que no seré yo quién discuta su punto de vista.

Entrando propiamente en la película, Camino cuenta los últimos meses de la vida de una niña de doce años, que a su corta edad se encuentra con que debe afrontar, al mismo tiempo, su primer contacto con el amor, con la muerte y con la devoción religiosa de su família; lo que ciertamente constituye un triangulo bastante jodido.

La película luce en todo su esplendor cuando habla sobre los dos primeros puntos. La historia de amor de la muchacha con un chico al que realmente no conoce de nada es preciosa e inocente al mismo tiempo (al fin y al cabo es amor pre-adolescente), y resulta tremendamente enternecedora. Por otro lado, encontramos la dichosa situación de la enfermedad, que brinda los momentos más desgarradores del metraje al público. Y en medio del fregado, el Opus Dei.

Al principio todos los elementos combinan de forma sublime, vemos a una niña adoctrinada (por su madre) en unos valores enfermo-cristianos. Es inquietante y curioso ver cómo la muchacha es feliz con esas directrices, pero que sin saberlo se está haciendo mayor y descubre nuevos horizontes, de modo que se encuentra atrapada en tierra de nadie: entre el mundo que su madre le ha impuesto y que a ella no le gusta del todo; y el mundo que justo empieza a conocer, dónde hay otros hombres a parte de Jesucristo y hay más diversiones que la oración. Camino, la protagonista, nunca termina de entender esto, pero lo vive. Y llega a ser feliz con ello, a pesar de las presiones e intereses que pone la Iglésia en dirigir su vida. La niña ha conocido el amor en primera instancia, y pone toda su ilusión en este sentimiento nuevo, inexperto e inocente, porque es lo único que tiene y que tendrá, porqué es consciente de que va a morir y no es precisamente Dios el que ocupa sus últimos pensamientos.

De todas formas, no todo son flores porque no todo me ha gustado. El problema más gordo de la película lo encontramos en la contínua posición anti-Opus del film. No me ha gustado pensar repetidas veces, e incluso oír comentarios en la sala, que la Iglésia y su Dios se pueden ir a tomar por saco. Tampoco se trata de eso, creo yo, no es ni tiene que ser el eje importante de la película. La trama que gira entorno a la hermana mayor de Camino quizá cae demasiado en esta demagogia anti-eclesiástica y creo que se tendría que haber aprovechado más el vínculo y el amor que hay entre las hermanas. De todos modos, el magnífico trabajo de los actores que interpretan a gente del Opus, Carme Elias al frente, maquilla un poco esta posición dura y firme que adopta el director, ya que en ningún momento parece que se odien ni sientan asco de si mismos por los personajes que estan interpretando (y podrían hacerlo, de sobra).

Hablando de interpretaciones, me gustaría destacar al padre de Camino, Mariano Venancio. El Señor Súper de Mortadelo y Filemón, y nominado al Goya por mi desde ya. Su personaje es clave y su interpretación sublime, ya que cumple la difícil tarea de ser el nexo entre el espectador y la película, ya que su personaje evoluciona de la misma forma que lo hace el público a lo largo del metraje. Además, no puedo dejar de mencionar a la protagonista, Nerea Camacho. Con ella e Ibana Bakero (el Laberinto del Fauno) España se asegura un futuro cuanto menos prometedor en lo que actrices se refiere, porqué vaya una chica más brillante. Está encantadora en todo momento y tiene una expresividad enorme, envidiable diria yo. Tiene que aprender y trabajar mucho para ser una gran actriz, pero apunta maneras y talento le sobra.

Con todo esto, Camino se convierte en una película casi de culto para el cine español. Es una película diferente, por su atrevimiento y su fuerza bruta, además de un metraje narrado a las mil maravillas (con una descomunal lección de narrativa en el montaje de la última media hora). Es una historia triste y preciosa, desgarradora, dramática y llena de contenido. Es una película muy dura pero nada gratuïta. Y es que no podemos olvidar que está basada en hechos reales, no se hasta que punto es fiel porque la mano del director está presente en cada seqüencia; pero yo me creo esta historia. Quiero creerme esta historia. Porqué si no somos capaces de creer en algo así, por qué coño vivimos?

Benet la passa i Jornet l'esmaixa!

2008-10-15T13:06:00.007+02:00

No ens enganyem, Benet i Jornet no és el que era, està de cap a caiguda i cada capítol de cada sèrie seva només fan que demostrar que TV3 hauria de començar a buscar un nou guionista que monopolitzi les seves telenovel·les. Sigui com sigui, no podem passar per alt els grans moments que aquest senyor ha donat als telespectadors catalans, i com a rememoració d'aquest passat diguem que gloriós, aquesta setmana ens ha regalat dos capítols especials de Ventdelplà.

Ventdelplà en sí és una sèrie dolenta amb ganes i escrita a base de pamflets; cosa que ja he dit a tothom mil vegades, així que tampoc em recrearé amb això, senzillament perquè no toca. A veure qui està d'acord amb mi, però després de tanta púrria els capítols especials han estat com un oasi enmig del desert. Per posar en situació, només dir que hem viscut una ficció paral.lela a la ficció de la sèrie, amb els personatges girats i amb un nom nou al poble: Breda (un punt que tard o d'hora havia d'aparèixer).

Així doncs, aquest cop de volant ha permès que Benet i Jornet sortís del camí i es trobés en un camp obert on podia fer el que volgués, i s'ha lluït. No per la historieta ni per una alta dosis d'originalitat, però sí perquè realment semblava que els actors s'ho passessin millor que mai interpretant una nova versió dels seus personatges ja desgastats. La ficció paral.lela ens ha permès veure la Mònica caminant de nou, el Julià vestit de Dora, el Ramiro parlant català correctament i, sobretot, recuperar dos personatges mítics com l'Eulàlia Montsolís (Nissaga de Poder) o en Pere Pau Esclatasangs (La Memòria dels Cargols).

Amb aquest agraït parèntesi, l'etern Benet i Jornet ens ha demostrat a tots, però sobretot s'ha demostarat a sí mateix; que el seu hàbitat són els culebrots extrems, amb personatges estereotipats però encantadors. Les històries humanes de la vida "real" no són ni la meitat de sucoses, a no ser que siguis un fora de sèrie de la inventiva i la narració. I Benet i Jornet no ho és.

Així que res, personalment estic molt agraït per aquest manantial d'aigua fresca i ara a seguir mirant el Ventdelplà original, el que fot cagar, ja que a falta de la Sexta i per repulsió a Mira quien baila! no ens queda res més. O si...

L'Univers de Zed, passin i vegin

2008-10-10T17:29:00.006+02:00

Ja era hora de dedicar un post d'aquest humil blog al més inseparable amic de l'home (o dona) modern. No és el gos, que estem al segle XXI; em refereixo al telèfon mòvil. De totes maneres, alguns individus, anteriorment anomenats persones; seguint l'exemple dels seus homòlegs del segle XX, guarneixen els seus mòbils amb incontables infortunis; com si de diminutes rebeques de quadres i sabatetes per caniches mal pelats es tractessin.

Així doncs, i sense afany de lucre, he decidit exposar una recopilació amb els "ornaments" més repugnants, estúpids, desconcertants, o tot alhora; amb que hom pot decidir encutrir el seu telèfon personal.

COSES 'LOCAS'

Aquest és potser un dels grups més amplis que conformen l'univers de descàrregues, altrament conegut com l'Imperi de Zed, del Club Zed. Les 'locuras' són objectes i/o animals animats que es comporten com descerebrats consumits per les drogues dures. Normalment l'objecte/animal en qüestió canta una cançó super esbojarrada i divertida, com per morir-se (de fàstig), o fan ganyotes, criden i coses d'aquestes graciosíssimes que deuen ser com aigua de maig per la neurona de la persona que es baixa tals immundícies. Dins aquesta categoria, trobem aberracions com la Vaca Loca, el Despertador Loco o el Bicho Loco.

TU Y TU PAREJA

El títol està bastant mal trobat, però suposo que se m'entén. Invents més que fiables com "la Calculadora del Amor" o aquell de posar el nom de la teva parella i el mòbil te la rastreja per satèlit i et diu on està. Brutal, eh? Com per no gastar-se l'impost de Zed (0'20€ + més que probable comissió) per accedir a una tecnologia que no està a l'abast ni de la NASA. Però no és d'estranyar, què podem esperar d'una gent que envia monos a l'espai per no haver de pagar el sou als astronautes? És que en època de vaques flaques...

'XUMINADES'

Amics, aquest grup és del de caça-'primos'. Quina classe d'imbècil o bebedor de lleixiu és capaç de gastar-se diners per tenir el "Escudo de su Apellido"? No és que menyspreiï la heràldica, però m'apostaria calés a que si envies 30 cognoms diferents no reps 30 escuts diferents, i aquí ho deixo. De totes maneres, un altre membre important d'aquest grup d'estupideses són les fotos de "los chicos y chicas más sexys". Com ho diria...imagineu-vos un homínid (mascle o femella) admirant fotos extretes d'un catàleg de banyadors o del Cosmopolitan amb el seu mòbil...concentreu-vos amb la cara d'empanat/da i amb la mitja baba que comença a regalimar de la boca...es pot caure més baix?

JOCS

No tinc res en contra que la gent porti jocs al mòbil, al contrari. El que no entenc és per què si et vols baixar el Pacman has d'enviar 'cocos', si vols el Bubblegum has d'enviar 'bolas' i si vols el Tetris has d'enviar 'piezas'. Digueu-me tiquismiquis.

Però això no acaba aquí. No sé si algú ha notat que encara falta un element per mencionar. No sabria dir si es tracta d'una monstruositat abominable o d'un accident, però el cas és que es tracta de la més horrible creació de Zed. Els sensibles no continueu llegint i els valents apreteu ben fort els punys i els esfínters, perquè estic parlant d'un engendre terrible, pitjor que la mort o que la programació de Telecinco...estic parlant del Conillet monu el un món idílic de xuxes i aire ensucrat. No teniu ganes de morir? Jo sí.

I fins aquí aquest petit passeig pel món de la tecnologia, en la seva faceta més vomitiva i infernal. Però no es tracta de marxar amb les mans buides i sense espai per a la reflexió...i és que per què el nom més repetit en els anuncis de mòvils és "Cristina"? No ho sé, ningú ho sap, perquè ni jo sóc Íker Jimenez ni això és Cuarto Milenio (més voldria que em paguessin per escriure aquestes piltrafes).

PD: Avui, dia 10 d'octubre, és el DIA MUNDIAL DE L'OU. I aquest any 2008 està declarat l'ANY INTERNACIONAL DE LA PATATA per les Nacions Unides. Endevineu quin hauria de ser el plat estrella del sopar d'avui?

Vicky, Cristina i la Barcelona de Woody Allen

2008-10-08T12:24:00.002+02:00

És un plaer veure com un cineasta arriba a un punt de reconeixemant en el que es pot permetre la llicència de fer el que li dongui la gana i com li dongui la gana. I en aquest punt es troba Woody Allen. Vicky Cristina Barcelona, a part d’un títol horrorós (i al capdavall encertat) és una estranya pel.lícula que, a mi personalment, em va encantar.

Cal entendre una cosa, Woody Allen no ha vingut a promocionar la ciutat ni a fer-ne un retrat, ha vingut a crear un context ideal per la seva història. Li agrada Barcelona i li agrada la forma de viure espanyola i catalana, on sempre hi ha alguna cosa interessant a veure i on es pot sopar tranquil.lament a les 12 de la nit. Que no em diguin que la Barcelona de Woody Allen no existeix, perquè existeix. Sinó ja podem començar a criticar la Londres aristocràtica i pulcre dibuixada a Match Point. La Barcelona de Vicky i Cristina és la visió i l’ideal d’una ciutat de la que l’amic Woody se’n declara enamorat.

I precisament Vicky Cristina Barcelona és això, una pel.lícula sobre l’amor. O una exposició sobre les diferents maneres de viure i entendre l’amor, que al final deixa a l’espectador plena llibertat perquè reflexioni al respecte. Per aquest motiu pot semblar que a la pel.lícula no hi passi res, perquè comença igual que acaba, com si no hagués succeït res del que viuen els protagonistes. De fet, aquesta estructura cap-i-cua és un dels grans valors del film, i un motiu més que omple la boca de tots aquells que qualifiquem de geni a Woody Allen.

Així doncs, sobre l’amor parla la pel.lícula i no es mulla a favor de cap opció: amor convencional, desvocat, irracional, malaltís, idealitzat,…tot són maneres de viure una relació de parella i tots et poden conduir en idèntica proporció cap a la felicitat o cap a la frustració. Amb això la pel.lícula s’acosta més a una mena d’assaig o exposició més que en una història apta per al cinema, però aquesta és la llicència que Woody Allen s’ha guanyat després d’anys fent cine: pot fer el que vol.

De totes maneres, no tot de la pel.lícula és alavable. La veu en off acostuma a ser innecessària i pesada, el doblatge és dolent amb ganes, recorre sovint als tòpics i alguns detalls del guió i del muntatge són rematadament forçats. El repartiment és molt potent i els personatges en essència són molt plans, només Rebecca Hall i Javier Bardem són capaços de dotar de profunditat els seus personatges; i no puc evitar pensar que Maria Helena (Penélope Cruz) podria ser molt més que quatre referències i el vèrtex histèric d’un triangle amorós.

En resum, bastants detalls difícils de comprendre i que desvirtuen un film que no té cap ingredient per ser una gran obra en la filmografia del director, però sí que, al cap i a la fi, és una bona pel.lícula. Una pel.lícula interessant, no per passar l’estona.

L'Esperit de Joanet

2008-09-28T16:36:00.004+02:00

No sé si parlo en nom de la majoria de culés, però a mi el derbi d'ahir em va encantar. Per desencant propi, estic frustrat perquè va ser el típic partit del Barça de Guardiola, que juga bé però no sap guanyar, i aquesta falta de punteria només equiparable a la del malaurat Sporting és molt i molt preocupant per un equip presumiblement amb aspiracions a títols.

Però com que queixar-se és massa propi de l'aficionat barcelonista, vaig directament al que realment va molar d'ahir, és a dir, gairebé tot. En general és així perquè el Barça se'n va endur els 3 punts de Montjuïc i tot el que va passar allà va donar pel cul a l'Espanyol. Haguéssim pogut arribar al descans amb un 0-2 o un 0-3 claríssim, però vam anar a petar amb un 1-0 en contra, amb un gol on se sumen les cantades de Valdés (que cada cop recorda menys a aquell gran porter de París, val a dir-ho), del gairebé impecable Piqué i una falta clamorosa de Luís García.

A partir d'aquí és quan m'alegro de tot el que va passar durant el partit, m'encanta que 'perquè hasvingut' Henry marqués un gol de carambola i Messi sentenciés després d'un penal més que dubtós a l'últim minut. Això és pagar amb la pròpia moneda i estampar-li a la cara d'aquesta banda blanc-i-blava l'amarg sabor de la derrota, tan justa per mèrits, però tan injusta pels mitjans utilitzats. A més a més, ja va essent hora que nosaltres també tastem una mica d'aquest maleït 'espíritu de Juanito', el de les remontades i els gols a l'últim minut, que tants i tants partits salva al Madrí (el d'ahir, sense anar més lluny). Un equip gran ha de saber guanyar sempre, i per això aquesta victòria blaugrana és de vital importància. Una no-victòria ahir hagués suposat un sobrepès que la nau barcelonista no sap aguantar sense enfonsar-se a poc a poc; a més d'una injecció de confiança per un equipot que no juga a res com és l'Espanyol.

Si a tot això hi afegim les declaracions d'individus repugnants com Coro o el 'presi' perico Dani Sánchez-(llegeix-te un)Llibre( i aprèn a parlar), parlant d'injustícia i vergonya; el meu plaer de culé arriba fins a unes cotes estratosfèriques. De totes maneres la meva resposta per ells és: "això, senyors, no compensa una Lliga. Però que us donguin pel sac".

Menció a part tenen els Boixos Nois i les seves bretolades constants, encara que bona part dels aficionats de l'Espanyol (ahir exemptes de culpa) són de fruit del mateix arbre, cal dir-ho. Però també té raó el Bacó, quan defensa que això és problema de l'Espanyol per deixar-los entrar, ja que ell al Camp Nou no els deixa. Es clar que sí, que n'aprenguin!

Llums, càmera...acció!

2008-09-19T17:23:00.003+02:00

Abans de poder fer la crítica de Wanted (Manel, et prenc la paraula), que encara no he tingut oportunitat de veure-la, he pensat que podria fer la meva pròpia llista sobre quines són les 10 millors pel.lícules d’acció de la història. D’aquesta manera, aprofito per, des d’aquí, intentar ratificar un gènere que sovint no es té prou en compte i tan la crítica com el públic solen titllar aquestes pelis de simple entreteniment. Persones que dieu això: la vostra opinió és tan vàlida com qualsevol altra, però NO teniu raó! I ara procedim al rànquing (l’ordre és aleatori):

1. La Roca

La millor pel.lícula de Michael Bay, sense cap mena de dubte, avalada per un repartiment magnífic (Sean Connery al capdavant) i amb una banda sonora per la història que posa la cirereta a aquest pastís de trets, explosions i bromes ‘chispeantes’ a dojo.

2. Heat

Michael Mann, paraules majors. Si hagués de definir el cine de Michael Mann diria que és un home capaç de presentar les pel.lícules sense un principi i un final. És a dir, no les presenta com una història tancada en sí mateixa, sinó com un moment donat en la vida dels personatges, una vida que havia tingut un passat i que segueix tenint un futur més enllà de la peli. I el més vibrant és que et fa partícep actiu d’aquest moment. No sé si m’explico.

En fi, que Heat és un peliculazo d’acció i no és un concert de trets. No diré res de l’argument, només que el repartiment l’encapçalen Robert de Niro i Al Pacino en el millor moment de les seves carreres; com per perdre-s’ho.

3. Ronin

Una de les meves preferides i també amb Robert de Niro. L’encant d’aquest ineludible film està en la capacitat de sorpresa de tots els personatges, ja que en tot moment et poden sorprendre i l’espectador n’és conscient. Si hi sumem una trama complexa i unes seqüències d’acció explícita magistralment rodades tenim una pel.lícula de culte.

4. Misión: Imposible

Impressionant pel.lícula d’acció, pràcticament sense trets ni explosions. Suposo que tots l’heu vist, com a mínim, parodiada, així que tampoc faré altra cosa que recomanar-la a qui no l’hagi vist.

5. Arma Letal

I parlo de pel.lícula i de saga. La primera part és brutal, amb un contrast marcadíssim entre dos protagonistes que es complementen a la perfecció i que s’acabarien convertint en parella de fet cinematogràfica. A més és una pel.lícula trencadora per l’època i la violència és d’una cruesa difícil de veure en qualsevol film actual. A més, cal dir que la saga no decau. Passa de la violència crua al cine còmic, però només el fet de veure la parella Riggs&Murtaw (o Gibson&Glover) ja és sinònim de diversió.

6. La Jungla de Cristal

No us devieu pensar que m’oblidaria de l’amic Willis, oi? Ens trobem d’una altra pel.lícula revolucionària, que va guanyar 4 Oscars tècnics en el seu moment (ve a ser el Ultimatum de Bourne dels 80). Gairebé dues hores sense respirar i un personatge protagonista emblemàtic com pocs fan d’aquesta pel.lícula una meravella entre les meravelles del gènere.

7. Speed

Una altra pel.lícula trepidant amb una banda sonora antològica. I aquí em contradic, perquè Speed no va més enllà de l’entreteniment; però sí que ha donat peu a que en altres pel.lícules hi hagi escenes i situacions límit similars. Sense inventar res Speed inventa alguna cosa. Té mèrit.

8. Mentiras Arriesgadas

A cavall entre la comèdia i l’acció, Mentiras Arriesgadas és dels films més ben valorats del gènere o, com a mínim, dels més simpàtics de cara al públic. Combina perfectament la part còmica i les escenes d’acció reglamentàries d’un film de “tio que tot sol dóna pel sac a tota una organització terrorista”. Jamie Lee Curtis fa un paper fantàstic com la dona enganyada de l’espia i…’oju’ qui és la filla!

9. Goldeneye

Personalment crec que és la millor pel.lícula de James Bond. O com a mínim, sense menysprear els clàssics de Sean Connery, el millor exemple de com actualitzar un clàssic als temps moderns. Gràcies a aquesta peli i a la següent, el mañana nunca muere, Pierce Brosnan s’ha guanyat ser un dels Bonds més ben considerats. Què més puc dir de Goldeneye? Que tots i cada un dels minuts de la pel.lícula molen, la música també i els personatges són dels millors dins de la saga Bond.

10. El Ultimatum de Bourne

Un altre cop com a representació de la trilogia. La deixo pel final per un motiu, perquè ha marcat un punt d’inflexió respecte com serà el cine d’acció de la pròxima dècada. A l’igual que La Jungla de Cristal durant els 80, ha estat reconeguda amb 3 Oscars tècnics molt merescuts. De fet, només cal veure la nova peli de Bond, Quantum of Solace, on 007 cada cop s’assembla més a Jason Bourne, i no al revés com seria normal.

"Aah...la muerte"!

2008-09-10T19:28:00.007+02:00

Avui, 10 de setembre de 2008, és un dia guai perquè és, hauria de ser o, com a mínim; comença el compte enrere definitiu per... (redoble) LA FI DEL MÓN (taraaa*). Sí amics i/o lectors, suposo que us heu enterat que avui posen en marxa aquell 'pepino' d'accelerador de partícules que ha de servir per simular una mena de Big-bang i, d'aquesta manera, entendre l'origen de l'univers i del nostre món. No deixa de ser irònic que per estudiar l'origen del món ens haguem d'arriscar a reventar-lo, per cert.

De totes maneres, de moment estem fora de perill perquè les partícules en qüestió tot just avui comencen a donar voltes i encara falten uns dies perquè comencin a xocar, crear forats negres i aquestes coses que poden passar i que se m'il.lumina la cara només de pensar-hi. És més, només el fet de poder ser a Ginebra al costat dels 'lumbreres' que han fet això en el moment que tot peti ha de ser el plaer màxim, i només per poder dir: "veus, però si es veia a venir...".

Ara bé, el motiu d'aquest post no és informar ni benegloriar-me de l'apocalipsi, sinó donar una sèrie de consells i indicacions sobre què es pot fer en cas d'arribar irremediablement al final dels nostres dies, per tal de fer-ho tot plegat més planer. Doncs sense més dilació, entren directament en: QUÈ CAL FER EN CAS QUE ARRIBI LA FI DEL MÓN?

Sortir al carrer i cridar com un desesperat. Veritablement no serveix per res, però desfoga i anima a la resta de gent preocupada a fer el mateix.
En cas de ser religiosos, podeu substituir els crits d'histèria per frases com "la resposta és a la Bíblia", "Preguem junts, que Déu ens salvarà" o "Merda, en què pensava quan vaig fer el vot de castedat?!".
Un clàssic apocalítpic també és el vandalisme. El més habitual és irrompre a una botiga d'electrodomèstics i robar una tele o, per deferència, entrar a un taller mecànic a robar una roda de cotxe. No sabria dir quin dels dos utensilis serà més servible a l'hora de morir, però bé, per gustos els colors. Ah, i és important que, un cop realitzat el furt, correu mirant enrere com si a algú l'hi importés que sou delinqüents. No us oblideu tampoc de trencar els parabrises dels cotxes i cremar containers.
Si teniu l'esperança que potser sobreviureu, el vandalisme ha d'anar encarat cap al supermercat, on heu d'entrar i robar tots els pots de mongetes i fruita en almívar que trobeu. Són la base de la dieta post-apocalipsi.
Si sou gent familiar i poc activa, us podeu quedar a casa per escoltar les notícies a la ràdio. Dic la ràdio perquè la tele segurament us l'haurà robat un que hagi irromput tard a la botiga d'electrodomèstics. La ràdio en canvi és infalible, sempre hi ha algun pringat que dóna el butlletí de notícies mentre la resta de la humanita està saquejant, plorant, cridant o follant.
El sexe. Jo personalment sóc d'aquells que no aconsella borinar amb la primera persona que et passa per davant. Més que res per un motiu: i si al final resulta que no s'acaba el món? Et pots fer el longuis amb la tele, però a la persona que t'has tirat l'has de tornar a mirar a la cara (i imagina't que és el teu professor/a, cosí/na, mossèn o...no ho sé...qualsevol de qui us en pogueu arrepentir). Si el que voleu és sucar, sigueu una mica selectius (consell que també serveix per quan no esteu a punt de morir).

I ja està, em sembla que amb això podreu passar l'holocaust mundial entretinguts i tranquil.lament, o almenys us servirà per no preocupar-vos excessivament d'una més que provable mort horrible i dolorosa. Res més, a disfrutar!

PD: Si se m'acudeix alguna altra mesura o iniciativa interessant ja l'afegiré en posts posteriors. Sí l'accelerador de partícules suïs m'ho permet, es clar.

I arriba un dia en que vas al cine i t'emportes una sorpresa

2008-09-06T16:04:00.005+02:00

Sí amics, el món del cel.luloide es reserva els seus asos a la màniga i de tant en tant es presenta a les sales amb una pel.lícula de puta mare sortida del no res. De fet no és ben bé així, però aquesta és la sensació que haurem tingut la majoria. El tren de les 3:10 és el remake d'un western de finals dels 50, que alhora era una adaptació al cine d'una novel.la curta. Doncs bé, l'any passat es va estrenar a EEUU aquesta nova entrega amb Russell Crowe i Christian Bale com a parella protagonista, i no ha estat fins a aquest divendres 5 de setembre que ha arribat a les pantalles espanyols (a qui se suposa que hem d'estar agraïts?).

Bé, ja situats toca parlar una mica de la pel.lícula. És un western. Això ja diu molt, perquè t'assegura trets, diligències, sheriffs, atracaments i persecussions en cavall; però 3:10 to Yuma (títol original) té una proposta un pèl diferent. La història, així per sobre, és que detenen a Ben Wade (Crowe), el cap d'una banda de super-malparits que atraquen diligències, i el pobre 'ranchero' Dan Evans, un home honrat com pocs, s'hi veu involucrat pel mig i decideix ajudar a portar el presoner fins a un tren que el durà a la presó; a canvi d'uns diners que l'hi han de servir per eixugar els deutes que té i començar així a fer fortuna.

El que converteix aquest western tradicional en una molt bona pel.lícula és la trama que es desenvolupa entorn dels dos personatges principals, interpretats tots dos de manera gairebé perfecta. Resulta molt interessant veure aquest confrontació entre el bé i el mal, perquè els dos pols s'aconsegueixen complementar tan bé que fins i tot es fusionen i fan que l'espectador senti empatia per tots dos. La pel.lícula no et deixa distingir qui és bo i qui és dolent, i fin a quin punt poden ser-ho, perquè tots els personatges tenen el seu matís que els porta cap al respectiu costat fosc (la bondat o la violència). Això queda reflexat magistralment amb la frase "todos los hombres creen que sus caminos son rectos, pero es Dios quien pesa los corazones" que deixa anar Ben Wade (Crowe), quan posa en dubta la bondat d'un agent de la llei. A més a més, el film proposa una moral interessant sobre quin és el preu de la honradesa i si realment val la pena deixar-se la pell per un ideal de valors determinat.

El millor de tot, s'ha de dir, és l'actuació de Russell Crowe. El seu bandit simpàtic, sarcàstic, malvat i humà és senzillament fantàstic. Aquest actor és la bomba, sembla que s'hagi format després de guanyar un Oscar per un paper miserable a Gladiator. Sí, ho tornare a dir: un paper miserable en la miserable Gladiator. En canvi, veus Master & Commander o American Gangster i realment disfrutes amb aquest actor. Christian Bale també ho fa de conya, però no crec que sigui un paper que li escaigui especialment bé i es nota que s'ha d'esforçar massa per interpretar, en detriment de la naturalitat i la frescura de les que fa gala Russell Crowe. De totes maneres, el personatge de Dan Evans és el d'un pobre desgraciat que gràcies a la seva voluntat i constància acaba sent respectat i venerat per tots, però això millor veure-ho a la peli.

Així doncs, el tren de las 3:10, és una pel.lícula bona, interessant i molt recomanable. Té les seves incongruències i algun defecte, però visualment és impecable (preciosa i encertada fotografia) i crec que es mereix un segon visionat, perquè segur que hi ha detallets que s'escapen i que ajuden a que aquest film sigui més gran de com se l'ha venut. El pitjor de tot és que mai es farà famosa com una gran pel.lícula, i el millor és que serà una sorpresa meravellosa per qui decideixi anar al cine, llogar el DVD o baixar-se aquesta pel.lícula d'aquí un temps. Aquesta és, en part, la màgia del cine també.

Sigo flipando.

2008-09-05T13:07:00.005+02:00

Voy a escribir en castellano, qué cojones! Que estoy indignado y cuando me indigno escribo en castellano. Grande ha sido mi sorpresa cuando haciendo mi habitual ruta por la web me he pasado por las inestimables blogdecine y lashorasperdidas; las dos con nuevas (las mismas, vaya) imágenes de lo que va a ser la película de Dragonball.

Si teneis el valor de hacer 'click' en cualquiera de las dos webs, el maravilloso mundo de la red os llevará dónde hay las malditas fotos, que posiblemente sean imágenes de un próximo trailer. No voy a colgarlas aquí, no podría vivir con esta carga, pero si que voy a comentarlas...menuda sarta de mierda más gorda, coño! Ya hablé de lo descojonante que me resulta Goku vestido del Pull&Bear (y almenos veo que también han tenido la decencia de ponerle un traje más o menos guai, acorde con la serie) y de lo desconcertante que es el supuesto Maestro Mutenroshi (Follet Tortuga, pels ben parits que hem vist la sèrie en català)...pero habeis visto a Piccolo?! Vale, perdón, a Satanàs Cor Petit. O no, mejor dicho, Piccolo. Mejor que un pufo como este sea nombrado en castellano, ya que lo que estoy viendo de esta película es incluso más repugnante que el doblaje a la lengua de Cervantes de esta nuestra mítica serie. A esto sólo tengo que añadir que no me extraña que hayan cogido al actor de Buffy Cazavampiros para hacer de Piccolo, porque macho, parece un vampiro de serie B.

De todas formas, y para no desatar más odios prematuros, desde la Fox se nos vende que la película está de puta madre y que lo vamos a flipar. Me quedo con la duda de lo primero hasta que vea la peli, pero lo que es flipar, ya estoy flipando. Sigo flipando. Y mucho.

Me voy a vomitar.

Hellboy II: El Ejército Dorado... "tu antes molabas!"

2008-09-04T20:14:00.006+02:00

Corria el mes de juliol quan vaig escriure un post sobre les perles cinematogràfiques que ens portava aquest estiu del 2008. Em vaig equivocar. La segona perla estival molt em temo que no era Hellboy II, sinó Wall-E, tot i que encara no l'he vist i no en puc dir més del que n'he sentit.

Temps ençà ja vaig parlar detingudament sobre The Dark Knight, així que ara arriba el torn de Hellboy II: el Ejército Dorado. Doncs la segona entrega de Hellboy no mola, no mola gaire. Recordo quan vaig veure la primera part, que vaig sortir del cine fascinat i amb un somriure d'orella a orella: m'ho havia passat de conya. M'agrada el personatge, el trobo collonut, i m'agrada com l'encarna Ron Perlman, m'agrada el context i la història estava ben bé. Recordo que la primera part, a part de la història d'acció, explica com un ésser vingut directament de l'infern creix com un humà més, com té les mateixes preocupacions i les mateixes inquietuds que una persona, i com madura per trobar el seu lloc en aquest món. Doncs bé, a la segona part sembla que la maduresa del personatge se'n va a prendre pel sac i torna més sabata que mai. El toc d'humor del film, sempre necessari, ratlla la bufoneria i no mola gens el tracte que se li dóna als personatges. Liz (malaguanyada Selma Blair) és del tot insípid i l'únic que fa en tota la pel.lícula és rallar-se perquè està embarassada i no sap com afrontar-ho; i Abe, l'home-peix, deixa de ser una promesa de personatge interessant per convertir-se en un calçaces involucrat en una trama irrellevant.

Notareu que no he començat parlant de què va la peli, i és per un motiu: no va de res. Guillermo del Toro s'ha desmelenat a gust enxufant criatures fantàstiques (això sí, fantàstiques en tots els sentits. Un plaer visual i una allau formidable d'imaginació) a cabassos, qual George Lucas cobrint el nou (i vell) Indiana Jones d'efectes especials. Mola? La resposta és sí, i tant, però no n'hi ha prou. No són poques les criatures prescindibles que omplen minuts de pantalla, minuts que es podien haver omplert amb coses interessants com un desenvolupament de l'Abe, la reacció de la gent davant l'existència de Hellboy o la relació Hellboy-Liz, que no passa de discussions que obliden fàcilment.

En fi, la peli també una té història, i és que l'hereu d'una civilització antiga, el príncep Nuada, vol reconstruir una corona que li servirà per ressuscitar l'Exèrcit Daurat per donar una cossa al cul de les grosses a la humanitat. De fet tampoc importa, perquè l'exèrcit gairebé no surt i el príncep Nuada no fa gaire més que demostrar que remena l'espasa de puta mare en dos moments puntuals, al principi i al final de la pel.lícula.

Resumint, Hellboy II és una pel.lícula que si algú no la veu, no es perd res més que una colla d'éssers, en gran mesura, acollonants. Té punts bons: el pròleg, el nou "fantàstic" de l'equip o la borratxera amb cantada de cançó nyonya (impagable escena, la veritat); però són això, punts. Res que facin d'aquesta pel.lícula una obra interessant, més enllà del simple entreteniment, i lluny de la primera part de la trilogia (algú dubta que hi haurà tercera part?).

Aquell final de Hellboy i Liz fent-se un petó envoltats en flames, amb la veu en off dient les frases mítiques de torn, era d'una bellesa formidable, sempre dins el context del món que es defineix a la pel.lícula; un final que dista molt de qualsevol seqüència de la seva seqüela. Una llàstima.

Plan 15 Días Special K...que la vida són (queden) 15 dies.

2008-08-18T17:58:00.006+02:00

Reprenem el fil d'aquest humil i delicat blog i ho fem igualant (o acostant) temàtiques, ja que no és just que cine i esports es desmarquin, almenys encara. Així doncs, avui toca denúncia i com que estem a l'estiu, l'època dels canvis de temperatura insuportables i de les Festes Majors, insuportables per l'organisme si no te'n perds ni una. De totes maneres, hi ha una cosa de l'estiu que resulta més inaguantable que qualsevol altra: el Plan 15 Días Special K. Sí.

Pocs sereu que no hagueu vist l'anunci, però de totes maneres recapitulem. Apareix una senyoreta esvelta amb un bikini vermell i el seu 'peazo' bol de cereals Special K. Posats en situació anem al que realment mola, perquè el que mola de veritat no és la fèmina descamisada, sinó la veu en off. Bàsicament, et proposa que durant 15 dies mengis un bol de Special K per ESMORZAR i per SOPAR (opcional acompanyar-lo d'una peça de fruita).

Com que m'avorreixo sobremanera he fet els càlculs pertinents per intentar il.lustrar com de mortífer és aquest pla. Agafem una noia a l'atzar, de 21 anys, 56 kg de pes i que realitza una activitat física lleu. Refieu-vos de mi perquè fa mandra explicar els càlculs, però aquesta voluntària necessita 1576 calories diàries. Un bol de Special K amb llet (posem-hi aiguallet, altrament coneguda com desnatada, que sinó el pla no rutlla) suma 254 calories, que multiplicades per dos (no oblidem el sopar), en fan 508. Afegim la fruita ara, suposant que et menges un plàtan (fruita amb més calories: 108) a cada àpat també, la noia kamikaze en qüestió ja en suma 724. En dos àpats. Això vol dir que entre el dinar i el sopar hauria d'ingerir la quantitat exemplar de 852 calories per tal de nutrir-se com déu mana.

Per entendre'ns, el dinar hauria de ser a base d'ànec amb ametlles, mantega i 3 cullerades d'oli d'oliva. I un pastisset de xocolata per postres. Evidentment, una persona amb intenció d'aprimar-se seguint el Plan 15 Días Special K, no crec que dini gaire més que un plat de pasta i un trosset de carn. O amanida i peix, per fer-ho més extrem. En fi, si sumem toootes aquestes variables, què obtenim? Primer fam, després la desnutrició i finalment, la mort. Sí senyores, podrieu morir seguint la dieta Special K, amb K de Kamikaze.

I és que els Special K no només no atipen, a més a més estan carregats de fibra fins als topes!! És a dir, que no només no t'omplen, sinó que per més inri, et buiden. Així que res més a dir, seguiu el Plan 15 Días aquest. És una bona manera d'autoimmolar-se amb la calma, d'una manera neta i sense provocar aldarulls, millor que empassar-se somnífers o fotre's un tret, en definitiva.

Res més, a gaudir de l'estiu (oh sí, oh sí, quin fart de gaudir, para, para, no puc més).

El nou Barça o com il.lusionar-se amb una pretemporada-escopinya

2008-08-07T12:51:00.005+02:00

S'han acabat les escopinyes i els cacauets de la pretemporada i ja s'acosta el moment que portin els entrants per anar fent boca del tot, ja que el dimecres 14 ja tenim previa de Champions contra el Wisla Cracovia, que més que un equip de futbol sembla una consigna comunista.

Així doncs, podríem dir que la pretemporada està feta i ja podem treure les primeres conclusions del Projecte Guardiola. Com que el Pep sempre parla de la filosofia d'equip, seguiré els seus passos i valoraré en major part què m'ha semblat l'equip, donant menys importància a la meva modesta opinió sobre cada jugador, ja que, a més a més, és un pel aviat. A més, no hem jugat contra ni un equip que s'acostés a la categoria de digne, així que no es tracta de deixar-se endur per l'eufòria tampoc. De totes maneres, la impressió que donen és que contra millors equips la única diferència és que haguéssim vist menys gols i que els defenses haguessin pogut treballar millor.

De moment l'equip fa bona pinta, ras i curt. Es noten unes quantes diferències respecte el joc que l'equip feia amb Rijkaard i, donats els canvis a la plantilla, aquestes diferències molen. Començant per baix, la defensa juga avançada com sempre i amb una diferència significativa: Dani Alves. Comptar amb aquest jugador que constantment s'incorpora a l'atac (sense descuidar la retaguarda) fa que molt sovint juguem amb defensa de 3, amb dos jugadors ràpids i físics (Puyol/Cáceres i Abidal) fent les cobertures pertinents. Llavors falta un central fort, bo en el tall i el joc aeri, i amb bona sortida de pilota, funció en la que estan complint a la perfecció tant Márquez com Piqué, a expenses del paper que jugarà Milito quan es recuperi de la lesió.

Defensivament també juga un paper important el pivot defensiu, qui juga un xic més avançat de l'habitual a l'hora de fer avançar la pilota per tal d'evitar el típic i estúpid rondo amb els centrals. Així doncs, el central "bo" és el primer encarregat de fer pujar la pilota, avançant la seva posició i recolzant-se amb Yaya/Keita i Alves. Llavors, per efecte domino els interiors juguen més amunt, creant una superioritat numèrica que s'aprofitarà amb gols, assistencies i parets a prop de l'àrea. Per mi són les dues posicions claus de l'equip, i el joc variarà en funció de qui les ocupi. El meu amic Xavi sembla que és l'únic amb el lloc assegurat en aquest sentit (i que el conservi si continua com amb aquest estat de forma. Ja està, ja ho he dit!).

Falta la davantera, amb dos extrems oberts a la banda, ràpids i bons en l'1 contra 1. Fa mal veure Henry i Bojan jugar per les bandes, encara que el de Linyola se'n surt amb nota. Iniesta tampoc és jugador de banda, així que clarament falta un fitxatge per la posició de "11" (Silva? Estaria bé); on sembla que amb Hleb (que s'ha d'adaptar, i molt), Messi (que o no hi és o es lesiona) i els canterans (Pedrio i Jeffren) no en tenim prou. Per acabar, la posició de davanter centre té totes les garanties, ja que sembla que el 'bocamoll' Eto'o es queda, a més de tenir un Henry que tots desitgem recuperar i un Bojan que ja tindrà les seves oportunitats.

En definitiva, l'equip juga ràpid, al primer toc i, sobretot, en profunditat; lluny d'aquell joc handbolístic de les darreres temporades. M'agrada veure un Barça implicat i lluitador, capaç de donar el 'callo' en partits físics i encandilar i fer gols apretant una mica l'accelerador, i és que la base d'un gran equip la tenim, però ens falta confirmar-la. A tot això, cal afegir el mèrit gairebé absolut de la gran estrella del nou projecte, que no és altra que Pep Guardiola, aquell home de qui tots desconfiàvem al principi i que en pocs dies s'ha guanyat el respecte de tothom i ha deixat entreveure el gran entrenador que arribarà a ser si els títols acompanyen, i tots volem que sigui així. De moment, ja ha canviat els hàbits i la manera de treballar d'un equip que feia 7 o 8 anys que es rascava les pilotes, i mai millor dit. Endavant doncs, i a veure què ens espera.

I ara les valoracions individuals dels jugadors, que en general ja dic que els hi poso bona nota, així que no parlaré de tots...

El BO: Dani Alves. Una de les claus perquè la nova forma de jugar funcioni a ple rendiment, una màquina i el lateral dret perfecte tant en atac com en defensa, no el descobrim ara tampoc. I el millor de tot és que Cáceres pot complir si l'ha de substituir.

El LLEIG: Aquí hi aniria Messi i les seves històries olímpiques, però ja que parlem de jugadors del Barça compromesos i tal, el premi és per Thierry Henry. Com diu l'anunci, "per què has vingut monsieur Henry?" Culpa teva per fallon i culpa del Pep per no posar-te de davanter centre, però de moment no despegues i no estàs a l'altura. Endavant!

El DOLENT: Eric Abidal. Molts errors defensius i molts gols estúpids venen per la seva banda, així que a veure si espavila, es posa a to i torna a ser l'Abidal de principis de l'any passat. A més, si el meu amic Xavi continua en forma aviso que serà Abidal el focus de les meves ires (sí, necessito algú a qui criticar i tinc "predilecció" pels laterals esquerre. Mort a Gio vanBronckfsojrlairj!!)

El més llest de la classe (segona part)

2008-08-06T15:22:00.003+02:00

I avancem cap a un nou gènere que l’amic Steven ha trepitjat també (com no) amb força: cinema bèl.lic. O de temàtica bèl.lica, com volgueu. Aquí entren títols com 1941(1979), el Imperio del Sol (1987) i, la més coneguda, Salvar al soldado Ryan (1998). La primera és una comèdia, contextualitzada en la histèria col.lectiva i el pànic a una possible invasió que corria per EEUU després de l’atac japonès a Pearl Harbor; mentre que la segona és un drama sobre un jove ric que acaba en un camp de concentració a Shangai, després de la invasió japonesa (curiosament l’any 1941 també). No m’extenc perquè no n’he vist cap de les dues, però ho vull fer. Sobretot vull veure 1941, ja que n’he llegit que és una proposta la mar d’original, tot i que en el seu moment va passar bastant desapercebuda.

Així doncs, passem a les paraules majors i anem directament a Salvar al soldado Ryan, amb tot el seu arsenal de contundent força visual; i és que Spielberg va firmar la guerra de manera crua i violenta, tal com és; sense permetre’s cap luxe poètic més que la simple imatge de la batalla. A més, demostra un cop més una mà d’artista a l’hora de rodar amb grans masses d’extres i fer que quedi excepcional. De totes maneres, per mi aquesta pel.lícula té un però: l’argument. No hi ha manera humana d’empassar-se que en plena II Guerra Mundial s’enviï un grup de soldats en missió suïcida per salvar la pell d’un sol home, per molt que aquest home sigui Matt Damon.

Cal esmentar que la participació de Spielberg en projectes bèl.lics no acaba aquí, ja que també és creador (guionista) de la major part de videojocs de la saga Medal of Honor i productor de les obres de Clint Eastwood Banderas de Nuestros Padres i Cartas d’Iwo Jima.

Bé, és hora de seguir avançant i farem un petit inpàs amb la Llista de Schindler (1993), peli que realment crec que no sembla de l’amic Steven, però ho és. Parla de l’Alemanya nazi al principi de la II Guerra Mundial i com un home de negocis aconsegueix una fàbrica on hi fa “treballar” jueus i intenta guanyar-se el favor dels nazis. Tampoc sé què més dir-ne, és molt dura i punt; no és d’estranyar que el mateix Spielberg declarés que era incapaç de fer una nova entrega d’Indiana Jones amb els nazis com a dolents, ja que des de la Llista de Schindler era incapaç de fer broma amb o sobre aquella “gent”. Dins aquesta línia més dura i intimista hi ha el color púrpura (1985), una altra obra mestra amb una Whoopi Goldberg (sí, la la monja que canta, que també surt a Ghost) fent un paper estelar (sí sí, en serio). És una història de la dramàtica vida d’una dona destruida que es va refent gràcies a l’amistat amb una sèrie de dones que va coneixent. És una adaptació de novel.la també (com Jurassic Park) i va aconseguir bastantes nominacions i algun que altre Oscar, si no recordo malament. Finalment, l’última d’aquest bloc és Munich (2005), que sincerament no he vist, però de la qual he sentit que és bastant interessant (a mi personalment no m’atrau, aquí ho deixo).

I ja acabant, gènere d’aventures. Aquí és on jo crec que veiem la millor cara del cineasta (sí, per davant del gènere de ficció). La traça que té el director de marcar magistralment el ritme d’un llargmetratge assoleix el seu màxim esplendor dins el cinema d’aventures, a més a més d’una fotografia i una manera de filmar més que inigualable. En aquest camp entren la tetralogia del Dr.Henry Jones júnior: En busca del Arca Perdida (1981), Indiana Jones y el Templo Maldito (1984), Indiana Jones y la Última Cruzada (1989) i, finalment, Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal (2008). Aquestes pel.lícules, a part de posar el sostre al cine d’aventures en general, han suposat una gran influència pel director, ja sigui en l’àmbit econòmic (milions de dòlars recaudats), l’àmbit professional (Oscars, reconeixement, evolució artística), com en el personal (la seva actual dona és la noia-Indy del Templo Maldito). I no m’extenc més perquè necessitaria un parell de posts més per parlar d’Indiana Jones, però no puc deixar de comentar un altre gran clàssic: Hook (1991), l’original revisió del clàssic de Peter Pan, amb una història divertida i, per sobre de tot, entranyable; així com uns protagonistes (Robin Williams com a Peter Pan i Dustin Hoffman com a Capitán Garfio) que no fan més que lluir-se al llarg de tota la pel.lícula. En resum, un conte perquè petits i grans disfrutem.

I ara sí, per acabar un breu comentari sobre el futur. De cara a finals de 2009 s’espera la primera entrega de la trilogia que el cineasta prepara sobre Tintín. El Gran Tintín. De moment es coneix poca cosa sobre el projecte, només que sembla que serà una revolució en el cinema d’animació (la pel.lícula és en 3D), i jo ja tinc ganes de veure-ho, perquè el Tintín és un personatge que també adoro absolutament. Més dades pels interessats: la trilogia sembla que abarcarà els còmics de el Cranc de les Pinces d’Or, el Secret de l’Unicorn i el Tresor de Rackham el Roig. Què voleu que us digui, discutible però comprensible. La única història que em sembla sobradament interessant és la del Secret de l’Unicorn, la qual ha d’anar irremediablement acompanyada de la seqüel.la de Rackhm el Roig. A més a més, hi ha els primers encontres amb El capità Haddock i el professor Tornassol. Evidentment, tots voldríem Objectiu: la Lluna+Hem Caminat damunt la Lluna o les Set Boles de Cristall+El Temple del Sol; o jo personalment, L’Illa Negra. En fi, haurem d’esperar. Ah, i he de dir que els protagonistes seran el nen petit de Love Actually (per cert, peli indispensable) fent de Tintín i el Golum (així amb barba i tal) com a capità Haddock (nota: els noms dels actors no els recordo, però a qui li importa?).

En fi, i mai millor dit, perquè aquí acaba la meva exposició sobre Steven Spielberg. Vull aclarar que no és el meu director preferit ni les seves pel.lícules les millors que he vist mai (Indiana Jones a part), però, com ja he dit; l’home és un cineasta que ha revolucionat unes quantes vegades el món del cel.luloide. Té més olfacte que ningú i un talent difícilment igualable, així que no està de més recordar-lo com un dels grans ja abans de que hagi mort i tot (i no vull sonar catastrofista, que el senyoret té corda per estona llarga!).

El més llest de la classe (primera part)

2008-08-04T18:40:00.005+02:00

Tenia ganes d’escriure aquest post, perquè si hi ha una figura del cine contemporani (contemporani durant gairebé 50 anys!) que es mereix un solemne homenatge, per petit que sigui, aquest és Steven Spielberg.

Fa no gaire, així com a exercici personal, intentava recordar les pel.lícules més rellevants de Spielberg. Me’n van sortir bastantes, i vaig decidir anar a Imdb i la llista es va allargar considerablement i de forma increïble, i és que aquest home ha fet moltíssimes coses i totes bé. Steven Spielberg és un home amb una qualitat superior que el diferencia de la resta de gent que es dedica al món cinematogràfic: té ull, una vista privilegiada; sap què convé a cada moment i ho porta a terme. No és d’estranyar, doncs, que cada cop que estrena una pel.lícula el públic empassa saliva i sap que veurà quelcom nou i extraordinari. A més a més, ha conduït el seu talent indiscutible per diferents gèneres i ha deixat empremta en tots ells. Ara, doncs, m’agradaria repassar algunes de les seves obres més destacades.

Comencem pel gènere de terror, el gènere amb el qual es va donar a conèixer el gran públic. Les primeres obres de referència que va regalar Spielberg a aquest gènere són el Diablo sobre Ruedas (1971) i Something Evil (1972) (la poc suggerent Algo diabólico, en castellà). La primera és una road movie de baix pressupost en què un pobre conductor es troba en una persecussió trepidant per culpa d’un camió tan gran com misteriós que el comença a assetjar per la carretera. Realment quan la vaig veure em va sorprendre i fa que t’agafis ben fort al coixí que tens més a mà, així que no és d’estranyar que una pel.lícula que incialment estava prevista per videoclub i TV s’acabés estrenant al cinema amb un acceptable èxit de taquilla. Per altra banda, Something Evil va d’una família que es trasllada a viure a una casa antiga que està habitada per algun ésser demoníac, el qual posa bastanta atenció en posseir (el pillín…) la dona. És un film senzillament acceptable, ja que en cap moment resulta emocionant (també he de dir que sóc molt exigent amb aquest gènere). De totes maneres, és dels primers que s’atreveix a portar al cine les cadires que es mouen de lloc i els sorolls de portes xirriant a mitjanit.

Això sí, si parlem de Spielberg i de terror ja podem deixar les pelis-bistec per anar parlar de les pel.lícules-entrecot: Tiburón (1975) i Poltergeist (1982). La primera va suposar un salt de qualitat de les monster movies i de la sèrie B en general, a més d’inventar un nou gènere, ja que així es pot considerar: El blockbuster o “taquillazo” d’estiu. I és que el tauronet robòtic va recaudar una xifra mai vista a taquilla fins aleshores, i no només això, va fer que molta gent s’ho pensés dues vegades abans de banyar-se a la platja de nit. I, per què enganyar-se? De dia també. Tiburón és una pel.lícula magistral, com ha de ser una peli de terror, i sense amagar cap carta: a plena llum del dia (com molt bé tenen en compte a The Host), tensió, crits, sang, adolescents en bikini, drama de veritat i seqüel.les tan prescindibles com descafeinades (per no dir quelcom pitjor).

I l’altra és Poltergeist. Un altre cop cadires que es mouen i sorolls estranys, però amb classe i una mà ferma a la batuta. A part, la història és molt més atractiva i la nena juga un paper clau (i no hi ha res que acolloni més que els nens que estan a punt de pillar). Sens dubte un gran mite cinematogràfic, que fins i tot els seus efectes especials de sala d’estar continuen molant avui en dia. Quasi res.

Per últim, del gènere de terror també se’n poden destacar alguns capítols que va dirigir de la popular sèrie Twilight Zone, de la qual fins i tot en va portar una adaptació a la gran pantalla (adaptació que, per cert, es readaptarà aquest any 2009).

Canviem ara de gènere i passem del terror a la ciència-ficció. La ciència-ficció té un perill: el pressupost. M’explico, un gran pressupost et dona poder per farcir la pantalla amb efectes especials i oblidar-te absolutament de la història que vols explicar. Gràcies al cel, però, amb Spielberg no és així (oblidem per un moment el remake de la Guerra de los Mundos (2005)). Dit això, doncs, parlem ja sense més dilació de Encuentros en la tercera fase (1977). Toma ciència-ficció. Guardant-se els ninotets i les llumetes pel final, Spielberg fa un altre clàssic pels devots del gènere i pels que no ho són, ja que és una pel.lícula que abdueix a qualsevol que la vegi. La història és que uns observadors una nit descobreixen uns objectes estranys volant pel cel i es dediquen a investigar-los. No és una allau de FX, és la història d’una obsessió i de gent que perd el cap per donar resposta a allò que desconeix, gent capaç d’abandonar als seus i a sí mateixos per satisfer la seva curiositat, i és que així sóm els éssers humans, ens poses un OVNI davant i ens oblidem de sopar.

I passem d’una pel.lícula obligada a una altra de més obligada encara, ET: el extraterrestre (1982). Més ciència-ficció sense llumetes fins al final. Un altre cop, juga amb les relacions personals i el comportament de tots aquells que envolten el misteriós extraterrestre que arriba a casa d’una família qualsevol. Aquesta pel.lícula està amanida amb l’amistat que creix entre dues espècies diferents, entre un nen innocent i un nou vingut al planeta. A més, té el mèrit d’haver creat un dels personatges més entranyables de la història del cel.luloide.

Més recentment, tenim dos títols més de la col.lecció Spielbergiana que val la pena comentar: AI (Inteligencia Artificial) (2001) i Minority Report (2002). La primera és un llargmetratge d’una bellesa visual exquisita i una història interessant en la seva proposta, encara que no tant en el seu desenvolupament. La idea es transgressora, la de creació de robots que serveixen de vincle afectiu, traspassant així la última barrera que diferenciava homes i màquines. No obstant, el decurs de la peli deixa bastant que desitjar i el discurs no és tan crític com presumiblement hauria d’haver estat. El cas de Minority Report és similar, bona idea i pobre desenvolupament (i mal actor, en aquest cas Tom Cruise agafant el relleu d’error de casting a Jude Law). No obstant, ens regala alguna seqüència estratosfèrica (salts pels ascenors aquells i persecussió de Tom Cruise i la nena) i la ja mítica i imitada (a Polònia, per exemple) multipantalla que es controla amb les mans, i espero que sapigueu què vull dir perquè no sé si aquest aparell té nom.

Per acabar amb la ciència-ficció vull acabar parlant d’una altra pel.lícula, que també va una mica a cavall del terror: Jurassic Park (1993). A banda de la qualitat de la pel.lícula, que la té (però al ser l’adaptació d’un llibre no té tant mèrit), el que destaca més de Jurassic Park és la posada en escena i el punt d’inflexió que va suposar en el desenvolupament dels efectes visuals. La creació d’éssers per ordinador de manera que semblessin reals, era un recurs bastant utòpic fins llavors. Però ja m’explicaràs com disfresses un tio de Tiranosaurus rex sense que la resta del planeta es descolloni de riure. Nono, a utilitzar robots (a l’estil Tiburón) i animació per ordinador, és a dir, donem una empenta al cinema i avancem, què cony. Així doncs, no és d’estranyar que el puntal del projecte fos el bo de Steven.

Bé, comentat fins aquí ja continuaré més en un segon post, per no fer-ho excessivament llarg. Perquè de llarg ho és, i molts haureu vist que falten títols imprescindibles per comentar. Tot al seu temps, tot al seu temps...

M'he enrollat amb la dona equivocada...i quin llam de fera!

2008-08-01T02:04:00.003+02:00

No, no es tracta d’un post de fotolog cutre. Sí, és un article sobre The Dark Knight. I sí, he vist la pel.lícula. Sí, l’estrenen el dia 13 d’agost, però no he pogut evitar provar l’Ares per baixar-me la pel.lícula doblada a l’español latino, sense cap mena d’esperança, simplement per dir que l’ansietat em mou i estic terriblement impacient. Però en comptes de la porno de rigor em va sortir The Dark Knight sencera, amb una qualitat d’imatge acceptable i un so relativament bo. La vaig haver de veure i el títol del post reflexa com em vaig sentir un cop haver-la vist.

Per cert, respecte a l’español latino he de dir que el doblatge és molt bo i que la veu del Joker és equiparable a la versió original, res a veure amb la veu de Brad Pitt que la dobla al castellà. Ah, i ni us imagineu un ‘culebrón’ amb José-Batmans i Carlos-Jokers. L’única pega és que cada cop que deien Ciudad Gotica de Gotham era una ganivetada (un dolor suportable, en el fons).

Un cop posats en situació, entrem en matèria, perquè hi ha matèria (100% sense spoilers!). Directament ho dic, la peli és una bomba i increïblement bona. És molt difícil comentar-la sense explicar què hi passa, però ho intentaré per no aixafar detalls als simpaticons i simpaticones que us digneu a llegir això. Per començar he de dir que TDK (si se’m permet l’abreviació) no és ni l’adaptació d’un còmic ni una pel.lícula de superherois. És una pel.lícula reflexiva, un thriller que el mateix Scorsesse hagués firmat (i ràpid), un drama, una lliçó magistral de narració i ritme i un espectacular llargmetratge d’acció. I hi surt el Batman i tot!!

Especial menció tenen alguns dels molts elements de l’argument. Primer de tot l’anàlisi de la condició humana i de les lleis ètiques i morals, amb les seves diferències, i com la humanitat inherent a cadascú, des de la persona més respectable fins al pitjor criminal; aflueixen en una situació límit i posen a cadascú al seu lloc. L’altra és la meravellosa reflexió sobre l’heroïsme, molt ben portada amb l’evolució de Batman i Harvey Dent, de qui, per cert; vaig pronosticar que seria la gran sorpresa i no em vaig equivocar: és el gran protagonista de la pel.lícula, sense cap dubte. El tercer element que m’ha fascinat és el triangle amorós Bruce-Rachel-Dent, que realment té un pes més que important en el decurs dels fets i no és només un ornament innecessari com acostuma en la immensa majoria de les pel.lícules.

Segurament, molts fans afèrrims de les històries de Frank Miller sobre el Cavaller Obscur temien un “petate” de pel.lícula perquè el film no va d’acord amb el còmic homònim, i, realment, no hi té res a veure. De fet, Christopher Nolan s’ha atrevit a reinventar el Batman, ha creat el nou i millor Joker mai vist i, sobretot, ha fet de Dos Caras un personatge nou i sorprenent. És més, els fans afèrrims que deia no podran fer altra cosa que plorar d’emoció i mirar-se amb devoció un títol que està més que justificat (al final de la pel.lícula).

Després tenim els actors. Mare meva. No escric dempeus perquè és incòmode, però l’ocasió ho ben mereix. L’Oscar al malaurat Heath Ledger crec que seria (i espero que serà) d’enorme justícia, perquè la seva interpretació és monumental i no tinc prous elogis per descriure-la. A l’altra cara de la moneda (jaja) hi ha Aaron Eckhart (Harvey Dent/Dos Caras), que fa un paper collonut i es mostra a un nivell altíssim fins a l’hora i tres quarts de pel.lícula, quan se supera i es menja abominablement totes i cadascuna de les escenes on apareix. La creu és Christian Bale (Bruce Wayne/Batman). I dic creu perquè el pressupost va obligar a retallar mitja hora de peli, de peli sobre Bruce Wayne. Al ser un personatge ja modelat a Batman Begins han decidit deixar-lo de banda vilment, i ensenyar-ne l'evolució servint-se del la resta de personatges i de la història en sí. Terrible error. Terrible error perquè ho clava i realitza una actuació més que perfecta, així que és una autèntica llastima veure’l tan poc. Finalment, tenim a Michael Caine (Alfred) i Gary Oldman (Gordon), amb els seus papers secundaris bàsics i principals. És així perquè no surten als cartells de promoció, però són fonamentals i tenen un pes específic en la història. No són els protagonistes, però estan magistrals apuntalant la pel.lícula des d’una posició més amagada, i no és gens fàcil. Donen una classe d'intel.ligència i minimalisme que tot actor de nivell que es vulgui fer preuar hauria de saber portar a terme.

Tampoc vull deixar de mencionar a Christopher i Jonathan Nolan, els grans artífexs d’aquesta obra d’art. El primer per posar tota la carn a la brasa i mostrar tot el talent que s’intuïa a Insomio i El Truco Final, i que va deixar desbordar-se per totes bandes a Memento i Batman Begins. I és que The Dark Knight és una festa cinematogràfica amb totes les de la llei. El seu germà Jonathan ha escrit un guió excepcional, immillorable, i ell l’ha plasmat de manera brillant a la gran pantalla; polint algunes de les minúcies que ballaven a Batman Begins i fent de TDK la seva millor pel.lícula.

I és que TDK és una pel.lícula ambiciosa, gran, que abarca moltíssimes coses i totes de manera formidable. Cada minut que passa és una nova sorpresa i un autèntic plaer, i el pitjor de la pel.lícula és que s’acaba. Una pena, perquè tots voldríem seguir gaudint de tal manera fins a la fi dels temps. No és d’estranyar, doncs, que de moment a Imdb estigui valorada pels internautes com la millor pel.lícula de la història. Evidentment no ho és per un motiu: no pot haver-hi una “millor pel.líula de la història”. De totes maneres, aquesta dada no és “moco de pavo” i s’ha de llegir correctament. TDK és una pel.lícula que entretén, una pel.lícula que proposa coses, una pel.lícula que ensenya coses, que té un missatge, una reflexió i una raó de ser. I el més important: arriba a tots els públics (no és d’estrany que hagi reventat tots els records de taquilla imaginables). Qui vulgui veure una pel.lícula seriosa, la veurà; qui vulgui veure el Batman repartint gardeles, ho veurà (però es perdrà el bo i millor que ofereix el film); qui vulgui plorar, ho farà i qui vulgui riure, també. Ho té tot i això no és poc. I he de dir que la millor de la història no, però la millor en un parell o tres de dècades segurament sí, fàcilment.

En resum, ningú té una excusa vàlida per no anar al cine i no pagar una entrada per veure aquesta pel.lícula, i molt menys qui digui aquella estupidesa de “és que a mi no m’agraden les pelis de superherois”. Pel que respecta a mi estic esperant amb més ganes que mai el dia de l’estrena per anar-la a veure a la gran pantalla. I pel que fa als Oscars de 2008, ja poden anar gravant The Dark Knight a les xapes daurades d’uns quants.

EL MOMENTÀS: Per mi el(s) gran(s) moment(s) de la pel.lícula és quan el Joker explica per què té cicatrius a la cara. Espectacular, ja m'ho direu.

Adeu, gràcies i sort

2008-07-17T13:40:00.001+02:00

Avança l'estiu, avança el 'mercato' i avança la perfilació final de la plantilla del Barça 2008-2009. De moment tenim una plantilla amb grandíssims jugadors i ni un sol crack, cosa que, des del meu punt de vista, no es pot permetre un equip que presumeix de gran.

Finalment, aquest any és o està sent el de l'adeu (o cossa al cul) dels grans cracks que han donat tantes alegries i bon futbol als culés i a tots els aficionats a aquest esport: Ronaldinho, Deco i Eto'o. Tal i com ha anat la última temporada no es pot dir que sigui una sorpresa majúscula; és més, era necessari. Uns cracks que han perdut la forma i el compromís són una bomba de rellotgeria al vestuari i un problema que s'ha de tallar de socarrel amb un traspàs. En aquest sentit el Barça ha estat molt valent, sobretot veient el magnífic paper de Deco a l'Eurocopa, eclipsant al mateix C.Ronaldo en el liderat de la selecció portuguesa. També és delicat el tema del (més) negre, Eto'o, de qui encara no se n'ha negociat la sortida i sobre el qual comencen a sorgir dubtes de si ha de seguir o no. El que està clar és que si marxa ha de ser per una fortuna i, evidentment, s'haurà de fitxar algú que pugui assolir uns números similars, cosa que actualment el mercat no ofereix.

De totes maneres, he de dir que personalment aplaudeixo la sortida d'aquests jugadors, que no estan acabats ni molt menys, però que si que han dinamitat, ells solets, el seu pas pel club blaugrana. Així doncs, tots fora i tots contents.

Menció a part, però, té el cas de Ronaldinho. És històric i de calaix que els cracks brasilers no acaben bé a Can Barça i, que no ens enganyin, Ronaldinho no n'és l'excepció. Encara recordo no fa gaires mesos enrere quan va ser apartat de l'equip, es va mentir a l'afició i finalment ja se l'acusava de drogoaddicte i alcohòlic...quasi res, vaja. Tot i així, jo personalment no seré qui critiqui a Ronaldinho, ja que sempre l'he considerat un indiscutible. Si estava bé, havia de jugar perquè feia coses que ningú més era capaç de fer (ni Iniesta, ni Messi, ni Xavi, ni Henry) per un sol motiu: perquè és un jugador superior a la resta i perquè mig Ronaldinho és molt futbolista. Messi, Kaká o Cristiano Ronaldo mai li arribaran a la sola de la sabata i espero que tots els aficionats al futbol en siguem conscients, perquè, expecte sorpresa majúscula, se'ns ha acabat veure futbol-festa del calibre que ens l'oferia el Gaúcho.

Llavors, pels anys de plaer futbolístic que ha donat al Barça, crec que els culés no podem fer més que somriure quan pensem en Ronaldinho i recordem les meravelles que feia sobre la gespa. Al Milan espero que recuperi el que bonament pugui del seu nivell i si més no ens obsequiï amb uns quants anys més de màgia futbolera.

A Can Barça se'ns ha acabat un cicle que presumia de ser molt més llarg, però així sóm aquí, entre tots no hem estat capaços de mantenir l'erecció i hem perdut un parell de lligues i alguna que altra Copa d'Europa. Pel que sembla, no sabem fer-ho millor i no podem evitar carregar-nos els grans equips que tenim, i ara que consti que estic parlant dels membres del club, de l'afició i de la premsa. Ara el que tenim és artrosis amén de creuar els dits perquè Guardiola triomfi també com a tècnic i porti un equip sense estrelles a emular el Barça del Dream Team i el del Jogo Bonito, jo hi confio perquè no puc fer-hi més, perquè tots plegats ens ho mereixem.

Acabo, doncs, donant la benvinguda als nous jugadors, i espero que futurs cracks del futbol, Piqué, Cáceres, Keita, Alves i Hleb (i espero que algun més, per favor); i m'acomiado dels enormes jugadorassos que ens han fet disfrutar aquests darrers anys: Deco, Ronaldinho, i Eto'o(?). Molt bona sort a tots i gràcies.

Déu no existeix i Zeus escolta tecno

2008-07-14T18:19:00.002+02:00

Increïble Metalway. Era el que tenia ganes d'escriure i és el que escric perquè, ben mirat, s'escau. És increïble que un festival d'aquesta magnitud es pugui suspendre per una tempesta. No sóc capaç d'entendre com una organització que aconsegueix portar Iron Maiden, Slayer, Avantasia, Iced Earth, Saxon, Deep Purple i molts altres grups no sigui capaç de poder sobreposar-se al clima i substituir els despropòsits tècnics.

També es parla de la seguretat del públic, ja que es veu que va caure una placa i no sé quines històries. No obstant, a cap de nosaltres se'ns va preguntar si estàvem disposats a assumir conseqüències, i no crec que algú hagués deixat de firmar un paperet que eximís a l'organització de tota responsabilitat. En canvi, però, ens vam trobar uns guardia civils que ens feien girar cua abans que poguéssim arribar al recinte del festival per poder fer una mica el vàndal. Crec que era el mínim que ens devien.

La solució fàcil a la desolació, a falta d'un vocable més precís, va ser anar a Saragossa a fer breu turisme i ofegar les penes de bar en bar. Encara ara dubto que la idea fos bona, perquè bàsicament ens vam trobar amb tots els heavys que, com nosaltres, intentaven mantenir la cara ben alta i tirar-se una bona festa per no dir que el viatge a Saragossa havia estat en va. Tot i que ens ho vam passar bé i com a festa no va deixar res a desitjar, el fet de mirar el rellotge i veure que a l'hora en que estaríem saltant perquè sonaria Doctor, Doctor, estàvem esperant que un tio xinès ens fes uns entrepans de bacon, formatge i ou. Depriment.

En definitiva, dissabte va ser un dia d'aquells dies que mires al cel ennuvolat i veus clar que Déu no existeix, i si existeix de misericordiós no en té ni un pèl, perquè odia als seus fills que també l'odïen (o l'ignoren). De la mateixa manera et preguntes per què no podia haver plogut un altre dia o una altra època de l'any...a l'època que tocava. També vull saber per què no podien caure llamps a una altra banda. També em pregunto per què no es van fastidiar els del festival de Monegros, hagués estat molt més just ja que un equip de so per un Dj no és el mateix i, a més, pots portar-lo qualsevol dia a qualsevol altre festa, ja que no foten unes gires de cal déu. En definitiva, em pregunto per què el destí té aquestes coses tan miserables i què hem fet nosaltres per mereixe'ns rebre-les.

Sé que molts o tots vosaltres no ho podeu entendre. A la resta, que ens donguin pel cul perquè pel cul ens han donat.

La cartellera no està de vacances

2008-07-09T13:14:00.001+02:00

Normalment els que recorren al tòpic que a l'estiu la cartellera cinematogràfica està de vacances tenen raó, i no pas poca. Aquest any, per això, els que diuen això s'hauran de quedar calladets perquè aquest estiu, com a mínim, ens té preparades dues perles d'aquelles grosses i lluents: The Dark Knight i Hellboy II: The Golden Army.

Parlem primer de Hellboy, el personatge creat per Guillermo del Toro (El espinazo del diablo, el Laberinto del Fauno). La primera entrega d'aquesta saga, que de ben segur tindrà continuïtat, ja ens va soprendre gratament a tots plegats. No és una pel.lícula d'acció-ciència ficció més, és una gran història amb grans personatges i molt ben narrada. La primera part no va poder servir per gaire més que presentar-los a tots i establir vincles entre ells, i esperem que aquesta segona part serveixi perquè el tastet vist a la primera es converteixi en un gran festí; ja que cadascun dels quatre protagonistes tenen un potencial molt i molt gran (sobretot espero veure què més pot fer aquella mena d'home-peix-amfibi). A més a més, la presència de del Toro darrere les càmeres garanteix una gran història, bons efectes especials no insertats a la babalà i molt de misticisme, el seu segell inconfusible.

Aquí podeu veure el trailer de la pel.lícula que sembla que no s'estrenarà a España fins el 12 de setembre, cosa incomprensible ja que a EEUU ja la podran veure a partir de l'11 de juliol.

I ara bé la bona, segurament la gran pel.lícula de l'any i fins i tot de l'últim lustre o dècada: The Dark Knight (El Caballero Oscuro...és a dir, Batman). Em sorprenc a mi mateix quan dic això, tenint en compte que fa un mes i mig es va estrenar Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal, i tots coneixeu la meva devoció per aquest personatge, però em reafirmo amb el que dic de la nova entrega de Batman. Sense anar més lluny, Batman Begins ja va ser una experiència que podria titllar d'orgàsmica. Pels que Batman és el nostre superheroi prefereit (xúpate esa, Marvel!) va ser un retrobament inesperat, després de les vomitives Batman Forever i Batman & Robin. Batman Begins va suposar, a més a més, un reinici de la saga, ja que ens explica la història de senyor de la nit des dels seus origens. A més a més, per fi Batman és un personatge desquiciat, traumat i aterrador pels delinqüents, i la ciutat de Gotham per fi és un pou de misèria, foscor, contaminació i criminals. I dic per fi perquè ni Tim Burton ni, encara menys, Joel Schumacher van aconseguir-ho. Una altra cosa a agraïr a Batman Begins és el Batmòvil, un autèntic tanc de combat i no un super cotxe fantàstic més propi de Speed Racer. I, finalment, agraïr també el repertori espectacular (Christian Bale, Michael Caine, Morgan Freeman, Gary Oldman, Liam Neeson) i la meravellosa tasca de Chrisotpher Nolan (Memento) a la direcció.

The Dark Knight, doncs, agafa la història allà on la va deixar, amb l'aparició del gran enemic del ratpenat: Joker. La curiositat era saber com seria aquest personatge que per molts no podia interpretar ningú més que Jack Nicholson, però els cartells, els clips i els trailers que han anat apareixent han deixat més que clar que Heather Ledger és Joker i Jack Nicholson ho va intentar. De fet, i no sóc l'únic que ho diu, fins i tot es parla d'una nominació i inclús un Oscar pòstum (ja que, recordem, va morir recentment. Una llàstima). L'altra gran incògnita serà conèixer el paper de Dos Caras, el qual amb prou feines hem vist, ja que està rodejat d'un gran secretisme i sens dubte serà la gran sorpresa de la pel.lícula. Aaron Eckhart és l'encarregat d'interpretar l'altre malvat emblemàtic de Batman, i encara que no sigui excessivament conegut, ja ens ha deixat bon sabor de boca amb grans actuacions en pel.lícules com Gracias por fumar.

Els dolents són un caramel més que gustós, però encara ens queda el principal, Bruce Wayne/Batman (Christian Bale), que ja en l'anterior film li va donar molt de fons al personatge i segur que a The Dark Knight continua evolucionant. De fet, la trama que implica a Bruce Wayne tampoc es deixa veure en els trailers. Ben mirat, tampoc hem vist gaires coses. Bàsicament, només ens han ensenyat el monumental Joker i alguna que altra seqüència d'acció espectacular.

Per veure la pel.lícula encara haurem d'esperar fins el 15 d'agost (i seria magnífic poder-la veure en versió original, perquè les veus que posen Ledger i Bale són per emmarcar, en cas que les veus es poguessin emmarcar). De moment, per anar fent boca, tenim una campanya de publicitat a base de cartells dignes de museu i un nombre bastant gran de trailers, dels quals aquí us deixo l'últim, on veiem a mitges i desenfocada la primera aparició de Dos Caras.

Tot pinta molt bé i sembla que la pel.lícula no decepcionarà, però estic segur que The Dark Knight serà la demostració definitiva (si és que fa falta, després de meravelles com Hulk d'Ang Lee, Superman Returns o Iron Man) per molts crítics que una pel.lícula de superherois pot ser una gran pel.lícula i no només un simple entreteniment.

Per cert, que no me n'oblidi. Aquest estiu no només arriben perles, també ens arriba (ara sí) entreteniment del bo amb títols com Hancock, The Mummy: Tomb of the Dragon Emperor o Wanted (possible perla, ja ho veurem). En definitiva, aquest any la cartellera s'ha agafat les vacances a la primavera, on només es poden destacar títols com Indiana Jones, Antes que el diablo sepa que has muerto o los Cronocrímenes; i arriba a l'estiu amb bastanta força, cosa que és d'agraïr sobretot pels que no trobem feina i tenim temps per anar al cine. 'Menos es nada', que diuen.

Finalment us deixo amb alguns dels excpecionals cartells promocionals de The Dark Knight, a disfrutar.

...i de casa ens tragueren.

2008-07-07T17:16:00.001+02:00

He de dir que escric això amb els pantalons baixats i amb el barret tret. Ara mateix, la meva admiració és total perquè aquesta Final de Wimbledon és el millor partit de tennis que he vist mai, i segurament un dels millors que s'han jugat. Evidentment estic content que un fenomen com el Rafa Nadal s'hagi acabat emportant la victòria, però és una d'aquelles ocasions en que sents més ràbia perquè un perdi, que no pas alegria perquè l'altre guanyi. De fet, aquesta Final ha estat un homenatge grandiós al tennis i els que ens agrada aquest esport podem estar feliços d'haver-la vist, perquè una cosa així no es repetirà.

Ja a priori els ingredients del Partit són immillorables: l'escenari, la Catedral del Tennis; el torneig, el més prestigiós del món; la superfície, la que ofereix els partits més espectaculars i els jugadors, els millors. I tan millors. El millor tenista de tots el temps, Roger Federer, i el seu gran rival, amic i millor tenista sobre terra batuda de la història, Rafael Nadal. Ara per ara, però, s'ha obert una porta. Avui, anomenar el Nadal, de només 22 anys, com "el millor en terra batuda" ja és passar-se de modèstia, i hauríem de començar a parlar del futur millor jugador de la història.

El que dic no són paraules d'un seguidor eufòric, i tant que no. El Nadal és una màquina gairebé perfecte de jugar a tennis, amb moltíssim talent, molts recursos, una gran tècnica, no comet errors i el més important, té una mentalitat guanyadora fora de sèrie. No és estrany, doncs, que a la seva edat faci ja més de 3 anys que és el número 2, i l'únic motiu que l'impedeix ser número 1 indiscutible es diu Roger Federer. Aquest home és diferent, no és una màquina perfecte però és talent pur, un talent que només pot contrarrestar el Nadal amb tot el seu arsenal de qualitats.

Així doncs, no és estrany que un dia com el d'ahir arribés. Portem ja tres anys veient la mateixa final a Wimbledon i a Roland Garros. Cada any amb la mateixa història, els dos grans (el Rei de la terra batuda i el Rei de l'herba) mantenint-se fidels a les dues cites inneludibles del circuit tennístic annual: les finals dels dos campionats. De la mateixa manera, cada any era l'amfitrió el que s'emportava el seu trofeu i tots "contents". Aquest any, però la cosa ha canviat, Nadal va guanyar de forma humiliant Roland Garros (torneig on encara no ha perdut ni un partit, per cert) i a la segona cita, aquesta a casa del veí, també ha sortit victoriós. I no per errors aliens, no, sinó perquè ha estat el millor en un Duel titànic. Federer sabia que aquest dia arribaria i estava nerviós, de fet els comentaristes del partit van rebel·lar que el bo de Federer només va poder dinar 3 macarrons de tan neguitós que estava, una dada molt rellevant del que havia de passar.

Costa molt aventurar una decaiguda del Gran Federer, però el que està clar és que el Nadal està a l'alça i Federer...no. El que ha fet aquest home pel tennis és increïble i el que estan fent tots dos ara mateix ho és encara més, i que sigui així per molt de temps (i en fa la pinta, perquè l'únic punt de desequilibri que hi ha entre els dos és un Novak Djokovic que es troba encara uns quants graons per sóta).

També, canviant de tema, no puc deixar de mencionar la gran flor que ha crescut al cul de Cuatro, per ser la cadena que ha pogut retransmetre la gran Eurocopa que ha guanyat merescudament Espanya i, pocs dies després, la Final de Wimbledon que s'ha endut Rafa Nadal.

Enhorabona.

Morir Matant

2008-07-01T20:31:00.001+02:00

Eus aquí el teaser poster de l’esperada(?) pel.lícula Dragonball, amb actors de carn i ossos. Sembla ser que aquella merda que vaig penjar al fotolog simplement era alguna matada d’algun matat, i em sap greu, perquè un es feia les seves il.lusions. De totes maneres aquest és el primer. D’aquest poster se’n poden dir tres coses:

Està escanejat d’algun lloc, sí.
No presenta res de nou, ja que l’únic element que apareix és al bola de drac de quatre estrelles que, recordem, és la que ja té en Son Goku al principi de la sèrie.
La tipograrfia i el disseny en general de les lletres del títol sembla fet amb el WordArt, cosa que personalment m’acollona una mica micona.

De totes maneres, jo i suposo que tota una (o varies) generacions de fans afèrrims d'aquesta sèrie suposo que seguíem somiant i esperant encantats la pel.lícula...fins que ha arribat això:

Això, senyores i senyors, és ni més ni menys que el primer poster oficial de la pel.lícula. Els que encara no hagueu vomitat acosteu-vos una palangana, perquè segons Blogdecine (un lloc bastant molt fiable) l'argument és: ‘Dragonball’ (10 de abril de 2009) gira en torno a joven llamado Goku que, cumpliendo con el último deseo de su abuelo, sale en busca del gran Maestro Roshi y de las siete bolas del dragón (de las cuales ya tiene una), para evitar que Piccolo las use para cumplir su deseo: dominar el mundo. Qual terrorista suicida, algú ha preparat una arma de destrucció massiva en forma de guió amb l'objectiu de matar infàncies i, evidentment, amb l'objectiu que el busquin i el desquartitzin. Sens dubte, l'argument no l'ha pensat ningú en plenes facultats mentals, serè o que hagi seguit mínimament la sèrie. El que no puc entendre és per què s'ha acceptat tal història, realment hi ha necessitat de malresumir tot Bola de Drac en dues hores i escatx? Jo crec que no.

A més a més, si bé l'argument ja genera repulsió, l'estètica i els personatges que apareixen desperten menyspreu total i absolut. L'únic que hi ha de Bola de Drac en aquest poster és la bola de drac que flota (flota!) entre les mans del tio pseudogokuiforme que surt en primer pla i que, per més inri, és la bola de dues estrelles (la d'en Goku era la de 4)!! La resta és escombraria pura: el pentinat d'en Goku (serà que tenen un guionista-perruquer?), la roba d'en Goku (però si l'han comprat al Pull&Bear!), les xines del darrere (que una intueixo que deu ser la Xixi i l'altra...en Yamsha?), la Tomb -Bluma- Raider i el Follet Tortuga. Aquest mola bastant perquè no és ni calb, ni vell, ni baix, ni gras, ni amb barba, ni amb closca, ni amb ulleres de sol, ni amb bastó; més aviat sembla una foto que algun paparazzi l'hi ha robat a en Chow-Yun Fat durant les seves vacances a Cancún. A darrere hi ha el que se suposa són els ulls d'en Satanàs Cor Petit. I la resta res, el títol fet amb WordArt.

Els més de 100 milions de dòlars de pressupost suposo i espero, pel seu bé, que se'ls hagin gastat per construir un impenetrable refugi en algun lloc inimaginable, perquè un cop els seguidors de la sèrie haguem vist la pel.lícula i esgotem el miserable crèdit que encara li donem; el necessitaran. I tant que el necessitaran. Aquesta xusma no ha fet una pel.lícula, han redactat una nota de suicidi. Tenen ganes de morir, però no sense abans haver destrossat a milions d'inocents. Morir matant, que diuen.

Llastrus televisivus

2008-06-30T15:21:00.001+02:00

Sóc una mala persona i m’agrada riure-me’n dels errors dels demés. Sobretot de qui s’ho mereix, pel motiu que sigui, i sobretot de qui no conec i que no em mereix més respecte que l’inherent a la simple humanitat. Per això vull satisfer el meu plaer personal i enriure-me’n de les cadenes de televisió (o us pensaveu que sóc un monstre que disfruto amb les desgràcies de les persones? Hmm…).

Com tot ciutadà capitalista i immers en el sistema miro la televisió, no en sóc un gran addicte però la miro. Mirant la tele he après, doncs, la mística tècnica del zapping i sovint, quan la programació és paupèrrima (i reitero, sovint) la poso en pràctica. Això m’ha permès observar una cosa: hi ha diferents cadenes de televisió que tenen el que s’anomena un “llastre”. El llastre seria un presentador/presentadora que van contractar un mal dia per tal de fer un programa de màxima audiència que va fracassar estrepitosament i a les dues setmanes es va deixar d’emetre. Aleshores, la cadena perd un programa i guanya un individu en nòmina que cobra un dineral i no fa ni l’ou; un individu que s’ha de col.locar. Aquest és el moment clau, perquè és quan veus el llastre en qüestió que va passant sense pena ni glòria per diferents programes i franjes horàries, ja que l’han d’aprofitar com poden. No seria d’estranyar que el llastre sigui el que es difrassa de Pare Noel al sopar d’empresa de Nadal. Sense més preàmbuls, doncs, passem a descobrir qui són els llastres de la televisió d’aquest país anomenat España:

Cuatro: Núria Roca

Coneguda temps ençà perquè fou la presentadora del “Waku Waku” a Tele 5. Cuatro va decidir contractar-la per presentar el millor concurs del món ovalat i mundial: Factor X. El concurs no va passar de tenir un èxit estàndard i el temps d’emissió no va ser excessivament llarg. Resultat: LLASTRE. Per tal de justificar el sou que bonament l’hi deuen pagar, la van enxufar a presentar un altre concurs, “Tienes talento”. En aquest cas, les audiències van ser més que acceptables, però no suficients, ja que just acabar l’allau de talent que va guanyar un pseudo-Muchachito; es va posar a presentar un (altra vegada) concurs avorrit i poc emocionant: “El gran Quiz”. No sé si encara dura o no, però de moment ja anuncien la segona temporada de Factor X, així que la Núria Roca no deu estar del tot amortitzada, ja que sembla que surt més a compte muntar un concurs de merda que despatxar-la.

Ah, per cert, també ha tingut les seves aparicions en les pantomimes de l’Eurocopa, amb el “po-de-mos!” i aquestes històries.

Antena 3: Juan Imedio

Personalment el meu preferit. Aquest bon home va fitxar per Antena, la cadena de les grans cagades i les llargues pauses, per presentar ni més ni menys que…El Bus! El Bus, pels que no ho recordeu, va ser un reality show que A3 es va treure de la màniga just quan es va acabar Gran Hermano 1 a Tele 5. Van tenir la gran idea de fer exactament el mateix, però amb l’habitacle movent-se. Encara ric, m’agradaria conèixer el que va tenir aquesta genial idea, però possiblement a dia d’avui ja deu ser un cadàver descompost.

Com era d’esperar, doncs, el concurs va ser el fracàs més absolut de la història, després (o millor dit, abans) de “ellas y el sexo débil”, amb Ana –llama a los Miami- Obregón. La morterada de calés que cobrava el bigotut s’havia de justificar d’alguna manera, així que l’hi van donar la possibilitat de recuperar el mític “Precio Justo” per les tardes d’Antena 3. Fracàs. Tot seguit, tot i les seves aparicions a les gales “Inocente, inocente” fent de ganxo (ui sí, que creïble! I que graciós!) l’hi van donar el programa definitiu pels diumenges a la tarda: “Aeropuerto hello-goodbye”. El programa en qüestió era el senyor Bigoti Imedio que se n’anava a l’aeroport de Barajas amb una càmera i conversava amb la gent que corria per allà, tal qual, amb dos collons. Evidentment el programa es va deixar de fer després de dues emissions, que és molt, ja que el més normal hagués estat interrompre ja el primer programa per posar…no ho sé…Hulk, mateix.

Tele 5: Xavier Sardà

Aquest també mola bastant. El Sardà és un pobre home que amb els anys de passar les nits a Mart s’ha anat tornant boig de mica en mica i, tot i així, a Tele 5 decidiren mantenir-lo en nòmina i el posen on poden. Primer a “Duti-fri” o com se digui el copy-paste aquest d’Afers Exteriors. Bé, copiada tampoc, el Sardà viatja a llocs més recòndits, es fica en llocs més inòspits i tira la canya a transexuals colombians. Televisió d’entreteniment, en definitiva.

La segona feina de Sardà a Tele 5 és fer de jurat de “Tu sí que vales”, aquest cop si calc perfecte de “Tienes talento”, i sense comprar formats ni res. Almenys han tingut la dignitat de canviar el nom del programa i de fer seleccions menys acurades, ja que si no m’equivoco ja porten 5 edicions en menys d’un any o alguna bestiesa així. És ben bé que a España li sobra talent.

TV3: Mari Pau Huguet

Sí, a la tan nostrada cadena també hi ha un gran llastre. Si no m’equivoco, deu ser la única cara que s’ha mantingut a TV3 en tots i cadascun els 25 anys d’història. Ha fet programes de matins, ha fet magazíns de tarda, ha presentat l’en Directe, ens ha explicat la diferència entre els quarts i les campanades (tots recordem aquella bola de neu en tota la cara), ha passat pel Polònia i actualment la tenen col.locada ben tranquil.leta presentant el TVist els migdies, amb la seva colla de col.laboradors amb estudis de periodisme i, no obstant, mediocres.

Com que en el seu dia va rebutjar una milionària oferta d’EEUU per presentar allí un programa de tardes, TV3 va haver de millorar-li el contracte, així podien seguir comptant amb una professional del seu nivell durant molt més temps. He de dir que m’hagués fet gràcia veure-la parlant en anglès, comptant que cada vocable que articula en català ja és una cossa als ous prou important (no! No parla ni lleidatà, ni estàndard, ni suahili!).

En fi, em sembla que no falta ningú, així que aprofitaré les últimes línies per felicitar molt sincerament a la Roja per la seva contundent, incontestable, insultant i merescuda victòria a l’Eurocopa. També vull felicitar al meu amic Xavi per haver estat designat millor jugador del torneig (la treva continuarà fins que comenci la temporada, tros de llastre!!).

La palabra de Lineker

2008-06-26T23:43:00.001+02:00

Escribo justo después del partido porque me jode que España esté en la final y escribo en castellano por que me entienda todo español que por casualidad lea esto. El fútbol es grandioso y miserable a la vez: el Madrí ganó la Liga, el Manchester Udt. la Champions en una injusta final i España está en la maldita final de la bendita Eurocopa. Me jode porque se lo han ganado y me jode porque buena parte del país está contenta por ello. Me jode porque los comentaristas de bar que retransmiten en Cuatro me hacen salir salpullidos por todo el cuerpo y me jode porque si España gana la final vamos a estar comiendo Roja durante, como mínimo, dos años.

Me jode no porque sea catalán, me jode porque no soy español y me obligan a serlo. Me jode porque cuando salgo a la calle sólo veo unos cabezahuecas tirando petardos y corriendo con el coche con la bandera y el toro. Estos españoles de Catalunya no están celebrando la victoria de España, están celebrando que los que no somos españoles como ellos estamos de mala leche. De todas formas, soy plenamente consciente de que lo que estoy diciendo es una mera generalización que no engloba a todos los buenos españoles, que los hay, y muchos.

Así, pues, me estoy quejando por qué sí? No, señoras y señores, me estoy quejando por envidia. Me encanta el fútbol, disfruto viendo cualquier buen partido y he gozado un montón viendo esta Eurocopa. Lo que me jode, es que no he podido vivirlo como la panda de pirados y frikis que veía en la tele, todos vestidos con los colores de su país, las caras pintadas, borrachos y todo el día de fiesta con sus conciudadanos europeos. Me jode porque mi país no está considerado como tal y, entre otras cosas, no puede jugar una Eurocopa. Yo tengo que conformarme con esperar a Navidad para que la FEF permita que mi país juegue un partido amistoso contra cualquier equipote de pasmarotes, llámese Ecuador, Eslovenia, Costa Rica o lo que sea. También me jode cantidad la hipocresía de la Federación Catalana, que por una vez que ha podido levantar un poquitín de polvo convocando a Bojan (quién ha renunciado a la Roja, para descansar) para un simple amistoso se ha cagado en los pantalones ante el posible castigo de papá Villar. Me jode porque el partido de navidades ya no cuela, no reivindica nada; sólo sirve para que una panda de ‘mamallons’ de 14 años que escuchan Obrint Pas vayan al Camp Nou pensando que hacen algo por la independencia y, eso sí, beban calimocho.

Por todo esto, sólo espero que el domingo 29, día de la gran final; se cumpla la no poco acertada frase célebre del mítico Gary Lineker, que decía que “el fútbol es un juego en donde juegan 11 contra 11 y al final gana Alemania”. Pues nada, que así sea. Y sinó, bendito fútbol.

Tan fàcil com això

2008-06-21T16:26:00.001+02:00

Quan era petit, recordo que les primeres pel.lícules (que no fossin de dibuixos animats) que vaig veure eren les que els meus tiets tenien gravades en cintes de video a casa els avis. He d’agrair, doncs, que la meva iniciació al món del cine fos amb grans clàssics de l’altura de Star Wars, Indiana Jones, Terminator, ET, Gremlins, Diry Dancing (perquè no dir-ho) i, entre moltes d’altres, una de les meves preferides: La Princesa Prometida.

Sobre aquesta última vull parlar. La Princesa Prometida ha entrat a la història del cinema perquè té una qualitat de la qual poques pel.lícules poden presumir: fa feliç. I ben mirat, té un mèrit enorme perquè no és una tasca fàcil, i molt menys si els ingredients són actors relativament desconeguts, elements típics i tòpics, i el pitjor/millor de tot: decorats de cartó-pedra. El títol no enganya i deixa entreveure què ens depara la següent hora i mitja, cosa que queda confirmada només als minuts de pel.lícula, quan l’avi Colombo entra a l’habitació del seu nét amb el conte i deixa anar tots els ingredients de cop: “esgrima, combates, torutras, venganzas, gigantes, milagros, persecuciones, fugas, amor verdadero”. I punt. Un conte de fades amb totes les de la llei.

Tot seguit, per mi, ve un dels millors trossos del film, perquè en dos minuts guisen, presenten i et fan menjar una història d’amor. Dic que és el millor perquè té, i no em canso de dir-ho, un mèrit enorme. Demostra que no són necessàries dues hores d’inesgotable conyàs per tocar-te la fibra amb una història d’amor clàssica. Cal dir, però, que la banda sonora hi juga un paper fonamental. És bonic perquè t’ensenya el gran valor que té la ficció: fa que passin coses que no passarien mai a la vida real, t’ho ensenya i, a pesar de tot, tu no et frustres perquè sigui així; sinó que simplement agraeixes que t’ho hagi ensenyat.

A partir d’aquí, el que veiem és el que se’ns diu al principi, ni més ni menys. El just i necessari per mantenir el somriure que se t’ha dibuixat tontament a la cara durant els primers minuts de cine, un parell o tres de seqüències per a la posteritat (“hola, me llamo Íñigo Montoya. Tu mataste a mi padre, preparate a morir”) i el final feliç de rigor. No vull explicar el desenvolupament dels fets per si algú s’interessés per veure-la.

Veritablement, he de dir que aconsegueix alegrar-te la vida durant l’hora i mitja que dura, i una bona estona posterior. De fet, i aquí ve la meva paraonia, en mirar la pel.lícula la història romàntica es trasllada a la vida real. L’especatador es converteix en la princesa Vadercap (sí, el que estic dient és molt nyonya), la pel.lícula és el criat Wesley i el diàleg fa així:

- Muchacho, alégrame la vida.

- Como desees.

Eus aquí el principi de la pel.lícula, per qui l'hi interessi.

H.C. Barcelona

2008-06-05T18:13:00.001+02:00

Què es pot dir sobre la crisi del Barça que no s'hagi dit ja? Suposo que res, però a tot culé que se senti culé segurament l'estarà consumint la ira i l'engoixa. Institucionalment és el club de la comèdia i de ben segur que no són pocs els no-barcelonistes que tenen uns abdominals com per rallar-hi formatge de tant riure.

No és just dir que Joan -Bacó- Laporta és el pitjor president de la història del club. Va tenir el mèrit d'arribar en un moment molt difícil i ens va rellançar al primer pla esportiu i mediàtic, a més de recuperar l'estabilitat econòmica que l'altre Joan, en Joan -aravaigifitxoavangaal- Gaspart, va destruir d'una manera aberrant. Joan -al loro- Laporta, a més a més, pot dir que ha estat el segon president que ha celebrat una Copa d'Europa. Cert. El problema és que l'equip de futbol el va construir el senyor Sandro Rossell. La marxa d'aquest home del club a priori no havia de suposar una caiguda en picat de l'entitat, havia fet la seva feina i ara només s'havia de mantenir, però aquí és on entra en acció un altre individu: Txiki -napiutdemerda- Beguiristain, l'home avalat per -omnipresent- Cruyff.

La tasca del Txiki-Txiki com a director tècnic sí que no té precedents, que amb la seva ineptitud i la seva mala gestió ha estat, per mi, el màxim responsable de l'enfonsament de l'equip de futbol. Ara ens vol vendre que fa grans fitxatge, però l'únic que fa és pagar a cop de talonari, amb diners blaugranes, la feina que han fet Monchi (Sevilla) o el secretari tècnic del Villareal (que ara mateix no sé com es diu) i que el nàpies també hauria d'haver fet. Em sembla vergonyós.

No obstant, el Barça no és només el futbol, tenim les seccions. Joan -que n'aprenguin- Laporta ha estat l'encarregat d'enfonsar les seccions però, això sí, invertint més diners que ningú. Parlem de bàsquet: en Joanla va començar fotent fora el gran Jasikevicious, pilar central del Barça campió de tot l'any 2003, perquè no l'hi volia pagar la fitxa. Mica en mica va anar desfent aquell equip i ho va rematar tot quan va voler donar la volta a la truita col.locant el tàndem Zoran -nom'enteroderes- Savic + Dusko -perdedor- Ivanovic. A més a més, no només es van fotre fora els grans jugadors, sinó que no se'n van fitxar de nous que els suplissin. L'excusa sempre era que el mercat fotia fàstig, però no obstant el Madrid trobava Bullocks i Reyes, el TAU Planinics i Mickeals i l'Unicaja Garbajosas i N'Dongs. Que curiós que tothom trobés grans jugadors menys els pòtols blaugranes. Nosaltres portem escombriaires de l'altura de Morandais, Neal i Devin Davis, que no han jugat enlloc més en tota la seva segurament miserable vida.

Parlem ara de la tercera gran secció: l'handbol. Després d'anys daurats guanyant-ho absolutament tot, va arribar un punt on ens mig arrossegàvem i guanyavem un títol per temporada per dos motius: errors aliens i Íker Romero. Aquest any, però, després de gastar-se una fortuna en fer una plantilla tan grenada de cracks com mancada de reserves, hem arribat al final de més de dues dècades arrebossades de títols.

Menció a part té el futbol sala, una secció històricament de merda que han intentat reflotar a cop de talonari i no han aconseguit ni arribar a la final de la lliga. Com que és un esport que no segueixo, tampoc m'importa.

I ja arribem al final: el hockey. Gràcies a déu/energia. Reconec que el hockey blaugrana és lamentable perquè per quatre duros fitxen els millors jugadors del món (que a sobre són catalans) i els posen a la pista. Llavors, és normal que ho guanyin tot, no té cap tipus de mèrit. De totes maneres, tenen una cosa que mola: una samarreta blaugrana i l'escut del Barça a la samarreta. Això significa que si guanyen títols, el Barça guanya títols. Trista manera d'assegurar el tret, però coses més rastreres s'han vist.

Així doncs, vull proposar que per dignitat canviïn el nom del club que, per mèrits propis, s'ha convertit en un maleït (perdó pels aficionats al hockey) club de hockey.

Visca el Hockey Club Barcelona i visca Catalunya.

Des-co-breix-laa

2008-05-30T15:54:00.003+02:00

Suposo que molts de vosaltres, fervents lectors (ja-ja), també sou fervents seguidors de Ventdelplà, LA sèrie de TV3. De la mateixa manera, entenc que haureu seguit el culebrón en cadascuna de les diferents temporades i haureu observat que la cançó d'inici ha anat canviant a mesura que se succeïen. De la mateixa manera, suposo que haureu observat que he utilitzat el concepte "canviar" enlloc del concepte "evolucionar", i que m'he reprimit per no utilitzar un terme pitjor.

Si ho recordeu, al principi teníem la cançó de Gerard Quintana, denominació d'origen. Va tenir el seu èxit, ja que a més a més acompanyava una sèrie que esdevindria igualment magnificada per l'audiència catalana. Mr.Hippy, amb aquest tema, va aconseguir que als concerts que feia en solitari (o amb en Joel Joan) ja no li demanessin "l'Empordà", que ja és molt; però estava condemnat a que la gent reclamés enèrgicament la cançó de Ventdelplà. Al final no va poder més i van haver de canviar la cançó i el cantant, i aquí és on va entrar en acció Víctor d'OT. No diré res al respecte perquè ja vaig fer-ho al seu moment al meu fotolog.

La irrupció del mediàtic (?) Víctor va ser un fracàs rotund, ja que la seva màxima aportació va ser cantar al Bar Tramuntana mentre li feien brometes com "que bé que cantes, t'hauries de presentar en un concurs!". Televisió de qualitat, pura i dura. En aquesta etapa la cançó va canviar, començava a tenir versos entre ridículs i estúpids que recordaven més a un opening de Sailormoon que a un drama. Encara, però, passaven prou desapercebuts.

Total, que a tot fracàs li segueix una renovació, i aquí tenim la nova proposta musical (heu de clickar el link, que no sé posar vídeos aquí xD). Per fer-ho més fàcil, a continuació transcric la lletra:

Descobreix-te!
I sentiràs el bateg del món
Dia a dia busca el teu trosset de sòl.

Decideix-te!
Per cada rostre que et porti el món
Fes respirar el cor, tu decidiràs.

Fes respirar el cor, tu decidiràs!

Impressionant, eh? NO TÉ SENTIT! Són versos solts que rimen: “descobreix-te” amb “decideix-te”, “món” amb “món” i “decidiràs” amb “decidiràs”. O sigui, és el mateix que quan a Primària et fan escriure la teva primera poesia, però amb al diferència que a primària t’esforces per què les paraules que rimin siguin diferents.

A part, els versos entre sí no tenen cap mena de connexió. Descobreix-te. Posem que et descobreixes (a qui? A què?)…llavors sentiràs el bateg del món? D’acord que és una metàfora…però no hi pinta absolutament res. Després, suposant que t’hagis descobert i que hagis sentit el bateg del món, et diuen que busquis cada dia el teu trosset de sòl. No sé què dir-hi la veritat, només que he escrit “sòl” amb accent desitjant que realment digui això, perquè sinó no només no té sentit, sinó que, per més inri, fins i tot canviem d’astre, un astre que és tot gas i foc, al qual no et pots ni acostar. Com per matar-te a buscar-hi parcel.es per apropiar-te-les…

Segona estrofa: decideix-te per cada rostre que et porti el món. La frase no està del tot malament, és acceptable dins el que cap, menys per un petit matís: decidir implica descartar el que no decideixis. Així doncs, si et decideixes per cada rostre que et porta el món, realment no estàs decidint, estàs aglutinant.

I per acabar tenim el final estelar: fes respirar el cor, tu decidiràs. La frase aquesta de fer respirar el cor científicament resulta com una cossa als ous, així de clar. No obstant posem que l’acceptem (no tinc ganes d’allargar-me amb raonaments), ja que el més inquietant és el final: tu decidiràs. Decidiràs què? Si algú ho entén i m’ho explica, estaré molt agraït, jo ja no puc més.

Això sí, vull acabar amb una proposta del que podria ser la cançó de la següent temporada, a veure si en Benet i Jornet (que és una sola persona) ho veu i li agrada:

Construeix-te!

I sentiràs que el seguir és roent

És un llarg camí ple grans mussols.

Redueix-te!
No et perdis cap capítol de Digimon
Fes un entrecot, tu decidiràs !

Fes un entrecot, tu decidiràs !

En resum, la mateixa merda, però sense pretensions. Moltes gràcies i bon vent(delplà).

100% ejpañó

2008-05-26T19:28:00.002+02:00

Estic on fire i aquest és el tercer post en tres dies que he passat per davant d'un ordinador. Perquè veigueu que a la Universitat també s'aprenen coses, vull compartir amb les masses quelcom que vaig aprendre a una classe d'economia aplicada i de l'empresa.

L'excèls professor ens va llegir un article que Nosequí va publicar al diari El País, on es feia una mena d'anàlisi sobre la importància de les importacions i el comerç internacional dins la societat espanyola, i de pas, denunciava aquells que estan en contra d'aquesta globalització i presumeixen de consumir únicament productoh ejpañoleh sense ser conscients que estan mentint i quedant com uns primos. El cos de l'article consistia en la descripció d'un dia normal i com ens anem trobant constantment amb productes foranis. El sr. Nosequí, doncs, estava fent una descripció del ciutadà estàndard, però sense adonar-se'n, a nivell connotatiu també estava fent la desrcripció de l'Homo ejpañolensis perfecte. Sense més preàmbuls, entrem en matèria.

Quan ens llevem, ens ja ens trobem amb el despertador fabricat a Taiwan i, en cas de dutxar-nos, amb aigua calenta escalfada amb gas d'Arabia Saudí. L'esmorzar és sense croissants ni madalenes i, per descomptat, sense cafè. Tot ve de fora. Amb la roba cal vigilar, ja que a España sí que hi ha fàbriques tèxtils, però moltes peces de vestir no es fabriquen aquí (o allí, pels puritans). Després ja toca anar a treballar. La majoria de mitjans de transport a motor venen de fora, ja que els que fabriquem nosaltres (o ells, pels puritans) s'exporten i no es venen a España mateix. A la feina hi ha nous problemes, ja que hi ha ordinadors estrangers...i paper!! El paper també ve de fora, sí. La jornada laboral passa i tornem cap a casa. A casa, per descomptat, es cuina sense gas i no es mira la televisió. Així doncs, cap a dormir.

Si llegim entre línies, veurem que l'Homo ejpañolensis correspon a aquest perfil:

1. Dorm molt, ja que va a dormir d'hora per avorriment i es lleva tard perquè no disposa de despertador (això ja implica arribar tard a la feina, com ha de ser).

2. És un paio molt dur perquè es dutxa amb aigua freda, ja que no la pot escalfar.

3. Com que no menja croissants, ha de variar la dieta menjant, per exemple, un bocata de garbanzos o de chorizo ibérico. I per beure, a falta de cafè i com que la llet és per la canalla...res millor que una bona ampolla de vi.

4. La poca garantia que ofereix l'origen de la roba fa que valgui més no arriscar-se i anar a per uns pantalons senzills i una simple samarreta imperio o, per deferència, anar sense samarreta.

5. El desplaçament a la feina es pot fer en cotxe, sempre que estigui fet aquí. Sinó també es pot anar a peu o en vespino.

6. L'home español treballa sense ordinador ni papers, de manera que ha de recórrer a altres materials més nacionals com el ladrillo o el guix.

Amb aquest perfil, encara que general, podem extreure alguna conclusió ràpida...i la diré en castellà, perquè el tema ho mereix...el hombre bravo ejpañó de a pie es OBRERO (i segurament treballa a la RENFE).

He dit.

Perdó, però sóc esquerrà

2008-05-26T00:04:00.001+02:00

Escric això havent tornat d’un cap de setmana a Logroño. Què hi ha a Logroño? Bodegues i menjar, bàsicament. Ha estat una sortida de cap de setmana la mar d’entretinguda, una sortida cultural i gastronòmica, dos dies de menjar i beure vi sense parar, visites guiades per bodegues, la coneixènça de la magnífica noche logroñesa i unes quantes coses més.

El fet d’escriure una crònica del viatge, enumerar els productes degustats i explicar el procés d’elaboració del vi entenc que pot resultar pesat (almenys jo no ho llegiria), així que vull parlar d’una vanalitat que m’ha colpit especialment.

Resulta que avui diumenge hem anat a dinar al Restaurante-Asador San Roque de la localitat d’Alfaro, la Rioja. Després d’uns excel.lents entrants, i després de tot el dissabte menjant tapes i carn, he optat per demanar lluç al forn de plat fort. Això trastoca els plans del personal perquè s’ha de realitzar una operació delicada: canviar els coberts. M’han pres una forquilla normal i me n’han portat una de tres puntes (?) i el pitjor, m’han furtat el ganivet normal per portar-me el desconcertant ganivet del peix. Per si no sabeu com és, cosa que dubto, es tracta d’un ganivet sense serra, que acaba en una punta inútil i fa com un graonet entre el mànec i la part que (no) talla. És a dir, sembla una espàtula petita i estilitzada que només utilitzarien paletes homosexuals vestits amb monos de Gucci per fer els acabats d’una perruqueria de luxe per gossos de l’alta societat. Així per posar un context il.lustratiu.

Doncs, seguint amb el que deia, m’han portat aquest ganivet. Tot i els contratemps inherents al seu disseny n’hi ha un d’afegit: t’obliga, per ous, a agafar-lo amb la mà dreta. I sabeu què? Sóc ESQUERRÀ (i això vol dir que agafo el ganivet amb l’esquerra). Li he exposat el meu problema a una amable i perduda camarera, li he dit que jo era esquerrà i no sabia com posar-m’hi amb aquell ganivet. Ella m’ha mirat amb cara estranyada. De seguida he comprès que era perquè l’hi havia parlat en català; així que he rectificat ràpidament, però, tot i parlar-li en el seu idioma, ha mantingut la mateixa cara d’estaquirot. Veient que la cosa no tirava, l’hi he demanat directament un ganivet de peix per esquerrans. Llavors si que la cara d’estaquirot ha canviat i s’ha transformat en cara d’horror, com si l’hi hagués demanat filet d’unicorn o quelcom similar. Davant d’això, ho he deixat estar i he acabat menjant el lluç en plan destraler, com bonament he pogut.

El cas és que ara he fet una ullada a Google i els ganivets de peix per esquerrans existeixen. Existeixen! I en un suposat asador de categoria no en tenen, i no només no en tenen, sinó que et miren horroritzats si el demanes. Contemplen corpresos i aterroritzats un monstre esquerrà que intenta descol.locar-los, destruir-los, apartar-los del món real. Com si fóssim el maligne. Doncs en defensa nostra he de dir que hi ha esquerrans il.lustres: des de Beethoven, Picasso, da Vinci o Miquel Àngel, passant per Einstein, Alexandre el Gran, Napoleó o Nietzche; i fins a Woody Allen, Marilyn Monroe i Charles Chaplin. I no només aquestes, també hi ha Rafa Nadal, John McEnroe, Messi, Maradona, Zubizarreta i Rivaldo, entre moltíssim d’altres. M’agradaria saber si aquesta gent també ha (o havia) de fer firligranes per menjar peix en un restaurant ,o si per ells sí que tenen ganivets de peix per esquerrans.

L’esquerra no té res dolent, d’acord que fa que semblis patós perquè corres la tinta del bolígraf, topes constantment amb l’espiral de la llibreta i no saps retallar recte; però també és el cantó del cos on hi ha els òrgans importants, és l’hemisferi dominant del cervell, és l’opció política bona (per mi), és el seient lliure al costat de Déu Nostrusenyor (ja que a la dreta s’hi asseu l’amic Chus)…i és moltes altres coses que ara no em venen al cap. I jo ja en tinc prou amb haver de demanar perdó a vegades quan parlo en català, com per a sobre haver de demanar perdó per agafar el ganivet amb la mà “equivocada”. No cardem home, que estem al segle XXI.

PD: ¡Al loro! Que el ganivet de “tallar” el peix també s’utilitza per untar mantega. Almenys això s’acosta més a la funció de l’espàtula de posar ciment sobre una totxana. És un simple detall, com a curiositat.

Gràcies

2008-05-23T23:36:00.001+02:00

Avui tinc un bon motiu per complir una mena de promesa que vaig fer fa temps: la de començar a escriure un blog. Realment, raons per escriure tampoc me n’han faltat últimament, però un servidor és dels que creu que el principi de qualsevol cosa és la part més important, ja que és el que marca la relació que tindràs amb allò (o amb aquell o amb aquella, el que sigui). Així doncs, necessitava un gran començament, un començament que es divisava a l’horitzó i que cada cop s’acostava més. I ahir (22 de maig) va arribar: Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (un títol que fa més per videojoc de la Sega que per una pel.lícula. Però és igual, perquè és Indiana Jones).

Com no podia ser d’altra manera, el dia de l’estrena vaig anar a veure la pel.lícula i tinc ganes de compartir què m’ha semblat. Alguns (molts), llegeixin això o no, poden entendre què significa l’arribada d’una quarta entrega. Alguns, com jo, amb prou feines podíem caminar quan es va estrenar Indiana Jones y la última cruzada, i hem hagut de conèixer el gran heroi anys després. Per tant, cal comprendre que és dolorós no haver sentit mai (fins ara) l’emoció de l’espera per veure l’Indy a la gran pantalla. El dolor, però, s’aguanta, perquè és Indiana Jones.

Quan Lucas i Spielberg es van ajuntar per crear aquest personatge no s’esperaven el que aconseguirien amb una sola pel.lícula: crear un mite, reinventar el cine d’aventures i, perquè no dir-ho, crear un nou gènere. Indiana Jones y el templo maldito va servir per confirmar-ho sobradament i Indiana Jones y la última cruzada és el postre ideal per un àpat cinematogràfic gairebé perfecte i irrepetible. No obstant, els humans sóm afamats, no en vam tenir prou i hem hagut d’esperar 20 anys pel ressopó. Però l’espera és indiferent, perquè és Indiana Jones.

Val a dir que aquest ressopó no és gaire res més que les sobres del (magnífic) dinar reescalfades i servides a taula amb una bona presentació. Això és dolent? No. És el mateix que t’havies menjat per dinar: ho disfrutes igual (o més), et llepes els dits, ets feliç mentre dura…i quan s’acaba en vols més. No has tastat res nou, però t’agrada. De fet, i ja parlant en termes cinematogràfics, la pel.lícula és un constant homenatge a sí mateixa i a tot el que va ser. No ens enganyem, el guió és fàcil i previsible (el final mateix és una suma d’Expediente X i La Mómia), fins i tot incoherent a vegades; els enigmes i paranys són superflus, té un parell d’errors evidents de muntatge i hi ha algun inpàs faltat de ritme que fa que més d’un desviï la mirada al rellotge. També podem parlar d’un abús d’efectes especials i d’alguna fantasmada excessivament fora de lloc (la tarzanada no es pot qualificar d’altra manera). Però no importa, és Indiana Jones.

He de dir que la pel.lícula em va agradar molt, moltíssim. A dalt de tot em referia a la importància del principi, i he de dir que el començament del film és senzillament estelar (deixant de banda la desconcertant mini-carrera amb la jovenalla). La millor manera concebible de retrobar-nos amb el gran Indiana. Les persecucions i les baralles són excel.lents, al més pur estil de la saga. A més a més, hi ha un valor afegit (seguint l’empremta de la ara penúltima entrega): la presència de bons secundaris. No hi és Sean Connery, i es troba a faltar, però Shia LaBeuf i Cate Blanchett (sens dubte la millor dolenta de les quatre pel.lícules) fan un gran paper i estan a l’altura. John Hurt resulta una decepció, perquè el seu personatge és intrascendent, però es compensa amb una de les grans estrelles: Karen Allen. El retorn de la chica Indy per excel.lència és pràcticament el millor de la pel.lícula. La trobada dels dos protagonistes i les situacions còmiques entre ells formen part del millor de la saga. Ah, i cal dir-ho, Harrison Ford està fet un xaval. El personatge li queda bé, el rejoveneix, ell i ningú més és Indiana Jones.

Menció a part té el final (no de la trama, sinó de la pel.lícula), Spielberg hauria de guanyar un Oscar per “com dir tantes i tantes coses en només 30 segons”. No desvetllaré el desenllaç per qui no hagi vist la pel.lícula i la vulgui veure, però sí que vull dir que aconsegueix que t’aixequis de la cadira per aplaudir. I és que hi ha moltes coses per aplaudir: el retorn del gran heroi, el retorn de Marion Ravenwood, la pel.lícula, el final en sí…però sobretot val la pena aplaudir per les dues hores de vida tan ben “perdudes” al cine. I és que, com va dir George Lucas abans de l’estrena: “només és una pel.lícula”. Jo crec que no només és això, perquè és Indiana Jones.

I ara, des d’aquí i ja per acabar, vull acabar com he començat i justificar així el títol del primer escrit del blog: GRÀCIES. I què cony, INDIANA JONES.